- Enric Benavent, arquebisbe de València: El do del ministeri sacerdotal (2025, juny 25)
DIUMENGE XIII / Cicle A
Este home de Déu és un sant
Lectura del segon llibre dels Reis
Un dia que Eliseu passava per Sunam, una dona benestant el va convidar amb insistència a menjar; i, des d'aquell dia, cada vegada que passava per allí es quedava a menjar amb ella. La dona digué al seu marit: «Jo veig que este home que passa sempre per casa nostra és un home de Déu. Construïm-li en el terrat una cambra menuda i posem-li un llit, una taula, una cadira i un cresol, i sempre que vinga podrà quedar-se allí».Un dia que Eliseu hi va anar, es retirà a aquella habitació a descansar. Eliseu digué a Guihezí, el seu criat: «¿Què podem fer per esta dona hospitalària?». Guihezí li respongué: «Per desgràcia no té fills, i el seu marit ja és vell». Eliseu li va dir: «Crida-la». Guihezí la cridà, i ella es presentà i es quedà dreta en la porta. Eliseu li digué: «L'any que ve, per ara, tindràs un fill als braços».
Senyor, cantaré tota la vidael vostre amor,anunciaré d'edat en edat la vostra fidelitat.Vós heu dit: «És un amor bastit per a sempre».És una fidelitat més ferma que el cel.R. Senyor, cantaré tota la vidael vostre amor.Senyor, feliç el poble que vos aclama:caminarà a la llum de la vostra mirada;tot el dia celebrarà el vostre nom,enaltirà la vostra bondat. R.Perquè vós sou la glòria del seu poder,alcem el front perquè ens feu costat.Perquè el Senyor és el nostre escuti el Sant d'Israel és el nostre rei. R.
Pel baptisme hem sigut sepultats en Crist,per a que caminem en una nova vidaLectura de la carta de sant Pau als cristians de RomaGermans,Tots els qui hem sigut batejats en Jesucrist, hem sigut immergits en la seua mort. En efecte, pel baptisme hem sigut sepultats amb ell en la mort, per a que, així com Crist, per la glòria del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres caminem en una nova vida. I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. I sabem que Crist, una vegada ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre ell. Quan ell va morir, va morir al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu. Igualment vosaltres, considereu-vos morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist.
Vosaltres sou poble elegit,
regne sacerdotal,nació sagrada:proclameu les meravelles d'aquell que vos ha cridatde les tenebres a la seua llum admirable.
Qui no pren la seua creu, no és digne de mi.Qui vos acull a vosaltres, m'acull a mi᛭ Lectura de l'evangeli segons sant MateuEn aquell temps, Jesús va dir als apòstols:«Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. Qui no pren la seua creu i em seguix, no és digne de mi.
Qui vullga guardar la seua vida, la perdrà; però qui l’arribe a perdre per causa meua, la trobarà.
Qui vos acull a vosaltres, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, acull a qui m’ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justs. I tot el qui done un got d’aigua fresca a un d’estos menuts només perquè és deixeble meu, vos dic de veres que no quedarà sense recompensa».
- Llorenç Gimeno: Tres minuts amb les lectures del diumenge.
- Missa d'À Punt (2026): Seguir-vos a vós, Jesús (J. Casassas)
- Missa d'À Punt (2023): Pregoners i profetes (José María Rodríguez Olaizola)
* * * * *
 |
| Sant Ireneu |
Memòria de Sant Ireneu de Lió, bisbe i màrtir, doctor de l'Església (mem. ll. si no cau en diumenge).
