Lc 5, 1-11.
La disponibilitat per a fer en la nostra vida la voluntat de Déu és un tema fonamental en les lectures de hui. Un punt molt actual de cara a l'escassetat de vocacions sacerdotals i consagrades, la qual, també, per descomptat afecta l'apostolat seglar. Així, la primera lect. ens mostra la resposta d'Isaïes davant la crida que Déu li fa perquè vaja a predicar: «Ací em teniu, envieu-me». I l'evangeli, igualment, ens presenta la disponibilitat dels primers deixebles que van deixar tot el que era la seua seguretat (les barques, les xàrcies plenes de peixos) i van seguir a Jesús. En tots dos casos –Isaïes i els pescadors– hi ha un reconeiximent previ del propi pecat davant del poder de Déu. És Déu qui tria i crida.
*****
Aniversari de la mort del bisbe valencià Josep Gea i Escolano (2017).
Dia de les Víctimes de les Fronteres.
Sense dignitat humana a les fronteres
Papa Francesc:
Fratelli tutti (2020)
37. Tant des d'alguns règims polítics populistes com des de plantejaments econòmics liberals, se sosté que cal evitar coste el que coste l'arribada de persones migrants. Igualment s'argumenta que convé limitar l'ajuda als països pobres, de manera que toquen fons i decidisquen prendre mesures d'austeritat. No s'advertix que, darrere d'estes afirmacions abstractes difícils de sostindre, hi ha moltes vides que s'esgarren. Molts escapen de la guerra, de persecucions, de catàstrofes naturals. Uns altres, amb tot el dret, «busquen oportunitats per a ells i per a les seues famílies. Somien amb un futur millor i desitgen crear les condicions perquè es faça realitat». [36]
38. Lamentablement, uns altres són «atrets per la cultura occidental, a vegades amb expectatives poc realistes que els exposen a grans desil·lusions. Traficants sense escrúpols, sovint vinculats als càrtels de la droga i de les armes, exploten la situació de debilitat dels immigrants, que al llarg del seu viatge amb massa freqüència experimenten la violència, el tràfic de persones, l'abús psicològic i físic, i sofriments indescriptibles». [37] Els que emigren «han de separar-se del seu context d'origen i amb freqüència viuen un desarrelament cultural i religiós. La fractura també concernix les comunitats d'origen, que perden els elements més vigorosos i emprenedors, i les famílies, en particular quan emigra un dels pares o tots dos, deixant els fills al país d'origen». [38] Per consegüent, també «cal reafirmar el dret a no emigrar, és a dir, a tindre les condicions per a quedar-se a la pròpia terra». [39]
39. Per a acabar-ho d'adobar «en alguns països d'arribada, els fenòmens migratoris susciten alarma i por, sovint fomentats i explotats amb finalitats polítiques. Es difon així una mentalitat xenòfoba, de gent tancada i replegada sobre si mateixa». [40] Els migrants no són considerats prou dignes per a participar en la vida social com qualsevol altre, i s'oblida que tenen la mateixa dignitat intrínseca de qualsevol persona. Per tant, han de ser «protagonistes del seu rescat». [41] Mai es dirà que no són humans però, en la pràctica, amb les decisions i la manera de tractar-los, s'expressa que se'ls considera menys valuosos, menys importants, menys humans. És inacceptable que els cristians compartisquen esta mentalitat i estes actituds, fent prevaldre a vegades unes certes preferències polítiques per damunt de profundes conviccions de la seua fe: la inalienable dignitat de cada persona humana més enllà del seu origen, color o religió, i la llei suprema de l'amor fratern.
40. «Les migracions constituiran un element determinant del futur del món». [42] Però hui estan afectades per una «pèrdua d'eixe "sentit de la responsabilitat fraterna", sobre el qual es basa tota societat civil». [43] Europa, per exemple, corre seriosos riscos d'anar per eixa senda. No obstant això, «inspirant-se en el seu gran patrimoni cultural i religiós, té els instruments necessaris per a defensar la centralitat de la persona humana i trobar un equilibri just entre el deure moral de tutelar els drets dels ciutadans, d'una banda, i, per una altra, el de garantir l'assistència i l'acolliment dels emigrants». [44]
41. Comprenc que davant de les persones migrants alguns tinguen dubtes i senten temors. Ho entenc com a part de l'instint natural d'autodefensa. Però també és veritat que una persona i un poble només són fecunds si saben integrar creativament en el seu interior l'obertura als altres. Convide a anar més enllà d'eixes reaccions primàries, perquè «el problema és quan eixos dubtes i eixes pors condicionen la nostra manera de pensar i d'actuar fins al punt de convertir-nos en sers intolerants, tancats i potser, sense adonar-nos-en, fins i tot racistes. La por ens priva així del desig i de la capacitat d'encontre amb l'altre». [45]
[36] Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 91.
[37] Ibíd., 92.
[38] Ibíd., 93.
[39] Benet XVI, Missatge per a la 99a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat (12 octubre 2012): AAS 104 (2012), 908.
[40] Exhort. ap. postsin. Christus vivit( 25 març 2019), 92.
