Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist
Custòdia processional de València (Foto: M. Guallart) |
La institució medieval d'esta solemnitat conegué certes dificultats: semblava que dedicar una festa a l'eucaristia menystenia no sols el caràcter eucarístic de cada missa, sinó sobretot el memorial de la institució i la celebració del Dijous Sant. Convé, doncs, que esta festa no eclipse en l'esperit dels fidels ni el Dijous Sant ni la natura eucarística de cada missa. Això s'aconseguirà fent ressaltar el lligam de l'eucaristia amb el misteri pasqual. El cos de Crist que adorem és el mateix que a la creu s'ha lliurat per nosaltres.
El Corpus Christi, que en els inicis era una festa orientada a reparar les irreverències i els mancaments comesos contra l'eucaristia, prengué aviat un caràcter triomfal. Al segle XIII, per imitació del Dijous Sant, ja es començà a organitzar la processó amb el Santíssim com a símbol de la glorificació apoteòsica de Crist. [font: MCL]
- Adoro te devote.
- J.M. Bausset: Corpus Christi (2017)
- J.M. Bausset: Corpus Christi (2015)
- J.M. Bausset: 750 anys del Corpus (2014)
- Eugénic: El capellà de les Roques (1914)
- Paraules del dia: murta; processó, moma, corpus (AVL)
La festa de hui se centra en l'adoració de l'eucaristia en la qual Crist és present vertaderament, realment i substancialment. Una presència que es prolonga fora de la missa en el sagrari. Les lectures se centren en l'Aliança del Senyor amb el seu poble: la de l'Antic Testament, segellada amb la sang dels holocaustos (cf. primera lectura), la Nova i eterna Aliança, segellada amb la sang de Crist (evangeli) que purifica la nostra consciència de les obres mortes portant-nos al culte del Déu vivent; Aliança de la qual ell és el mediador (cf. segona lectura). La participació en l'eucaristia ens vincularà cada vegada més amb la seua Aliança. Caminant en ella serem conduïts fins al final dels temps, a l'encontre definitiu amb el Senyor.
- Preparant la sala o preparant el lector? (Marc 14,12-16.22-26) (laparaula.com)
Santoral
Norbert va viure una vida lleugera, fins que un dia en alta mar va sofrir una tempesta tan forta que el va moure a la conversió. Esdevingut prevere, es va lliurar de ple a la predicació. Va reformar els clergues premonstratencs (Opraem, 1120), del convent dels quals van brollar nou monestirs. Va ser bisbe de Magdeburg, on va morir (1134). És d'ell la frase:«He constatat que la felicitat més gran és donar-se a Déu». [font]
Nascut a Montigny-sur-Avre (a la vall francesa del Loira) en una família noble. Després d’estudiar amb els jesuïtes s’ordena de prevere el 1647. Sent canonge, serà nomenat vicari apostòlic d’Indoxina, colònia francesa, però finalment no hi podrà anar i serà enviat el 1658, amb el mateix càrrec, a Nova França (el Canadà francés).
Organitza el territori, eclesialment, fundant el primer seminari i la primera catedral del Quebec, però també socialment, protegint la població indígena, víctima de l’alcoholisme, que era instigada per les mateixes autoritats colonials. Malalt i cansat morí al Quebec. Va ser canonitzat pel papa Francesc l’any 2014. [font]
- J.M. Bausset: Sant Marcel·lí Champagnat (2015).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada