24 d'octubre de 2026, dissabte XXIX

DISSABTE DE LA SETMANA XXIX / II

Sant Antoni Maria Claret, bisbe

Oració col·lecta

Oh Déu, vós enfortíreu amb una caritat 

i una paciència admirables sant Antoni Maria Claret, bisbe, 

per a que evangelitzara una multitud de pobles; 

concediu-nos per la seua intercessió, que, 

buscant per damunt de tot els béns del vostre Regne, 

ens donem plenament a la salvació dels nostres germans.

Lectura primera Ef 4,7-16

Crist és el cap. Per ell va creixent tot el cos

Lectura de la carta de sant Pau als cristians d'Efes

Germans, cada u de nosaltres ha rebut la gràcia segons la mesura de la generositat de Crist. Per això diu l'Escriptura: «Pujà cel amunt portant captius, repartí dons als hòmens». Si va «pujar» vol dir que abans havia baixat del cel a la terra; i és el mateix que va baixar qui ha pujat per damunt dels cels, per portar a plenitud tot l'univers.

És ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols, a altres el de ser profetes, a altres el de ser evangelistes, pastors o mestres, i així ha preparat els qui formen el poble sant per a una obra de servici, per a edificar el cos de Crist, fins que tots junts arribem a la unitat en la fe i en el coneiximent del Fill de Déu, a l'home perfecte, l'home que arriba a la talla de la plenitud de Crist.

Així ja no serem més com criatures, no fluctuarem ni se'ns endurà el vent de qualsevol doctrina, a mercé del que pensa la gent, o de l'astúcia dels qui saben conduir els altres a l'error. En lloc d'això, mantinguem-nos en la veritat i en l'amor, i creixerem del tot en Crist, que és el cap. Per ell tot el cos està estretament unit i lligat, i, a través de les juntures, cada membre, en la mesura que li correspon, exercix la seua funció. Així, amb l'amor dels uns pels altres, tot el cos es va fent i va creixent.

Salm responsorial 121,1-2.3.4-5 (R.: 1)

Quina alegria quan em van dir:

«Anem a la casa del Senyor».

Ja han arribat els nostres peus

a la teua porta, Jerusalem.

R. Quina alegria! Anem a la casa del Senyor.

Jerusalem, ciutat ben construïda,

conjunt harmoniós;

allà pugen les tribus,

les tribus del Senyor. R.

A complir l'aliança d'Israel,

a alabar el nom del Senyor.

Allí estan els tribunals de justícia,

els tribunals del palau de David. R.

Al·leluia Ez 33,11

Diu el Senyor:

No em complau la mort del pecador,

sinó que es convertisca i visca.

Evangeli Lc 13,1-9

Si no vos convertiu, tots acabareu malament

᛭ Lectura de l'evangeli segons sant Lluc

Per aquell temps, alguns dels presents contaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia mesclat la sang d'ells amb la de les víctimes que oferien. Jesús els respongué: «¿Penseu que aquells galileus acabaren així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? Vos dic que no: i si no vos convertiu, tots acabareu igual. I aquells díhuit que moriren quan els caigué damunt la torre de Siloè, ¿penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Vos assegure que no: si no vos convertiu, tots acabareu igual».

I va afegir esta paràbola: «Un home tenia una figuera en la vinya, va anar a buscar fruit i no n'hi trobà. En vore això, digué al qui li portava la vinya: "Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit d'esta figuera i no en trobe. Talla-la. ¿Per què ha d'ocupar terra inútilment?" Ell li contestà: "Senyor, deixeu-la encara enguany; entretant jo la cavaré i li tiraré fem, a vore si dona fruit d'ara en avant; si no, feu-la tallar"». 

 

Esdeveniments o morts tràgiques no són necessàriament conseqüència d'un mal personal; per consegüent, Jesús urgix a la conversió immediata de tots, perquè el Pare és just i vol fer justícia. No obstant això, lluny d'acoquinar-nos, també ens recorda que és el mateix Pare el que ens ha confiat el seu Fill per a cuidar-nos i adobar-nos, a vore si donem fruit. La paciència de Déu és la nostra salvació. Arribarà el dia de la collita, quan el Pare reclamarà els fruits de les figueres fèrtils i tallarà les estèrils. [Evangeli per a cada dia 2026, Delegació de Litúrgia de València]

* * * * *

Aniversari del naiximent de sant Ignasi de Loiola (Azpeitia, 1491)

