37. Tant des d'alguns règims polítics populistes com des de plantejaments econòmics liberals, se sosté que cal evitar coste el que coste l'arribada de persones migrants. Igualment s'argumenta que convé limitar l'ajuda als països pobres, de manera que toquen fons i decidisquen prendre mesures d'austeritat. No s'advertix que, darrere d'estes afirmacions abstractes difícils de sostindre, hi ha moltes vides que s'esgarren. Molts escapen de la guerra, de persecucions, de catàstrofes naturals. Uns altres, amb tot el dret, «busquen oportunitats per a ells i per a les seues famílies. Somien amb un futur millor i desitgen crear les condicions perquè es faça realitat». [36]
38. Lamentablement, uns altres són «atrets per la cultura occidental, a vegades amb expectatives poc realistes que els exposen a grans desil·lusions. Traficants sense escrúpols, sovint vinculats als càrtels de la droga i de les armes, exploten la situació de debilitat dels immigrants, que al llarg del seu viatge amb massa freqüència experimenten la violència, el tràfic de persones, l'abús psicològic i físic, i sofriments indescriptibles». [37] Els que emigren «han de separar-se del seu context d'origen i amb freqüència viuen un desarrelament cultural i religiós. La fractura també concernix les comunitats d'origen, que perden els elements més vigorosos i emprenedors, i les famílies, en particular quan emigra un dels pares o tots dos, deixant els fills al país d'origen». [38] Per consegüent, també «cal reafirmar el dret a no emigrar, és a dir, a tindre les condicions per a quedar-se a la pròpia terra». [39]
39. Per a acabar-ho d'adobar «en alguns països d'arribada, els fenòmens migratoris susciten alarma i por, sovint fomentats i explotats amb finalitats polítiques. Es difon així una mentalitat xenòfoba, de gent tancada i replegada sobre si mateixa». [40] Els migrants no són considerats prou dignes per a participar en la vida social com qualsevol altre, i s'oblida que tenen la mateixa dignitat intrínseca de qualsevol persona. Per tant, han de ser «protagonistes del seu rescat». [41] Mai es dirà que no són humans però, en la pràctica, amb les decisions i la manera de tractar-los, s'expressa que se'ls considera menys valuosos, menys importants, menys humans. És inacceptable que els cristians compartisquen esta mentalitat i estes actituds, fent prevaldre a vegades unes certes preferències polítiques per damunt de profundes conviccions de la seua fe: la inalienable dignitat de cada persona humana més enllà del seu origen, color o religió, i la llei suprema de l'amor fratern.
40. «Les migracions constituiran un element determinant del futur del món». [42] Però hui estan afectades per una «pèrdua d'eixe "sentit de la responsabilitat fraterna", sobre el qual es basa tota societat civil». [43] Europa, per exemple, corre seriosos riscos d'anar per eixa senda. No obstant això, «inspirant-se en el seu gran patrimoni cultural i religiós, té els instruments necessaris per a defensar la centralitat de la persona humana i trobar un equilibri just entre el deure moral de tutelar els drets dels ciutadans, d'una banda, i, per una altra, el de garantir l'assistència i l'acolliment dels emigrants». [44]
41. Comprenc que davant de les persones migrants alguns tinguen dubtes i senten temors. Ho entenc com a part de l'instint natural d'autodefensa. Però també és veritat que una persona i un poble només són fecunds si saben integrar creativament en el seu interior l'obertura als altres. Convide a anar més enllà d'eixes reaccions primàries, perquè «el problema és quan eixos dubtes i eixes pors condicionen la nostra manera de pensar i d'actuar fins al punt de convertir-nos en sers intolerants, tancats i potser, sense adonar-nos-en, fins i tot racistes. La por ens priva així del desig i de la capacitat d'encontre amb l'altre». [45]
La il·lusió de la comunicació
42. Paradoxalment, mentre es desenvolupen actituds tancades i intolerants que ens clausuren davant dels altres, s'acurten o desapareixen les distàncies fins al punt que deixa d'existir el dret a la intimitat. Tot es convertix en una espècie d'espectacle que pot ser espiat, vigilat, i la vida s'exposa a un control constant. En la comunicació digital es vol mostrar tot i cada individu es convertix en objecte de mirades que furguen, despullen i divulguen, sovint de manera anònima. El respecte a l'altre es fa trossos i, d'eixa manera, alhora que el desplace, l'ignore i el mantinc lluny, sense cap pudor puc envair la seua vida fins a l'extrem.
