Ireneu de Lió, Adversus Haereses, IV, 14,1-15,1
Déu crea l’home per a atorgar-li els seus beneficisAl principi Déu creà Adam, no perquè tinguera necessitat de l’home, sinó per tal de tindre a qui atorgar els seus beneficis. Perquè no solament davant d’Adam, sinó també davant de tota la creació, el Verb donava glòria al seu Pare i romania en Ell, i Ell era glorificat pel seu Pare, tal com diu Ell mateix: «ara glorifica’m tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia al teu costat abans que el món existira» (Jo 17,5).
No fou tampoc per necessitat dels nostres servicis que el Senyor ens manà que el seguírem; fou perquè volia salvar-nos. Sí, seguir el Salvador és participar de la salvació, no altrament de com seguir la llum és participar de la llum.
Els qui estan en la llum no són els qui la il·luminen i la fan resplandir; ben al revés, són il·luminats, són il·lustrats per ella. Ells no donen res a la llum; és ella que els és benefactora i els il·lumina.
De la mateixa manera, si som servidors de Déu, a Déu això no li dona res, perquè ell no necessita els obsequis dels hòmens; en canvi, als qui el servixen i el seguixen, els conferix vida, incorrupció i glòria eterna; afavorix els seus servents pel sol fet que el servixen, i els seus seguidors pel sol fet que el seguixen; no treu res d’ells, perquè és perfecte, i res no li falta.
Déu demana als hòmens que el servisquen perquè és bo i misericordiós, i afavorix els qui romanen en el seu servici. En la mateixa mesura que Déu no necessita res, l’home necessita la comunicació de Déu. Perquè esta és la glòria de l’home: romandre en el servici de Déu.
Per això el Senyor digué als seus deixebles: «No sou vosaltres els qui m’heu escollit; soc jo que vos he escollit (Jo 15,16). Indicava així que els deixebles, pel fet de seguir-lo, no el glorificaven, sinó que era Déu Pare que els glorificava perquè seguien el seu Fill. I deia encara: «Vull que estiguen amb mi allà on jo estic, i vegen la meua glòria (Jo 17,24)...
Déu, per la seua munificència, plasmà ja al principi l’home, i, per a salvar-lo, va escollir els patriarques; configurava ja d’avançada el poble, tot ensenyant els indòcils a seguir el Senyor. Va establir profetes sobre la terra per a habituar l’home a portar l’Esperit Sant i a tindre comunió amb Déu, el qual, certament, no necessitava res, però oferí la seua companyonia als qui el necessitaven; com si fora un arquitecte, deliniava la salvació en favor dels qui el complaïen: ell mateix conduïa els qui, a Egipte, no hi veien, i va promulgar una legislació oportuna per als rebels en el desert; forní d’un heretatge escaient als qui van arribar a la terra bona, i preparà el banquet amb el vedell gros i el vestit nou als qui retornaren al Pare. Així, disposava de moltes maneres el gènere humà per a consonar amb la simfonia de la salvació.
Per això a l’Apocalipsi, sant Joan diu: «La seua veu era com el bramul de les onades (Ap 1,15). Perquè moltes són les aigües de l’Esperit de Déu, ja que el Pare és ric i gran. I la Paraula, en passar per tots els hòmens, va ser generosament útil als qui s’hi van subjectar, i els va prescriure una llei congruent i apta per a qualsevol situació.
Així va establir per al seu poble la construcció del tabernacle, l’edificació del temple, l’elecció dels levites, els sacrificis i les ofrenes, les purificacions i tots els altres actes del culte, segons la Llei.
Déu no necessitava res de tot això, perquè posseïx tots els béns, i tenia ja en ell mateix, abans que Moisès existira, el perfum d’una bona olor, la flaire de sentors agradables. Però va ensenyar al poble, que fàcilment tornava als ídols, a perseverar amb el Senyor i a servir-lo; amb coses secundàries atenyia les principals, és a dir, per mitjà de figures arribava a les veritats, per mitjà de coses transitòries arribava a les eternes, per mitjà de coses corporals atenyia les espirituals, per mitjà de les coses de la terra s’elevava fins a les del cel, tal com fou dit a Moisès: «Mira de fer-ho tot igual al model que has vist estant a la muntanya (Ex 25,40).