Dia Internacional de les Biblioteques

Biblioteques, al servici de la cultura

Lloc eminent de la memòria històrica de l'Església universal, on es custodien venerables testimoniatges de la tradició manuscrita de la Bíblia, la Biblioteca Vaticana té, no obstant això, un altre motiu per a ser objecte de les atencions i les preocupacions dels Papes. Conserva, des dels seus orígens, la inconfusible obertura, verdaderament «catòlica», universal, a tot el que de bell, de bo, de noble, de digne (cf. Flp 4, 8) ha produït la humanitat al llarg dels segles; d'ací l'abundància amb què ha recollit en el temps els fruits més elevats del pensament i de la cultura humana, des de l'antiguitat fins a l'edat mitjana, des de l'època moderna fins al segle XX. Res del que és verdaderament humà és estrany a l'Església, que per això sempre ha buscat, recollit, conservat, amb una continuïtat que té pocs térmens de comparació, els millors resultats dels esforços dels hòmens d'elevar-se per damunt de la pura materialitat cap a la cerca, conscient o inconscient, de la Veritat. No és casualitat que en el programa iconogràfic del saló Sixtí, la successió ordenada de les representacions dels concilis ecumènics i de les grans biblioteques de l'antiguitat en les parets a dreta i esquerra, les imatges dels inventors dels alfabets en les columnes centrals convergisquen totes cap a la figura de Jesucrist, «celestis doctrinae auctor», alfa i omega, verdader Llibre de la vida (cf. Flp 4, 3; Ap 3, 5; 13, 8; 17, 8; 20, 15; 21, 27) al qual tendix i anhela tot l'esforç humà.

La Biblioteca Vaticana no és, per tant, una biblioteca teològica o predominantment de caràcter religiós; fidel als seus orígens humanístics, per vocació està oberta a l'humà; i així servix a la cultura, concebuda —com va dir el meu venerat predecessor el servent de Déu Pau VI el 20 de juny de 1975, en ocasió del V centenari d'esta institució— com «maduració humana (...) creiximent des de dins (...) adquisició exquisidament espiritual; cultura és elevació de les facultats més nobles que Déu Creador ha donat a l'home, per a fer-lo home, per a fer-lo més home, per a fer-lo semblant a ell. Així, doncs, cultura i ment; cultura i ànima; cultura i Déu. També amb esta institució "seua", l'Església ens torna a proposar estos binomis essencials i vitals, que toquen l'home en la seua dimensió més verdadera, i el dirigixen, com per una inversió de la llei de la gravetat, cap a l'altura, i l'impulsen (...) a autosuperar-se segons l'admirable trajectòria agustiniana del quaerere super se (cf. sant Agustí, Confessions, X, 6, 9: PL 32, 783). També amb el funcionament d'esta institució "seua", l'Església torna a prometre hui —com fa cinc segles— servir a tots els hòmens, inserint este ministeri seu en el corrent més vast d'eixe ministeri tan essencial que la fa ser Església: Església com a comunitat que evangelitza i salva» (L'Osservatore Romano, edició en llengua espanyola, 29 de juny de 1975, p. 7).

(Benet XVI: Missatge al cardenal Raffaele Farina, arxiver i bibliotecari de la Santa Església Romana, amb motiu de la reobertura de la Biblioteca Apostòlica Vaticana, 2010, novembre 9).

Biblioteques, al servici de l'evangelització de la cultura

3. També cal posar en relleu una segona qualitat de la Biblioteca i de l'Arxiu i, per consegüent, del vostre treball en ells, en els seus diversos nivells. Es tracta del servici que presteu a l'evangelització de la cultura, més encara, a la nova evangelització de la cultura. Sabeu bé que es tracta d'un compromís fonamental i vital de l'Església en el món contemporani, al qual ja al·ludia amb esclaridores paraules el servent de Déu Pau VI en la seua exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi (cf. nn. 19-20), i al qual jo mateix m'he referit moltes vegades. Cal trobar la manera de portar als hòmens i dones de cultura, però potser més encara als ambients i als cenacles en què s'elabora i transmet la cultura actual, els valors que l'Evangeli ens ha comunicat, juntament amb els que brollen d'un verdader humanisme, perquè en realitat els uns i els altres estan relacionats estretament.