43. D'altra banda, els moviments digitals d'odi i destrucció no constituïxen —com alguns pretenen fer creure— una forma adequada de cura grupal, sinó meres associacions contra un enemic. En canvi, «els mitjans de comunicació digitals poden exposar al risc de dependència, d'aïllament i de progressiva pèrdua de contacte amb la realitat concreta i obstaculitzar el desenvolupament de relacions interpersonals autèntiques». [46] Fan falta gestos físics, expressions del rostre, silencis, llenguatge corporal, i fins i tot el perfum, el tremolor de les mans, el rubor, la transpiració, perquè tot això parla i forma part de la comunicació humana. Les relacions digitals, que eximixen del laboriós cultiu d'una amistat, d'una reciprocitat estable, i fins i tot d'un consens que madura amb el temps, tenen aparença de sociabilitat. No construïxen verdaderament un "nosaltres" sinó que solen dissimular i amplificar el mateix individualisme que s'expressa en la xenofòbia i en el menyspreu dels dèbils. La connexió digital no basta per a bastir ponts, no arriba per a unir a la humanitat.
Agressivitat sense pudor
44. Al mateix temps que les persones preserven el seu aïllament consumista i còmode, trien una vinculació constant i febril. Açò afavorix l'ebullició de formes insòlites d'agressivitat, d'insults, maltractaments, desqualificacions, fuetades verbals fins a destrossar la figura de l'altre, en un desenfrenament que no podria existir en el contacte cos a cos sense que acabàrem destruint-nos entre tots. L'agressivitat social troba en els dispositius mòbils i ordinadors un espai d'ampliació sense igual.
45. Açò ha permés que les ideologies perden tot pudor. El que fins fa pocs anys no podia ser dit per algú sense el risc de perdre el respecte de tot el món, hui pot ser expressat amb tota cruesa fins i tot per algunes autoritats polítiques i quedar impune. Cal no ignorar que «en el món digital estan en joc ingents interessos econòmics, capaços de realitzar formes de control tan subtils com invasives, creant mecanismes de manipulació de les consciències i del procés democràtic. El funcionament de moltes plataformes sovint acaba per afavorir l'encontre entre persones que pensen de la mateixa manera i obstaculitza la confrontació entre les diferències. Estos circuits tancats faciliten la difusió d'informacions i notícies falses i fomenten prejudicis i odis». [47]
46. S'ha de reconéixer que els fanatismes que porten a destruir a uns altres són protagonitzats també per persones religioses, sense excloure els cristians, que «poden formar part de xarxes de violència verbal a través d'internet i dels diversos fòrums o espais d'intercanvi digital. Fins i tot en mitjans catòlics es poden perdre els límits, se solen naturalitzar la difamació i la calúmnia, i sembla quedar fora tota ètica i respecte per la fama aliena». [48] ¿Què s'aporta així a la fraternitat que el Pare comú ens proposa?
47. La verdadera saviesa suposa l'encontre amb la realitat. Però hui tot es pot produir, dissimular, alterar. Això fa que l'encontre directe amb els límits de la realitat es torne intolerable. Com a conseqüència, s'opera un mecanisme de "selecció" i es crea l'hàbit de separar immediatament el que m'agrada del que no m'agrada, les coses atractives de les lletges. Amb la mateixa lògica es trien les persones amb les quals un decidix compartir el món. Així les persones o situacions que ferien la nostra sensibilitat o ens provocaven desgrat hui senzillament són eliminades en les xarxes virtuals, i així construïm un cercle virtual que ens aïlla de l'entorn en què vivim.
48. Assentar-se a escoltar a un altre, característic d'un encontre humà, és un paradigma d'actitud receptiva, de qui supera el narcisisme i rep l'altre, li para atenció, l'acull en el propi cercle. Però «el món de hui és en la seua majoria un món sord. [...] A vegades la velocitat del món modern, el frenesí ens impedix escoltar bé el que diu una altra persona. I quan està a la meitat del seu diàleg, ja l'interrompem i li volem contestar quan encara no ha acabat de parlar. No cal perdre la capacitat d'escoltar». Sant Francesc d'Assís «va escoltar la veu de Déu, va escoltar la veu del pobre, va escoltar la veu del malalt, va escoltar la veu de la naturalesa. I tot això ho transforma en un estil de vida. Desitge que la llavor de sant Francesc cresca en tots els cors». [49]
49. En desaparéixer el silenci i l'escolta, convertint-ho tot en teclejos i missatges ràpids i ansiosos, es posa en risc esta estructura bàsica d'una sàvia comunicació humana. Es crea un nou estil de vida on un construïx el que vol tindre davant, excloent tot allò que no es puga controlar o conéixer superficialment i instantàniament. Esta dinàmica, per la seua lògica intrínseca, impedix la reflexió serena que podria portar-nos a una saviesa comuna.
