18. Parts de la humanitat semblen sacrificables en benefici d'una selecció que afavorix un sector humà digne de viure sense límits. En el fons «no es considera ja a les persones com un valor primari que cal respectar i emparar, especialment si són pobres o discapacitades, si "encara no són útils" —com els no nascuts—, o si "ja no servixen" —com els ancians—. Ens hem fet insensibles a qualsevol forma de malbaratament, començant pel dels aliments, que és un dels més vergonyosos». [13]
19. La falta de fills, que provoca un envelliment de les poblacions, juntament amb l'abandó dels ancians a una dolorosa soledat, és una manera subtil d'expressar que tot acaba amb nosaltres, que només compten els nostres interessos individuals. Així, «objecte de rebuig no és només l'aliment o els béns superflus, sinó amb freqüència els mateixos sers humans». [14] Hem vist el que ha succeït amb les persones majors en alguns llocs del món a causa del coronavirus. No havien de morir així. Però en realitat una cosa semblant ja havia ocorregut a causa d'onades de calor i en altres circumstàncies: cruelment rebutjats. No advertim que aïllar els ancians i abandonar-los a càrrec d'uns altres sense un acompanyament adequat i pròxim de la família, mutila i empobrix la mateixa família. A més, acaba privant els jóvens d'eixe contacte necessari amb les arrels i amb una saviesa que la joventut per si sola no pot aconseguir.
20. Este rebuig s'expressa de múltiples maneres, com en l'obsessió per reduir els costos laborals, que no advertix les conseqüències greus que això ocasiona, perquè la desocupació que es produïx té com a efecte directe expandir les fronteres de la pobresa. [15] El rebuig, a més, assumix formes miserables que créiem superades, com el racisme, que s'amaga i reapareix una vegada i una altra. Les expressions de racisme tornen a avergonyir-nos demostrant així que els suposats avanços de la societat no són tan reals ni estan assegurats per sempre.
21. Hi ha regles econòmiques que han resultat eficaces per al creiximent, però no així per al desenvolupament humà integral. [16] Ha augmentat la riquesa, però amb inequitat, i així el que ocorre és que «naixen noves pobreses». [17] Quan diuen que el món modern ha reduït la pobresa, ho fan mesurant-la amb criteris d'altres èpoques no comparables amb la realitat actual. Perquè en uns altres temps, per exemple, no tindre accés a l'energia elèctrica no era considerat un signe de pobresa ni generava angoixa. La pobresa sempre s'analitza i s'entén en el context de les possibilitats reals d'un moment històric concret.
Drets humans no prou universals
22. Moltes vegades es percep que, de fet, els drets humans no són iguals per a tots. El respecte d'estos drets «és condició prèvia per al desenvolupament social i econòmic d'un país. Quan es respecta la dignitat de l'home, i els seus drets són reconeguts i tutelats, florix també la creativitat i l'enginy, i la personalitat humana pot desplegar les seues múltiples iniciatives en favor del bé comú». [18] Però «observant amb atenció les nostres societats contemporànies, trobem nombroses contradiccions que ens porten a preguntar-nos si verdaderament la igual dignitat de tots els sers humans, proclamada solemnement fa setanta anys, és reconeguda, respectada, protegida i promoguda en totes les circumstàncies. En el món de hui persistixen nombroses formes d'injustícia, nodrides per visions antropològiques reductives i per un model econòmic basat en els guanys, que no dubta a explotar, rebutjar i fins i tot matar l'home. Mentre una part de la humanitat viu en l'opulència, una altra part veu la seua dignitat desconeguda, menyspreada o xafada i els seus drets fonamentals ignorats o violats». [19] ¿Què diu això sobre la igualtat de drets fundada en la mateixa dignitat humana?