Originari de l'Àsia menor i deixeble de sant Policarp, va anar a Roma on va conéixer sant Justí, i d'ací passà a la Gàl·lia després de la persecució del 177. Successor de Potí a la seu de Lió, Ireneu testimonià fidelment de la tradició, i va propagar la veritat de l'Evangeli, defensant la fer contra les heretgies gnòstiques. La teologia cristiana li deu alguns dels seus principis fonamentals que, per Tertul·lià, s'estengueren a l'Occident i, per Atanasi, a l'Orient. Segons sant Jeroni, Ireneu va morir màrtir el 202, sota Septimi Sever. [font: MCL, p. 1308]
Dia Internacional de l'Orgull LGBTIQ+
- James Martin: ¿Poden els catòlics celebrar el Mes de l'Orgull? Sí, i heus ací per què (2022)
MARTIROLOGI ROMÀ
Elogis del dia 28 de juny
Memòria de sant Ireneu, bisbe, que, com testifica sant Jeroni, de xiquet va ser deixeble de sant Policarp d'Esmirna i va custodiar amb fidelitat la memòria dels temps apostòlics. Ordenat prevere a Lió, va ser el successor del bisbe sant Potí i, segons conta la tradició, va morir coronat per un gloriós martiri. Va debatre en moltes ocasions sobre el respecte a la tradició apostòlica i, en defensa de la fe catòlica, va publicar un cèlebre tractat contra l'heretgia. (c. 200)
2. A Alexandria d'Egipte, en temps de l'emperador Septimí Sever, sants màrtirs Plutarc, Seré, Heràclides, catecumen, Heró, neòfit, un altre Seré, Heraidis, catecúmena, Potamiena i Marcel·la, sa mare, tots deixebles d'Orígenes, que, per confessar a Crist, uns van ser degollats i altres entregats a les flames. Entre ells va destacar la verge Potamiena, que va patir innombrables proves en defensa de la seua virginitat i, després de patir per la seua fe atroços turments, finalment va ser cremada viva juntament amb sa mare. (c. 202)
3. A Roma, sant Pau I, papa, qui, afable i misericordiós, de nit visitava en silenci les cases dels malalts pobres i els prestava ajuda. Defensor de la fe ortodoxa, va escriure als emperadors Constantí i Lleó per a que restituïren el culte a les sagrades imatges. Molt devot dels sants, va traslladar entre himnes i càntics els cossos dels màrtirs des dels cementeris en ruïnes als diversos títols i monestirs de l'interior de la ciutat, i va promoure el seu culte. (767)
4. A Còrdova, a la regió hispànica d'Andalusia, sant Argimir [o Argemí], màrtir, que en la persecució duta a terme pels sarraïns sota el regnat de Mohamed II, sent monjo i ja avançat en edat, el jutge musulmà el va convidar a negar a Crist i, per perseverar en la confessió de la fe, va ser turmentat en el poltre i finalment traspassat per una espasa. (856)
5. A Burghassungen, al territori de Hesse, actual Alemanya, sant Heimerad, prevere i eremita, el qual, expulsat del claustre i exposat a escarn i menyspreu de molts per amor a Crist va peregrinar incessantment. (1019)
6. A Londres, a Anglaterra, sant Joan Southworth, prevere i màrtir, que, per exercir el seu ministeri sacerdotal en este país, va haver de suportar presons i desterraments, i baix Oliveri Cromwell va ser condemnat a mort. Quan va veure el patíbul preparat a Tyburn, va exclamar que era per a ell el que va ser la Creu per a Crist. (1654)
7. A Lovere, a la regió de Llombardia, a Itàlia, santa Vicenta Gerosa, verge, que va fundar, juntament amb santa Bertomeua Capitanio, la Congregació de Germanes de la Caritat. (1847)
8. Al llogaret de Wanglajia, prop de Dongguangxian, a la província de Hebei, a la Xina, santes màrtirs Llúcia Wang Cheng, Maria Fan Kun, Maria Qi Yu i Maria Zheng Xu, les quals, havent sigut educades en un orfenat cristià, durant la persecució duta a terme per la secta Yihetuan, agafades de les mans i alegres com si anaren a la celebració d'unes noces, van ser decapitades. (1900)
9. Al lloc de Jieshuiwang, prop de la ciutat de Shenxian, en la mateixa província de Hebei, santa Maria Du Zhaozhi, màrtir, mare d'un sacerdot, que va desistir de la fugida per no voler trair la seua fe en Crist i va sotmetre serenament el seu coll a la destral dels seus perseguidors. (1900)
10. A la ciutat de Drohobych, a Ucraïna, beats màrtirs Severià Baranyk i Joaquim Senkivskyj, preveres de l'Orde Basiliana de Sant Josafat i màrtirs, que, en temps de persecució contra la fe, amb el seu martiri van ser partícips de la victòria de Crist. (1941)
11. Beata Maria Pia Mastena (1881-1951), Religiosa, fundadora de l'institut religiós de les Germanes de la Santa Faç, a Itàlia.
Ireneu de Lió, Adversus Haereses, IV, 14,1-15,1
Déu crea l’home per a atorgar-li els seus beneficis
Al principi Déu creà Adam, no perquè tinguera necessitat de l’home, sinó per tal de tindre a qui atorgar els seus beneficis. Perquè no solament davant d’Adam, sinó també davant de tota la creació, el Verb donava glòria al seu Pare i romania en Ell, i Ell era glorificat pel seu Pare, tal com diu Ell mateix: «ara glorifica’m tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia al teu costat abans que el món existira» (Jo 17,5).