En efecte, si l'Evangeli ens ensenya el primat absolut de Déu i l'única salvació en Crist Jesús, este és també l'únic camí per a apreciar, respectar i estimar verdaderament la creatura humana, creada a imatge i semblança de Déu, i cridada a inserir-se en el misteri del Fill de Déu fet home. Per això, els valuosos tresors conservats, estudiats i posats a disposició dels estudiosos en la Biblioteca Vaticana i en l'Arxiu, són com el testimoniatge viu de la proclamació constant per part de l'Església dels valors evangèlics, artífexs del vertader humanisme.

4. Benvolguts germans i germanes, ací estan delineades molt clarament la grandesa i la dignitat del vostre servici, fins i tot en la humilitat aparent de les tasques que a vegades esteu cridats a realitzar.

(Sant Joan Pau II: Discurs al personal de l'Arxiu Secret Vaticà i de la Biblioteca Apostòlica Vaticana, 1999, gener 15).

Martirologi Romà

Sant Antoni Maria Claret

Sant Antoni Maria Claret, bisbe (mem. ll.)

Sant Antoni Maria Claret (1807-1870) fou ordenat prevere i durant diversos anys es va dedicar a predicar al poble per les comarques de Catalunya. Va fundar la Societat de Missioners Fills del Cor Immaculat de Maria i, ordenat bisbe de Santiago de Cuba, va treballar de manera admirable pel bé de les ànimes. També va fundar les Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes. Quan va tornar a Espanya, va haver de suportar moltes proves per l'Església. Va morir desterrat en el monestir de monjos cistercencs de Fontfreda, prop de Narbona, al migdia de França.

• J.M. Bausset: Sant Antoni Maria Claret (2014)

2. A Hieràpolis, a Frígia, hui Turquia, sants Ciríac i Claudià, màrtirs. (s. inc.)

3. A Constantinoble, actual Istanbul, també a Turquia, sant Procle, bisbe, que va proclamar insistentment santa Maria com a Mare de Déu, va disposar el solemne retorn de les restes de sant Joan Crisòstom a esta ciutat, i en el Concili Ecumènic de Calcedònia, va meréixer ser anomenat "Gran". (446)

4. A Naǧran, a Aràbia, martiri dels sants Aretes, príncep de la ciutat, i tres-cents quaranta companys, que en temps de l'emperador Justí van ser assassinats per Du Nuwas o Dun'an, rei dels himiarites. (523)

5. Prop de Tours, a la regió de Nèustria, hui França, sant Senoc, prevere, que va construir un monestir en unes antigues ruïnes, i es va mostrar assidu a les vigílies, a la pregària i a la caritat cap als servents. (576)

6. Al monestir de Vertou, al territori d'Armòrica, a la Gàl·lia, també a la França actual, sant Martí, diaca i abat, al qual sant Fèlix, bisbe de Nantes, va enviar per a convertir els pagans de la regió. (s. VI)

7. Prop de Tongres, al territori de Brabant, a Austràsia, Bèlgica actualment, sant Evergisle [o Ebergisil o Ebergisel o Ebregisil o Ebregisel], bisbe de Colònia i màrtir, que en l'exercici de la seua missió pastoral, mentre es dirigia a Peiteu [Poitiers], va ser assassinat per uns malfactors. (c. 590)

8. A la Bretanya Menor, de nou a França, sant Maglori, qui, deixeble de sant Iltut, va succeir sant Samsó com a bisbe de Dol i després va portar vida solitària a l'illa de Serk, segons conta la tradició. (c. 605)

9. A Coutances, lloc de Nèustria, sant Fromund [o Fromon], bisbe, que va fundar el monestir de monges d'Ham i va exercir les seues funcions pastorals mogut per l'amor de Déu. (s. VII)

10. A Hué, a Annam, hui Vietnam, sant Josep Lè Dang Thi, màrtir, que, sent militar, va ser empresonat per ser cristià, i enmig dels turments a què el van sotmetre no va cedir en la seua fe, donant testimoniatge davant dels seus companys de presó, per la qual cosa va acabar escanyat en temps de l'emperador Tu Duc. (1860)

11. A Como, a Itàlia, beat Lluís Guanella, prevere, que va fundar la Congregació dels Servents de la Caritat i també la de Filles de Santa Maria de la Providència, per a atendre les necessitats dels desemparats i afligits, i procurar-los la salvació eterna. (1915)

12. A Ronco all'Adige, a la província de Verona, també a Itàlia, beat Josep Baldo, prevere, que, entregat al ministeri pastoral, va fundar la Congregació de les Filletes de Sant Josep, per a atendre els ancians i els malalts, així com per a educar xiquets i jóvens. (1915)