23. De manera semblant, l'organització de les societats en tot el món encara està lluny de reflectir amb claredat que les dones tenen exactament la mateixa dignitat i idèntics drets que els hòmens. S'afirma alguna cosa amb les paraules, però les decisions i la realitat proclamen un altre missatge. És un fet que «doblement pobres són les dones que patixen situacions d'exclusió, maltractament i violència, perquè sovint es troben amb possibilitats menors de defendre els seus drets». [20]
24. Reconeguem igualment que, «a pesar que la comunitat internacional ha adoptat diversos acords per a posar fi a l'esclavitud en totes les seues formes, i ha disposat diverses estratègies per a combatre este fenomen, encara hi ha milions de persones —xiquets, hòmens i dones de totes les edats— privats de la seua llibertat i obligats a viure en condicions similars a l'esclavitud. [...] Hui com ahir, en l'arrel de l'esclavitud es troba una concepció de la persona humana que admet que puga ser tractada com un objecte. [...] La persona humana, creada a imatge i semblança de Déu, queda privada de la llibertat, mercantilitzada, reduïda a ser propietat d'un altre, amb la força, l'engany o la constricció física o psicològica; és tractada com un mitjà i no com un fi». Les xarxes criminals «utilitzen hàbilment les modernes tecnologies informàtiques per a engalipar jóvens i xiquets en totes les parts del món». [21] L'aberració no té límits quan se sotmet a dones, després forçades a avortar. Un acte abominable que arriba fins i tot al segrest amb la finalitat de vendre els seus òrgans. Això convertix el tràfic de persones i altres formes actuals d'esclavitud en un problema mundial que ha de ser pres seriosament per la humanitat en el seu conjunt, perquè «com les organitzacions criminals utilitzen xarxes globals per a aconseguir els seus objectius, l'acció per a derrotar este fenomen requerix un esforç conjunt i també global per part dels diferents agents que conformen la societat». [22]
Conflicte i por
25. Guerres, atemptats, persecucions per motius racials o religiosos, i tants afronts contra la dignitat humana es jutgen de maneres diverses segons convinguen o no a determinats interessos, fonamentalment econòmics. El que és veritat quan convé a un poderós deixa de ser-ho quan ja no el beneficia. Estes situacions de violència van «multiplicant-se dolorosament en moltes regions del món, fins a assumir les formes del que podria anomenar una "tercera guerra mundial en etapes"». [23]
26. Això no crida l'atenció si advertim l'absència d'horitzons que ens congreguen, perquè en tota guerra el que apareix en ruïnes és «el mateix projecte de fraternitat, inscrit en la vocació de la família humana», per la qual cosa «qualsevol situació d'amenaça alimenta la desconfiança i el replegament». [24] Així, el nostre món avança en una dicotomia sense sentit amb la pretensió de «garantir l'estabilitat i la pau sobre la base d'una falsa seguretat sustentada per una mentalitat de por i desconfiança». [25]
27. Paradoxalment, hi ha pors ancestrals que no han sigut superades pel desenvolupament tecnològic; és més, han sabut amagar-se i potenciar-se darrere de noves tecnologies. Fins i tot hui, darrere de la muralla de l'antiga ciutat està l'abisme, el territori del desconegut, el desert. El que procedisca d'allí no és de confiança perquè no és conegut, no és familiar, no pertany a l'aldea. És el territori del "bàrbar", del qual cal defendre's a costa del que siga. Per consegüent, es creen noves barreres per a l'autopreservació, de manera que deixa d'existir el món i únicament existix "el meu" món, fins al punt que molts deixen de ser considerats sers humans amb una dignitat inalienable i passen a ser només "ells". Reapareix «la temptació de fer una cultura de murs, d'alçar murs, murs en el cor, murs en la terra per a evitar este encontre amb altres cultures, amb altres persones. I qualsevol que alce un mur, qui construïsca un mur, acabarà sent un esclau dins dels murs que ha construït, sense horitzons. Perquè li falta esta alteritat». [26]
28. La soledat, les pors i la inseguretat de tantes persones que se senten abandonades pel sistema, fan que es vaja creant un terreny fèrtil per a les màfies. Perquè elles s'afirmen presentant-se com a "protectores" dels oblidats, moltes vegades a través de diverses ajudes, mentre perseguixen els seus interessos criminals. Hi ha una pedagogia típicament mafiosa que, amb una falsa mística comunitària, crea llaços de dependència i de subordinació dels quals és molt difícil alliberar-se.