50. Podem buscar junts la veritat en el diàleg, en la conversa reposada o en la discussió apassionada. És un camí perseverant, fet també de silencis i de sofriments, capaç de recollir amb paciència la llarga experiència de les persones i dels pobles. El cúmul aclaparador d'informació que ens inunda no significa més saviesa. La saviesa no es fabrica amb cerques ansioses per internet, ni és una sumatòria d'informació la veracitat de la qual no està assegurada. D'eixa manera no es madura en l'encontre amb la veritat. Les converses finalment només giren entorn de les últimes dades, són merament horitzontals i acumulatives. Però no es para una detinguda atenció i no es penetra en el cor de la vida, no es reconeix el que és essencial per a donar-li un sentit a l'existència. Així, la llibertat és una il·lusió que ens venen i que es confon amb la llibertat de navegar enfront d'una pantalla. El problema és que un camí de fraternitat, local i universal, només pot ser recorregut per esperits lliures i disposats a encontres reals.
Sotmetiment i autoodi
51. Alguns països reeixits des del punt de vista econòmic són presentats com a models culturals per als països poc desenvolupats, en lloc de procurar que cada un cresca amb el seu estil propi, perquè desenvolupe les seues capacitats d'innovar des dels valors de la seua cultura. Esta nostàlgia superficial i trista, que porta a copiar i comprar en lloc de crear, dona lloc a una autoestima nacional molt baixa. En els sectors acomodats de molts països pobres, i a vegades en els que han aconseguit eixir de la pobresa, s'advertix la incapacitat d'acceptar característiques i processos propis, i la caiguda en un menyspreu de la pròpia identitat cultural com si fora l'única causa dels mals.
52. Destrossar l'autoestima d'algú és una manera fàcil de dominar-lo. Darrere d'estes tendències que busquen homogeneïtzar el món, afloren interessos de poder que es beneficien de la baixa estima de si, alhora que, a través dels mitjans i de les xarxes s'intenta crear una nova cultura al servici dels més poderosos. Açò és aprofitat per l'avantatgisme de l'especulació financera i l'espoliació, on els pobres són els que sempre perden. D'altra banda, ignorar la cultura d'un poble fa que molts líders polítics no aconseguisquen implementar un projecte eficient que puga ser lliurement assumit i sostingut en el temps.
53. S'oblida que «no hi ha pitjor alienació que experimentar que no es tenen arrels, que no es pertany a ningú. Una terra serà fecunda, un poble donarà fruit, i podrà engendrar el dia de demà només en la mesura que genere relacions de pertinença entre els seus membres, que cree llaços d'integració entre les generacions i les diverses comunitats que la conformen; i també en la mesura que trenque els cercles que atordixen els sentits allunyant-nos cada vegada més els uns dels altres». [50]
Esperança
54. A pesar d'estes ombres denses que convé no ignorar, en les pròximes pàgines vull fer-me eco de molts camins d'esperança. Perquè Déu continua escampant en la humanitat llavors de bé. La recent pandèmia ens ha permés rescatar i valorar molts companys i companyes de viatge que, en la por, han reaccionat donant la pròpia vida. Hem sigut capaços de reconéixer com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones comunes que, sense cap dubte, han escrit els esdeveniments decisius de la nostra història compartida: metges, infermers i infermeres, farmacèutics, empleats dels supermercats, personal de neteja, cuidadors, transportistes, hòmens i dones que treballen per a proporcionar servicis essencials i seguretat, voluntaris, sacerdots, religioses... han comprés que ningú se salva sol. [51]
55. Convide a l'esperança, que «ens parla d'una realitat que està arrelada en la profunditat del ser humà, independentment de les circumstàncies concretes i els condicionaments històrics en què viu. Ens parla d'una set, d'una aspiració, d'un anhel de plenitud, de vida reeixida, d'un voler tocar la grandesa, cosa que ompli el cor i eleva l'esperit cap a coses grans, com la veritat, la bondat i la bellesa, la justícia i l'amor. [...] L'esperança és audaç, sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les xicotetes seguretats i compensacions que estrenyen l'horitzó, per a obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna». [52] Caminem en esperança.
51. Alguns països reeixits des del punt de vista econòmic són presentats com a models culturals per als països poc desenvolupats, en lloc de procurar que cada un cresca amb el seu estil propi, perquè desenvolupe les seues capacitats d'innovar des dels valors de la seua cultura. Esta nostàlgia superficial i trista, que porta a copiar i comprar en lloc de crear, dona lloc a una autoestima nacional molt baixa. En els sectors acomodats de molts països pobres, i a vegades en els que han aconseguit eixir de la pobresa, s'advertix la incapacitat d'acceptar característiques i processos propis, i la caiguda en un menyspreu de la pròpia identitat cultural com si fora l'única causa dels mals.
52. Destrossar l'autoestima d'algú és una manera fàcil de dominar-lo. Darrere d'estes tendències que busquen homogeneïtzar el món, afloren interessos de poder que es beneficien de la baixa estima de si, alhora que, a través dels mitjans i de les xarxes s'intenta crear una nova cultura al servici dels més poderosos. Açò és aprofitat per l'avantatgisme de l'especulació financera i l'espoliació, on els pobres són els que sempre perden. D'altra banda, ignorar la cultura d'un poble fa que molts líders polítics no aconseguisquen implementar un projecte eficient que puga ser lliurement assumit i sostingut en el temps.
53. S'oblida que «no hi ha pitjor alienació que experimentar que no es tenen arrels, que no es pertany a ningú. Una terra serà fecunda, un poble donarà fruit, i podrà engendrar el dia de demà només en la mesura que genere relacions de pertinença entre els seus membres, que cree llaços d'integració entre les generacions i les diverses comunitats que la conformen; i també en la mesura que trenque els cercles que atordixen els sentits allunyant-nos cada vegada més els uns dels altres». [50]
Esperança
54. A pesar d'estes ombres denses que convé no ignorar, en les pròximes pàgines vull fer-me eco de molts camins d'esperança. Perquè Déu continua escampant en la humanitat llavors de bé. La recent pandèmia ens ha permés rescatar i valorar molts companys i companyes de viatge que, en la por, han reaccionat donant la pròpia vida. Hem sigut capaços de reconéixer com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones comunes que, sense cap dubte, han escrit els esdeveniments decisius de la nostra història compartida: metges, infermers i infermeres, farmacèutics, empleats dels supermercats, personal de neteja, cuidadors, transportistes, hòmens i dones que treballen per a proporcionar servicis essencials i seguretat, voluntaris, sacerdots, religioses... han comprés que ningú se salva sol. [51]
55. Convide a l'esperança, que «ens parla d'una realitat que està arrelada en la profunditat del ser humà, independentment de les circumstàncies concretes i els condicionaments històrics en què viu. Ens parla d'una set, d'una aspiració, d'un anhel de plenitud, de vida reeixida, d'un voler tocar la grandesa, cosa que ompli el cor i eleva l'esperit cap a coses grans, com la veritat, la bondat i la bellesa, la justícia i l'amor. [...] L'esperança és audaç, sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les xicotetes seguretats i compensacions que estrenyen l'horitzó, per a obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna». [52] Caminem en esperança.
[36] Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 91.
[39] Benet XVI, Mensaje para la 99.ª Jornada Mundial del Migrante y del Refugiado (12 octubre 2012): AAS 104 (2012), 908; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (11 novembre 2012), p. 4.
[40] Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 92.
[41] Missatge per a la 106a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat 2020 (13 maig 2020): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (22 maig 2020), p. 5.
[42] Discurso al Cuerpo diplomático acreditado ante la Santa Sede (11 gener 2016): AAS 108 (2016), 124; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (15 gener 2016), p. 8.
[43] Discurso al Cuerpo diplomático acreditado ante la Santa Sede (13 gener 2014): AAS 106 (2014), 84; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (17 gener 2014), p. 7.
[44] Discurso al Cuerpo diplomático acreditado ante la Santa Sede (11 enero 2016): AAS 108 (2016), 123; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (15 gener 2016), p. 8.
[45] Mensaje para la 105.ª Jornada Mundial del Migrante y del Refugiado (27 mayo 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (31 maig 2019), p. 6.
[46] Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 88.
[48] Exhort. ap. Gaudete et exsultate (19 març 2018), 115.
[49] Del film El Papa Francesc – Un home de paraula. L'esperança és un missatge universal, de Wim Wenders (2018).
[50] Discurso a las autoridades, la sociedad civil y el Cuerpo diplomático, Tallin – Estònia (25 setembre 2018): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (5 octubre 2018), p. 4.
[51] Cf. Momento extraordinario de oración en tiempos de epidemia (27 març 2020): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (3 abril 2020), p. 3; Mensaje para la 4.ª Jornada Mundial de los Pobres 2020 (13 juny 2020), 6: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (19 juny 2020), p. 5.
[52] Saludo a los jóvenes del Centro Cultural Padre Félix Varela, L'Havana – Cuba (20 setembre 2015): L’Osservatore Romano (21-22 setembre 2015), p. 6.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada