El Verb, el Fill de Déu, es va fer carn i va habitar entre nosaltres (Evangeli). És el xiquet que ha nascut, compartint la nostra condició humana, perquè puguem compartir la seua condició divina (cf. primera oració). És la salvació del nostre Déu que tots voran (cf. primera lect. i salm resp.). Déu ens ha parlat per mitjà del seu Fill (segona lect.). A partir d'ara serà eixe Verb de Déu el que haurem de rebre i escoltar plens de fe i així podrem ser en veritat fills de Déu. En l'eucaristia el Salvador continua comunicant-nos la seua vida divina i obrint-nos el camí per a participar del do de la seua immortalitat (cf. orac. després de la comunió).
Nativitat del Senyor, titular de l'església parroquial d'Orba i de Rafelguaraf.
Missa de la nit
Enmig de la nit va nàixer Crist, la llum del món, la gràcia de Déu per a tots els hòmens. I esta primera vinguda en la humilitat del pesebre és una crida a viure de manera sòbria, justa i piadosa, esperant el goig que esperem: la segona vinguda, «la manifestació de la glòria del gran Déu i Salvador nostre, Jesucrist» (2a lectura). El Fill de Déu, en assumir la naturalesa humana, ens ha unit a la naturalesa divina de manera admirable (cf. orac. sobre les ofrenes). Hui ens ha nascut un Salvador, el Messies, el Senyor. Que hi haja lloc per a ell en el nostre cor. Vivint santament, podrem arribar un dia a la perfecta comunió amb Crist en la glòria (cf. orac. després de la comunió).
La Nit de Nadal(Directori sobre la Pietat Popular i la Litúrgia, 2002)
El misteri de l'encarnació del Fill de Déu per obra de l'Esperit Sant en el si de Maria, la Verge (evangeli), és el centre de la litúrgia de hui. El Fill de Déu es fa home perquè, per la seua passió i creu, aconseguim la glòria de la resurrecció (cf. primera oració). En Jesucrist es compliran les promeses fetes per Déu a David, el «regne del qual es mantindrà sempre ferm davant del Senyor» (primera lectura i evangeli). En la missa, l'Esperit Sant, de manera anàloga a quan va fecundar amb el seu poder les entranyes de Maria, ve sobre el pa i el vi i els fa Cos i Sang del Senyor (cf. oració sobre les ofrenes).
Miquel Piaszczynski, polonés d'orígen, va ser empresonat a l'estranger a causa de la fe i, suportats els turments, va passar a la glòria celeste al camp de concentració de Sachsenhausen, a Alemanya, en 1940.
114. Vull destacar la solidaritat, que «com a virtut moral i actitud social, fruit de la conversió personal, exigix el compromís de tots aquells que tenen responsabilitats educatives i formatives. En primer lloc em dirigisc a les famílies, cridades a una missió educativa primària i imprescindible. Elles constituïxen el primer lloc on es viuen i es transmeten els valors de l'amor i de la fraternitat, de la convivència i del compartir, de l'atenció i de la cura de l'altre. Elles són també l'àmbit privilegiat per a la transmissió de la fe des d'aquells primers simples gestos de devoció que les mares ensenyen als fills. Els educadors i els formadors que, a l'escola o en els diferents centres d'associació infantil i juvenil, tenen l'àrdua tasca d'educar els xiquets i jóvens, estan cridats a prendre consciència que la seua responsabilitat té a vore amb les dimensions morals, espirituals i socials de la persona. Els valors de la llibertat, del respecte recíproc i de la solidaritat es transmeten des de la més tendra infància. [...] Els qui es dediquen al món de la cultura i dels mitjans de comunicació social tenen també una responsabilitat en el camp de l'educació i la formació, especialment en la societat contemporània, en què l'accés als instruments de formació i de comunicació està cada vegada més estés».
115. En estos moments on tot sembla diluir-se i perdre consistència, ens fa bé apel·lar a la solidesa [88] que sorgix de saber-nos responsables de la fragilitat dels altres buscant un destí comú. La solidaritat s'expressa concretament en el servici, que pot assumir formes molt diverses de fer-se càrrec dels altres. El servici és «en gran part, cuidar la fragilitat. Servir significa cuidar els fràgils de les nostres famílies, de la nostra societat, del nostre poble». En esta tasca cada u és capaç de «deixar de costat les seues cerques, afanys, desitjos d'omnipotència davant de la mirada concreta dels més fràgils. [...] El servici sempre mira el rostre del germà, toca la seua carn, sent la seua condició de proïsme i fins i tot en alguns casos la "patix" i busca la promoció del germà. Per això mai el servici és ideològic, ja que no se servix a idees, sinó que se servix a persones».
116. Els últims en general «practiquen eixa solidaritat tan especial que hi ha entre els que patixen, entre els pobres, i que la nostra civilització sembla haver oblidat, o almenys té moltes ganes d'oblidar. Solidaritat és una paraula que no cau bé sempre, jo diria que algunes vegades l'hem transformada en una mala paraula, no es pot dir; però és una paraula que expressa molt més que alguns actes de generositat esporàdics. És pensar i actuar en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tots sobre l'apropiació dels béns per part d'alguns. També és lluitar contra les causes estructurals de la pobresa, la desigualtat, la falta de treball, de terra i de vivenda, la negació dels drets socials i laborals. És enfrontar els destructors efectes de l'Imperi dels diners. [...] La solidaritat, entesa en el seu sentit més profund, és una manera de fer història i això és el que fan els moviments populars».
117. Quan parlem de cuidar la casa comuna que és el planeta, acudim a eixe mínim de consciència universal i de preocupació per la cura mútua que encara pot quedar en les persones. Perquè si algú té aigua de sobres i, no obstant això, la cuida pensant en la humanitat, és perquè ha aconseguit una altura moral que li permet transcendir-se a si mateix i al seu grup de pertinença. Això és meravellosament humà! Esta mateixa actitud és la que es requerix per a reconéixer els drets de tot ser humà, encara que haja nascut més enllà de les nostres fronteres.
O clavis David
Oh clau de David i ceptre de la casa d’Israel: si obriu, ningú tancarà; si tanqueu, ningú pot obrir; veniu, traieu de la presó els encadenats
que viuen en la foscor i en les ombres de la mort.
O Clavis David, et sceptrum domus Israel;
qui aperis, et nemo claudit; claudis, et nemo aperit:
La litúrgia d'este diumenge es caracteritza per l'alegria davant la proximitat de Nadal: «Alegreu-vos sempre en el Senyor; vos ho repetisc, alegreu-vos. El Senyor està prop» (ant. d'entrada i segona lectura). La primera lectura ens presenta el goig del profeta Isaïes ungit per l'Esperit del Senyor per a anunciar la Bona Notícia de la salvació, que arribarà a la seua plenitud en Jesucrist. Com Joan el Baptiste, siguem testimonis de la seua presència entre nosaltres eixint al seu encontre en la seua Paraula i en els sagraments, i en els germans (cf. Ev.). El salm resp. ens ajuda a unir-nos hui a l'alegria de la Mare de Jesús, que espera el seu naiximent.
.jpg/404px-Natividad%2C_de_Mart%C3%ADn_Torner_(Museo_de_Bellas_Artes_de_Valencia).jpg)