Globalització i progrés sense un rumb comú
29. Amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb no ignorem els avanços positius que es van donar en la ciència, la tecnologia, la medicina, la indústria i el benestar, sobretot als països desenvolupats. No obstant això, «subratllem que, al costat de tals progressos històrics, grans i valuosos, es constata una deterioració de l'ètica, que condiciona l'acció internacional, i un afebliment dels valors espirituals i del sentit de responsabilitat. Tot això contribuïx al fet que es difonga una sensació general de frustració, de soledat i de desesperació. [...] Naixen focus de tensió i s'acumulen armes i municions, en una situació mundial dominada per la incertesa, la desil·lusió i la por al futur i controlada per interessos econòmics miops». També assenyalem «les fortes crisis polítiques, la injustícia i la falta d'una distribució equitativa dels recursos naturals. [...] Respecte a les crisis que porten a la mort a milions de xiquets, reduïts ja a esquelets humans —a causa de la pobresa i de la fam—, reina un silenci internacional inacceptable». [27] Davant d'este panorama, si bé ens captiven molts avanços, no advertim un rumb realment humà.
30. En el món actual els sentiments de pertinença a una mateixa humanitat es debiliten, i el somni de construir junts la justícia i la pau sembla una utopia d'altres èpoques. Veem com impera una indiferència còmoda, freda i globalitzada, filla d'una profunda desil·lusió que s'amaga darrere de l'engany d'una il·lusió: creure que podem ser totpoderosos i oblidar que estem tots en la mateixa barca. Este desengany que deixa arrere els grans valors fraterns porta «a una espècie de cinisme. Esta és la temptació que nosaltres tenim davant, si anem per este camí de la desil·lusió o de la decepció. [...] L'aïllament i l'entossudiment en un mateix o en els interessos propis mai són el camí per a retornar esperança i obrar una renovació, sinó que és la proximitat, la cultura de l'encontre. L'aïllament, no; proximitat, sí. Cultura de l'enfrontament, no; cultura de l'encontre, sí». [28]
31. En este món que corre sense un rumb comú, es respira una atmosfera on «la distància entre l'obsessió pel benestar propi i la felicitat compartida de la humanitat s'amplia fins a tal punt que fa l'efecte que s'està produint un verdader cisma entre l'individu i la comunitat humana. [...] Perquè una cosa és sentir-se obligats a viure junts, i una altra molt diferent és apreciar la riquesa i la bellesa de les llavors de la vida en comú que cal buscar i cultivar junts». [29] Avança la tecnologia sense pausa, però «¡que bonic seria si al creiximent de les innovacions científiques i tecnològiques corresponguera també una equitat i una inclusió social cada vegada majors! ¡Que bonic seria que a mesura que descobrim nous planetes llunyans, tornàrem a descobrir les necessitats del germà o de la germana en òrbita al meu voltant!». [30]
29. Amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb no ignorem els avanços positius que es van donar en la ciència, la tecnologia, la medicina, la indústria i el benestar, sobretot als països desenvolupats. No obstant això, «subratllem que, al costat de tals progressos històrics, grans i valuosos, es constata una deterioració de l'ètica, que condiciona l'acció internacional, i un afebliment dels valors espirituals i del sentit de responsabilitat. Tot això contribuïx al fet que es difonga una sensació general de frustració, de soledat i de desesperació. [...] Naixen focus de tensió i s'acumulen armes i municions, en una situació mundial dominada per la incertesa, la desil·lusió i la por al futur i controlada per interessos econòmics miops». També assenyalem «les fortes crisis polítiques, la injustícia i la falta d'una distribució equitativa dels recursos naturals. [...] Respecte a les crisis que porten a la mort a milions de xiquets, reduïts ja a esquelets humans —a causa de la pobresa i de la fam—, reina un silenci internacional inacceptable». [27] Davant d'este panorama, si bé ens captiven molts avanços, no advertim un rumb realment humà.
