* * * * *
Aniversari del traspàs de Max Jacob, pintor, poeta i escriptor, després de ser deportat pel règim nazi (1944)
MARTIROLOGI ROMÀ
Elogis del 5 de març
1. Commemoració de sant Teòfil, bisbe de Cesarea de Palestina, que sota l'emperador Septimi Sever va brillar per la seua saviesa i integritat de vida. (195)
2. A Pamfília, a l'actual Turquia, sant Conó, màrtir, hortolà de professió, que en temps de l'emperador Deci va ser obligat a córrer davant d'un carro amb els peus travessats per claus i, caent de genolls, va entregar l'esperit mentres resava. (c. 250)
3. A Roma, a la via Àpia, al cementeri de Calixt, sepultura de sant Luci, papa, successor de Corneli, que va patir l'exili per la fe de Crist i, en temps angoixants, va ser eximi confessor de la fe, actuant amb moderació i prudència. (254)
4. A Sinope, a la regió del Pont, hui Turquia, sant Focas l'Hortolà, màrtir, llaurador d'ofici, que va patir moltes injúries pel nom del Redemptor. (c. s. IV)
5. A Cesarea de Palestina, sant Adrià, màrtir, que en la persecució desencadenada sota l'emperador Dioclecià, en el dia en què solien celebrar-se els festejos de la Fortuna, per ordre del procurador Firmilià, i per la seua fe de Crist, va ser llançat davant d'un lleó i després degollat a espasa. (309)
6. A Palestina, a la ribera del Jordà,
sant Geràsim, anacoreta, que en temps de l'emperador Zenó, convertit a la fe ortodoxa per obra de sant Eutimi, es va entregar a grans penitències, i va oferir a tots els que sota la seua direcció s'exercitaven en la vida monàstica la norma d'una integèrrima disciplina i la manera de sustentar-se.
(475)Va nàixer a Lícia. Primer va ser monjo i després anacoreta a la seua regió, però després va anar a Palestina i es va establir per la redor de la mar Morta. Per influència del bisbe intrús Teodosi, va abraçar el monofisisme, però l'en va traure sant Eutimi el Gran. Cap a l'any 455 va fundar un monestir a la vora del riu Jordà, que va presidir amb gran santedat i prudència fins que va morir, el 5 de març de l'any 475. S'explica d'ell que cada any, per Quaresma, es reunia amb Eutimi i observava un rigorós dejuni que només interrompia per rebre l'eucaristia. És cèlebre la llegenda que diu que va curar un lleó traent-li una espina de la pota, i que l'animal es va quedar amb ell fins que, un cop mort el sant, es va ajaure sobre la seua tomba i s'hi va estar fins que va morir. [font]
7. A Saighir, a la regió d'Ossory, a Hibèrnia, hui Irlanda, sant Kieran [o Ciaran], bisbe i abat. (530)
8. A Arle, ciutat de Provença, a l'actual França, sant Virgili, bisbe, que va rebre com a hostes sant Agustí i els seus monjos quan viatjaven cap a Anglaterra per encàrrec del papa sant Gregori el Gran. (c. 618)
9. A Vigevano, a la regió italiana de Llombardia, beat Cristòfol Macassoli, prevere de l'Orde de Germans Menors, insigne per la seua predicació i la seua caritat envers els pobres. (1485)
10. A Nàpols, ciutat de Campània, de nou a Itàlia, beat Jeremies (Joan) Kostistik de Valacchia, religiós de l'Orde dels Germans Menors Caputxins, que, amb caritat i alegria, va assistir incessantment els malalts durant quaranta anys. (1625)
11. També a la mateixa ciutat de Nàpols, sant Joan Josep de la Creu (Carles Caietà) Calosirto, prevere de l'Orde dels Germans Menors, que, seguint les petjades de sant Pere d'Alcántara, va restablir la disciplina de la Regla en molts convents de la regió napolitana. (1734)
Carles Gaietà Calosirto va nàixer a l’illa napolitana d’Ischia el 1654. Acabades les humanitats a 16 anys va ser el primer italià a seguir la reforma franciscana de sant Pere d’Alcàntara, que pretenia que l’orde tornara a l’esperit original. Ben prompte va destacar per la seua gran ascesi (penitència, pregària i austeritat), i els seus superiors, veient la seva vàlua, li van encarregar fundar un convent nou, el van nomenar mestre de novicis i finalment provincial de l’orde.
Els seus contemporanis expliquen que tenia el do de la profecia, de la guarició i de la bilocació. Va ser igualment conegut com a bon confessor i director espiritual de persones que també acabarien sent santes, com ara Alfons Maria de Liguori. Va morir el 5 de març de 1734 a Lucia del Monte, prop de Nàpols. Canonitzat en 1811 per Gregori XVI. [font]
