24 d'abril de 2022: Diumenge de la Misericòrdia

Diumenge de la Divina Misericòrdia

El segon diumenge de Pasqua de l’any 2000, el papa sant Joan Pau II va canonitzar sor Faustina Kowalska, la religiosa que havia rebut de Jesús, tal com s’explica en el seu diari, l’encàrrec de promoure la devoció a la Divina Misericòrdia.

Aquell dia el Papa va anunciar que des de llavors el Diumenge segon de Pasqua rebria el nom de Diumenge de la Divina Misericòrdia, un dia en què els cristians estem cridats a acudir amb gran confiança a la benevolència divina per a suportar les dificultats i proves que hem d’afrontar en la vida per causa de la nostra fe.

Amb la celebració de les II Vespres acaba la Huitava de Pasqua.

Lectures del dia (AVL)

- Fets 5, 12-16. Un nombre cada vegada més gran d’hòmens i dones es convertien a la fe

- Sal 118 (117), 2-4.22-24.25-27a (R.: 1): Enaltiu el Senyor: ¡que bo que és!

       Perdura eternament el seu amor 

- Ap 1, 9-11a. 12-13. 17-19. Era mort, però ara visc pels segles i segles

- Seqüència (opcional). Victimae paschali laudes

            

- Jo 20, 19-31. Al cap de huit dies, Jesús arribà

Alabem hui a Déu perquè perdura eternament el seu amor (salm resp.). Eixe ha de ser el nostre sentiment una vegada que hem sigut renovats pels sagraments de la iniciació cristiana (cf. 1a orac.), un do gratuït de Déu per a nosaltres. Els apòstols amb la seua fe i els seus carismes feien signes i prodigis i, per això, creixia el nombre dels creients (cf. 1 lect.). Hui decreix eixe nombre... ¿No deu ser per la falta d'una vivència més autèntica de la fe per part nostra? El diumenge –el huité dia– és el dia de l'encontre amb el Senyor Ressuscitat, en qui creiem per la gràcia de Déu, sense haver-lo vist. Ens basten els signes –la Paraula, l'eucaristia, les «nafres dels nostres germans més necessitats»– per a descobrir que el Senyor encara és present entre nosaltres (cf. Ev. i 2 lect.).

MARTIROLOGI ROMÀ

Elogis del dia 24 d'abril

Sant Fidel de Sigmaringen

Sant Fidel de Sigmaringen, prevere i màrtir, que, sent advocat, va decidir entrar en l'Orde dels Germans Menors Caputxins, on va portar una vida observant de vigílies i oracions. Assidu en la predicació de la Paraula de Déu, va ser enviat a la regió de Rècia per a consolidar la verdadera doctrina, i per la seua fe catòlica, a Seewis im Prättigau, a Suïssa, va patir el martiri per obra d'alguns heretges. (1622)

Nascut a Sigmaringen (alt Danubi), els pares li van posar el nom de Markus Roy. Després d’estudiar Dret el va exercir amb professionalitat: «Demanava ajuda als poderosos i socorria els òrfens i les viudes; no deixava mai d’ajudar tots els empresonats que podia; visitava els malalts» (Elogi). Però, decebut, va triar els caputxins de Friburg, que li van canviar el nom i la professió: evangelitzar els calvinistes de regions alemanyes i suïsses. Tant d’èxit tingué que en 1622 va ser assassinat per uns calvinistes radicals. Benet XIV el va canonitzar en1746. [font]

2. A Jerusalem, commemoració de les santes dones Maria de Cleofàs (o de Clopas o Jacobé) i Salomé, que juntament amb Maria Magdalena, a l'alba del dia de Pasqua, es van dirigir al sepulcre del Senyor per a ungir el seu cos i allí van rebre el primer anunci de la Resurrecció. (s. I)

3. A Lió, ciutat de la Gàl·lia, hui França, sant Alexandre, màrtir, que, tres dies després de la passió de sant Epipodi, va ser tret de la presó, assotat i clavat en una creu fins a expirar. (178)

4. A Nicomèdia, a Bitínia, actualment Turquia, sant Antim, bisbe, i companys, màrtirs en la persecució sota l'emperador Dioclecià. Antim, per confessar a Crist, va rebre la glòria del martiri en ser decapitat, i de la multitud de fidels del seu ramat, uns van ser també decapitats, altres cremats vius i els restants portats a alta mar en xicotetes embarcacions per a ser ofegats. (303)

5. A Illiberis, actual Elvira, a la Hispània Bètica, sant Gregori, bisbe, l'obra titulada del qual Sobre la fe va ser lloada per sant Jeroni. (s. IV)

6. A la rodalia de Blois, a la Gàl·lia Lugdunense, hui França, sant Deodat, diaca i abat, que després de portar vida d'anacoreta, va ser guia d'un grup de deixebles que en este lloc s'havien reunit entorn d'ell. (s. VI)

7. A Canterbury, a Anglaterra, sant Melitó [o Mel·lit o Mel·litó], bisbe, que enviat a Anglaterra pel papa sant Gregori el Gran com a abat, va ser ordenat allí bisbe dels saxons orientals per sant Agustí, i finalment, després de patir moltes tribulacions, va accedir a la seu de Canterbury. (624)

8. A York, a Northúmbria, a l'actual Regne Unit, sant Wilfrid, bisbe, que durant quaranta-cinc anys va exercir amb gran obstinació el seu ministeri, i obligat a cedir la seua seu, va acabar en pau els seus dies entre els monjos de Ripon, dels qui va ser abat durant un temps. (709)

9. A l'illa de Iona, a Escòcia, sant Egbert, prevere i monjo, que es va ocupar amb dedicació a evangelitzar diverses zones d'Europa i, ja ancià, va reconciliar els monjos de Iona envers l'ús romà del còmput pasqual, celebrant la seua Pasqua eterna al final de la missa de la solemnitat. (729)

10. A Mortain, a la regió de Normandia, a França, sant Guillem Firmat, eremita, que, canonge i metge a Tours, després d'una peregrinació a Jerusalem es va retirar a la soledat fins a la seua mort. (1103)

11. A Angers, de nou a França, santa Maria de Santa Eufràsia (Rosa Virgínia) Pelletier, verge, que per a acollir piadosament les dones de vida esgarriada, que ella denominava "Magdalenes", va fundar l'Institut de Germanes del Bon Pastor. (1868)

12. A Dinan, també a França, sant Benet (Àngel) Menni, prevere de l'Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu, fundador de la Congregació de Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús. (1914)

• J.M. Bausset: Sant Benet Menni (2015)

13. A Roma, santa Maria Elisabet Hesselbald, verge, que, oriünda de Suècia, després d'haver prestat servici durant llarg temps en un hospital, va reformar l'Orde de Santa Brígida, dedicant-se particularment a la contemplació, a la caritat envers els necessitats i a la unitat dels cristians. (1957) Canonitzada en 2016