30. En el món actual els sentiments de pertinença a una mateixa humanitat es debiliten, i el somni de construir junts la justícia i la pau sembla una utopia d'altres èpoques. Veem com impera una indiferència còmoda, freda i globalitzada, filla d'una profunda desil·lusió que s'amaga darrere de l'engany d'una il·lusió: creure que podem ser totpoderosos i oblidar que estem tots en la mateixa barca. Este desengany que deixa arrere els grans valors fraterns porta «a una espècie de cinisme. Esta és la temptació que nosaltres tenim davant, si anem per este camí de la desil·lusió o de la decepció. [...] L'aïllament i l'entossudiment en un mateix o en els interessos propis mai són el camí per a retornar esperança i obrar una renovació, sinó que és la proximitat, la cultura de l'encontre. L'aïllament, no; proximitat, sí. Cultura de l'enfrontament, no; cultura de l'encontre, sí». [28]
31. En este món que corre sense un rumb comú, es respira una atmosfera on «la distància entre l'obsessió pel benestar propi i la felicitat compartida de la humanitat s'amplia fins a tal punt que fa l'efecte que s'està produint un verdader cisma entre l'individu i la comunitat humana. [...] Perquè una cosa és sentir-se obligats a viure junts, i una altra molt diferent és apreciar la riquesa i la bellesa de les llavors de la vida en comú que cal buscar i cultivar junts». [29] Avança la tecnologia sense pausa, però «¡que bonic seria si al creiximent de les innovacions científiques i tecnològiques corresponguera també una equitat i una inclusió social cada vegada majors! ¡Que bonic seria que a mesura que descobrim nous planetes llunyans, tornàrem a descobrir les necessitats del germà o de la germana en òrbita al meu voltant!». [30]
32. És veritat que una tragèdia global com la pandèmia de la Covid-19 ha despertat durant un temps la consciència de ser una comunitat mundial que navega en una mateixa barca, on el mal d'un perjudica a tots. Recordem que ningú se salva sol, que únicament és possible salvar-se junts. Per això vaig dir que «la tempestat desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert eixes falses i supèrflues seguretats amb què havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. [...] Amb la tempestat, va caure el maquillatge d'eixos estereotips amb què disfressàvem els nostres egos sempre pretensiosos de voler aparentar; i va deixar al descobert, una vegada més, eixa beneïda pertinença comuna de la qual no podem ni volem evadir-nos; eixa pertinença de germans». [31]
33. El món avançava de manera implacable cap a una economia que, utilitzant els avanços tecnològics, procurava reduir els "costos humans", i alguns pretenien fer-nos creure que bastava la llibertat de mercat perquè tot estiguera assegurat. Però el colp dur i inesperat d'esta pandèmia fora de control ha obligat per la força a tornar a pensar en els sers humans, en tots, més que en el benefici d'alguns. Hui podem reconéixer que «ens hem alimentat amb somnis d'esplendor i grandesa i hem acabat menjant distracció, tancament i soledat; ens hem empatxat de connexions i hem perdut el sabor de la fraternitat. Hem buscat el resultat ràpid i segur i ens veiem aclaparats per la impaciència i l'ansietat. Presos de la virtualitat hem perdut el gust i el sabor de la realitat». [32] El dolor, la incertesa, el temor i la consciència dels propis límits que va despertar la pandèmia, fan ressonar la crida a repensar els nostres estils de vida, les nostres relacions, l'organització de les nostres societats i sobretot el sentit de la nostra existència.
34. Si tot està connectat, és difícil pensar que este desastre mundial no tinga relació amb la nostra manera d'enfrontar la realitat, pretenent ser senyors absoluts de la pròpia vida i de tot el que existix. No vull dir que es tracta d'una espècie de càstig diví. Tampoc bastaria afirmar que el mal causat a la naturalesa acaba cobrant-se els nostres atropellaments. És la realitat mateixa que gemega i es rebel·la. Ve a la ment el cèlebre vers del poeta Virgili que evoca les llàgrimes de les coses o de la història. [33]
35. Però oblidem ràpidament les lliçons de la història, «mestra de vida». [34] Passada la crisi sanitària, la pitjor reacció seria caure encara més en una febre consumista i en noves formes d'autopreservació egoista. Tant de bo que al final ja no estiguen "els altres", sinó només un "nosaltres". Tant de bo no es tracte d'un altre episodi sever de la història del qual no hàgem sigut capaces d'aprendre. Tant de bo no ens oblidem dels ancians que van morir per falta de respiradors, en part com a resultat de sistemes de salut desmantellats any rere any. Tant de bo que tant de dolor no siga inútil, que fem un salt cap a una forma nova de vida i descobrim definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres, perquè la humanitat renasca amb tots els rostres, totes les mans i totes les veus, més enllà de les fronteres que hem creat.