No fou tampoc per necessitat dels nostres servicis que el Senyor ens manà que el seguírem; fou perquè volia salvar-nos. Sí, seguir el Salvador és participar de la salvació, no altrament de com seguir la llum és participar de la llum.
Els qui estan en la llum no són els qui la il·luminen i la fan resplandir; ben al revés, són il·luminats, són il·lustrats per ella. Ells no donen res a la llum; és ella que els és benefactora i els il·lumina.
De la mateixa manera, si som servidors de Déu, a Déu això no li dona res, perquè ell no necessita els obsequis dels hòmens; en canvi, als qui el servixen i el seguixen, els conferix vida, incorrupció i glòria eterna; afavorix els seus servents pel sol fet que el servixen, i els seus seguidors pel sol fet que el seguixen; no treu res d’ells, perquè és perfecte, i res no li falta.
Déu demana als hòmens que el servisquen perquè és bo i misericordiós, i afavorix els qui romanen en el seu servici. En la mateixa mesura que Déu no necessita res, l’home necessita la comunicació de Déu. Perquè esta és la glòria de l’home: romandre en el servici de Déu.
Per això el Senyor digué als seus deixebles: «No sou vosaltres els qui m’heu escollit; soc jo que vos he escollit (Jo 15,16). Indicava així que els deixebles, pel fet de seguir-lo, no el glorificaven, sinó que era Déu Pare que els glorificava perquè seguien el seu Fill. I deia encara: «Vull que estiguen amb mi allà on jo estic, i vegen la meua glòria (Jo 17,24)...
Déu, per la seua munificència, plasmà ja al principi l’home, i, per a salvar-lo, va escollir els patriarques; configurava ja d’avançada el poble, tot ensenyant els indòcils a seguir el Senyor. Va establir profetes sobre la terra per a habituar l’home a portar l’Esperit Sant i a tindre comunió amb Déu, el qual, certament, no necessitava res, però oferí la seua companyonia als qui el necessitaven; com si fora un arquitecte, deliniava la salvació en favor dels qui el complaïen: ell mateix conduïa els qui, a Egipte, no hi veien, i va promulgar una legislació oportuna per als rebels en el desert; forní d’un heretatge escaient als qui van arribar a la terra bona, i preparà el banquet amb el vedell gros i el vestit nou als qui retornaren al Pare. Així, disposava de moltes maneres el gènere humà per a consonar amb la simfonia de la salvació.
Per això a l’Apocalipsi, sant Joan diu: «La seua veu era com el bramul de les onades (Ap 1,15). Perquè moltes són les aigües de l’Esperit de Déu, ja que el Pare és ric i gran. I la Paraula, en passar per tots els hòmens, va ser generosament útil als qui s’hi van subjectar, i els va prescriure una llei congruent i apta per a qualsevol situació.
Així va establir per al seu poble la construcció del tabernacle, l’edificació del temple, l’elecció dels levites, els sacrificis i les ofrenes, les purificacions i tots els altres actes del culte, segons la Llei.
Déu no necessitava res de tot això, perquè posseïx tots els béns, i tenia ja en ell mateix, abans que Moisès existira, el perfum d’una bona olor, la flaire de sentors agradables. Però va ensenyar al poble, que fàcilment tornava als ídols, a perseverar amb el Senyor i a servir-lo; amb coses secundàries atenyia les principals, és a dir, per mitjà de figures arribava a les veritats, per mitjà de coses transitòries arribava a les eternes, per mitjà de coses corporals atenyia les espirituals, per mitjà de les coses de la terra s’elevava fins a les del cel, tal com fou dit a Moisés: «Mira de fer-ho tot igual al model que has vist estant a la muntanya (Ex 25,40).
El poble, durant quaranta dies, va aprendre a retindre les paraules de Déu, els signes del cel, les imatges espirituals i la prefiguració de les coses futures, tal com va dir sant Pau: «Bevien d’una roca espiritual que els acompanyava i esta roca significava el Crist» (1Co 10,4); i va afegir: «Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per a advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap als temps que vivim» (1Co 10,11).
Fou, doncs, per mitjà de figures que els israelites van aprendre el temor de Déu i la perseverança en el seu servici. Per a ells la Llei era un aprenentatge i una profecia de les coses que havien de succeir.
(Adv. Haer. IV, 14,1-15,1).