[41] Missatge per a la 106a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat 2020 (13 maig 2020).
[42] Discurso al Cuerpo diplomático acreditado ante la Santa Sede (11gener 2016): AAS 108 (2016), 124; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (15 gener 2016), p. 8.
[43] Discurso al Cuerpo diplomático acreditado ante la Santa Sede (13 gener 2014): AAS 106 (2014), 84; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola(17 gener 2014), p. 7.
[44] Discurso al Cuerpo diplomático acreditado ante la Santa Sede (11gener 2016): AAS 108 (2016), 123; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (15 gener 2016), p. 8.
[45] Missatge per a la 105a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat (27 maig 2019)
MARTIROLOGI ROMÀ
Elogis del 6 de febrer
Memòria dels
sants Pau Miki i companys*, màrtirs a Nagasaki, ciutat del Japó. Allí, declarada una persecució contra els cristians, van ser capturats, durament maltractats i, finalment, condemnats a mort huit preveres o religiosos de l'Orde de la Companyia de Jesús i de l'Orde dels Germans Menors, procedents d'Europa o nascuts al Japó, juntament amb dèsset laics. Tots ells, fins i tot els adolescents, per ser cristians van ser clavats cruelment en creus, però van manifestar la seua alegria en haver merescut morir com va morir Crist.
(1597)Els seus noms són: Joan de Goto Soan, Jaume Kisai, religiosos de l'Orde de la Companyia de Jesús; Pere Baptista Blásquez, Martí de l'Ascensió Aguirre, Francesc Blanco, preveres de l'Orde de Germans Menors; Felip de Jesús de las Casas, Gonçal Garcia, Francesc de Sant Miquel de la Parilla, religiosos del mateix Orde; Lleó Karasuma, Pere Sukeiro, Cosme Takeya, Pau Ibaraki, Tomàs Dangi, Pau Suzuki, catequistes; Lluís Ibaraki, Antoni, Miquel Kozaki i el seu fill Tomàs, Bonaventura, Gabriel, Joan Kinuya, Maties, Francesc de Meako, Joaquim Sakakibara i Francesc Adaucto, neòfits.
2. A Clarmont, a la regió d'Aquitània, hui França, sant Antolià, màrtir. (s. III)
3. A Emesa [actual Homs], a Síria, sant Silvà, bisbe, que va presidir aquella Església durant quaranta anys, i en temps de l'emperador Maximià, va obtindre la palma del martiri en ser llançat a les feres, juntament amb el diaca Lluc i el lector Moci. (c. s. IV)
4. A Cesarea de Capadòcia, actualment Turquia, sants màrtirs Dorotea [o Dora], verge, i Teòfil, estudiant (c. s. IV).
5. A Ardagh, lloc d'Irlanda, sant Melis, bisbe. (488)
6. A Arras, a la Gàl·lia Bèlgica, hui França, sant Vedast [o Gastó], bisbe, que va ser enviat per sant Remigi, bisbe de Reims, a esta ciutat devastada, i allí catequitzà el rei Clodoveu, va governar aquella Església durant quaranta anys i va dur a terme una important labor evangelitzadora entre els pagans de la regió. (c. 540)
7. A Elnon, a la Gàl·lia Bèlgica, actual Bèlgica, sepultura de sant Amand, bisbe de Maastricht, que va predicar la paraula de Déu per diverses regions, i va arribar fins i tot al territori dels eslaus. Finalment, havent construït un monestir, va acabar allí la seua vida. (c. 679)
8. A Tongeren [Tongres], a la regió de Brabant, a Austràsia, actualment també Bèlgica, santa Rènula o Relinda [o Renilda], abadessa del monestir d'Eiken. (s. VIII)
9. A Palestrina, a la regió italiana del Laci, sant Guarí, bisbe, notable per la seua vida austeríssima i pel seu amor als pobres. (1159)
10. A Skara, a Suècia, sant Brinolf Algotsson, bisbe, cèlebre per la seua activitat eclesiàstica i la seua ciència. (1317)
11. A Nàpols, ciutat de la regió de Campània, a Itàlia, beat Àngel de Furcio, prevere de l'Orde de Sant Agustí, insigne en el seu zel pel regne de Déu. (1327)
12. A Angri, prop de Salern, també a Campània, sant Alfons Maria Fusco, prevere, que incansablement va exercir el seu ministeri entre els agricultors, es va preocupar sobretot per la formació de jóvens pobres i òrfens, i va fundar la congregació de Germanes de Sant Joan Baptista. (1910). Canonitzat en 2016.
13. A Rivolta d'Adda, al territori de Cremona, a Itàlia, sant Francesc Spinelli, prevere, el qual, malgrat les persistents vexacions i dificultats, suportades sempre amb paciència, va fundar i va dirigir una congregació de Germanes dedicades a l'adoració del Santíssim Sagrament. (1913). Canonitzat en 2018.
14. A Durango, ciutat de Mèxic, sant Mateu Correa, prevere i màrtir, que enmig de la persecució deslligada contra l'Església es va negar a revelar el secret de confessió i va rebre per això la corona del martiri. (1927)