36. Si no aconseguim recuperar la passió compartida per una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns, la il·lusió global que ens enganya caurà ruïnosament i deixarà a molts a mercé de la nàusea i el buit. A més, no s'hauria d'ignorar ingènuament que «l'obsessió per un estil de vida consumista, sobretot quan només uns pocs puguen sostindre'l, només podrà provocar violència i destrucció recíproca». [35] El "campe qui puga" es traduirà ràpidament en el "tots contra tots", i això serà pitjor que una pandèmia.
[13] Discurso al Cuerpo diplomático acreditado ante la Santa Sede (11 gener 2016): AAS 108 (2016), 120; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (15 gener 2016), p. 7.
[14] Discurso al Cuerpo diplomático acreditado ante la Santa Sede (13 genero 2014): AAS 106 (2014), 83-84; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (17 gener 2014), p. 7.
[15] Cf. Discurso a la Fundación Centesimus annus pro Pontifice (25 maig 2013): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (31 maig 2013), p. 4.
[16] Cf. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 14: AAS 59 (1967), 264.
[17] Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 22: AAS 101 (2009), 657.
[18] Discurso a las autoridades, Tirana – Albània (21 setembre 2014): AAS 106 (2014), 773; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (26 setembre 2014), p. 7.
[19] Mensaje a los participantes en la Conferencia internacional “Los derechos humanos en el mundo contemporáneo: conquistas, omisiones, negaciones” (10 desembre 2018): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (14 desembre 2018), p. 11.
[20] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 212: AAS 105 (2013), 1108.
[21] Mensaje para la 48.ª Jornada Mundial de la Paz 1 enero 2015 (8 desembre 2014), 3-4: AAS 107 (2015), 69-71; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (12 desembre 2014), p. 9.
[22] Ibíd., 5: AAS 107 (2015), 72; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (12 desembre 2014), p. 9.
[23] Mensaje para la 49.ª Jornada Mundial de la Paz 1 enero 2016 (8 desembre 2015), 2: AAS 108 (2016), 49; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (18-25 desembre 2015), p. 8.
[24] Mensaje para la 53.ª Jornada Mundial de la Paz 1 enero 2020 (8 desembre 2019), 1:L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (13 desembre 2019), p. 6.
[25] Discurso sobre las armas nucleares, Nagasaki – Japó (24 novembre 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (29 novembre 2019), p. 11.
[26] Discurso a los profesores y estudiantes del Colegio “San Carlos” de Milán (6 abril 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (14 abril 2019), p. 7.
[27] Documento sobre la fraternidad humana por la paz mundial y la convivencia común, Abu Dhabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (8 febrer 2019), p. 7.
[28] Discurso al mundo de la cultura, Cagliari – Itàlia (22 setembre 2013): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (27 setembre 2013), p. 15.
[29] Humana communitas. Carta al President de la Pontifícia Acadèmia per a la Vida amb ocasió del 25é aniversari de la seua institució (6 gener 2019), 2. 6: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (18 gener 2019), pp. 6-7.
[30] Videomensaje al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Osservatore Romano (27 abril 2017), p. 7.
[31] Momento extraordinario de oración en tiempos de epidemia (27 març 2020): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (3 abril 2020), p. 3.
[32] Homilía durante la Santa Misa, Skopie – Macedònia del Nord (7 maig 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (10 maig 2019), p. 12.
[33] Cf. Eneida 1, 462: «Sunt lacrimae rerum et mentem mortalia tangunt».
[34] «Historia […] magistra vitae» (Marc Tuli Ciceró, De Oratore, 2, 36).
[35] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 204: AAS 107 (2015), 928.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada