CARTA ENCÍCLICA
FRATELLI TUTTI
DEL SANT PARE FRANCESC
SOBRE LA FRATERNITAT I L'AMISTAT SOCIAL
Capítol sisé
DIÀLEG I AMISTAT SOCIAL
198. Acostar-se, expressar-se, escoltar-se, mirar-se, conéixer-se, tractar de comprendre's, buscar punts de contacte, tot això es resumix en el verb "dialogar". Per a trobar-nos i ajudar-nos mútuament necessitem dialogar. No cal dir per a què servix el diàleg. Em basta pensar què seria el món sense eixe diàleg pacient de tantes persones generoses que han mantingut unides famílies i comunitats. El diàleg persistent i coratjós no és notícia com els desacords i els conflictes, però ajuda discretament el món a viure millor, molt més del que puguem adonar-nos.
El diàleg social cap a una cultura nova
199. Alguns tracten de fugir de la realitat refugiant-se en mons privats, i altres l'enfronten amb violència destructiva, però «entre la indiferència egoista i la protesta violenta, sempre hi ha una opció possible: el diàleg. El diàleg entre les generacions, el diàleg en el poble, perquè tots som poble, la capacitat de donar i rebre, estant oberts a la veritat. Un país creix quan les seues diverses riqueses culturals dialoguen de manera constructiva: la cultura popular, la universitària, la juvenil, l'artística, la tecnològica, la cultura econòmica, la cultura de la família i dels mitjans de comunicació». [196]
200. Se sol confondre el diàleg amb una cosa molt diferent: un febril intercanvi d'opinions en les xarxes socials, moltes vegades orientat per informació mediàtica no sempre de confiança. Són només monòlegs que procedixen paral·lels, potser imposant-se a l'atenció dels altres pels seus tons alts o agressius. Però els monòlegs no comprometen a ningú, fins al punt que els seus continguts sovint són oportunistes i contradictoris.
201. La difusió ressonant de fets i reclams en els mitjans, en realitat sol tancar les possibilitats del diàleg, perquè permet que cada u mantinga intocables i sense matisos les seues idees, interessos i opcions amb l'excusa dels errors aliens. Preval el costum de desqualificar ràpidament l'adversari, aplicant-li epítets humiliants, en lloc d'enfrontar un diàleg obert i respectuós, on es busque aconseguir una síntesi superadora. El pitjor és que este llenguatge, habitual en el context mediàtic d'una campanya política, s'ha generalitzat de tal manera que tots l'empren quotidianament. El debat sovint és manipulat per determinats interessos que tenen un poder més gran, que procura deshonestament inclinar l'opinió pública a favor seu. No em referisc solament al govern de torn, ja que este poder manipulador pot ser econòmic, polític, mediàtic, religiós o de qualsevol gènere. A vegades se'l justifica o excusa quan la seua dinàmica respon als propis interessos econòmics o ideològics, però tard o d'hora es gira en contra d'eixos mateixos interessos.
202. La falta de diàleg implica que ningú, en els diferents sectors, està preocupat pel bé comú, sinó per l'adquisició dels beneficis que atorga el poder, o en el millor dels casos, per imposar la seua manera de pensar. Així les converses es convertiran en meres negociacions perquè cada u puga arrapar tot el poder i els majors beneficis possibles, no en una cerca conjunta que genere bé comú. Els herois del futur seran els que sàpien trencar eixa lògica malaltissa i decidisquen sostindre amb respecte una paraula carregada de veritat, més enllà de les conveniències personals. Déu vullga que eixos herois s'estiguen gestant silenciosament en el cor de la nostra societat.
203. El diàleg social autèntic suposa la capacitat de respectar el punt de vista de l'altre acceptant la possibilitat que incloga algunes conviccions o interessos legítims. Des de la seua identitat, l'altre té alguna cosa a aportar, i és desitjable que aprofundisca i expose la seua posició perquè el debat públic siga més complet encara. És cert que quan una persona o un grup és coherent amb el que pensa, s'adherix fermament a valors i conviccions, i desenvolupa un pensament, això d'una manera o d'una altra beneficiarà la societat. Però açò només ocorre realment en la mesura en què este desenvolupament es realitze en diàleg i obertura als altres. Perquè «en un esperit de diàleg verdader s'alimenta la capacitat de comprendre el sentit del que l'altre diu i fa, encara que un no puga assumir-ho com una convicció pròpia. Així es fa possible ser sincers, no dissimular el que creiem, sense deixar de conversar, de buscar punts de contacte, i sobretot de treballar i lluitar junts». [197] La discussió pública, si verdaderament dona espai a tots i no manipula ni amaga informació, és un estímul permanent que permet aconseguir més adequadament la veritat, o almenys expressar-la millor. Impedix que els diversos sectors s'instal·len còmodes i autosuficients en la seua manera de vore les coses i en els seus interessos limitats. Pensem que «les diferències són creatives, creen tensió i en la resolució d'una tensió està el progrés de la humanitat». [198]
204. Hui existix la convicció que, a més dels desenvolupaments científics especialitzats, cal la comunicació entre disciplines, ja que la realitat és una, encara que puga ser abordada des de diverses perspectives i amb metodologies diverses. No s'ha de defugir el risc que un avanç científic siga considerat l'únic abordatge possible per a comprendre algun aspecte de la vida, de la societat i del món. En canvi, un investigador que avança amb eficiència en la seua anàlisi, i igualment està disposat a reconéixer altres dimensions de la realitat que ell investiga, gràcies al treball d'altres ciències i sabers, s'obri a conéixer la realitat de manera més íntegra i plena.
205. En este món globalitzat «els mitjans de comunicació poden ajudar al fet que ens sentim més pròxims els uns dels altres, al fet que percebem un renovat sentit d'unitat de la família humana que ens impulse a la solidaritat i al compromís seriós per una vida més digna per a tots. [...] Poden ajudar-nos en esta tasca, especialment hui, quan les xarxes de la comunicació humana han aconseguit nivells de desenvolupament inaudits. En particular, internet pot oferir més possibilitats d'encontre i de solidaritat entre tots; i açò és bo, és un do de Déu». [199] Però cal verificar constantment que les formes actuals de comunicació ens orienten efectivament a l'encontre generós, a la cerca sincera de la veritat íntegra, al servici, a la proximitat amb els últims, a la tasca de construir el bé comú. Al mateix temps, com van ensenyar els bisbes d'Austràlia, «no podem acceptar un món digital dissenyat per a explotar la nostra debilitat i traure fora les coses pitjors de la gent». [200]
206. El relativisme no és la solució. Embolcallat darrere d'una suposada tolerància, acaba facilitant que els valors morals siguen interpretats pels poderosos segons les conveniències del moment. Si en definitiva «no hi ha veritats objectives ni principis sòlids, fora de la satisfacció dels nostres projectes i de les necessitats immediates [...] no podem pensar que els projectes polítics o la força de la llei seran suficients. [...] Quan és la cultura la que es corromp i ja no es reconeix alguna veritat objectiva o uns principis universalment vàlids, les lleis només s'entendran com a imposicions arbitràries i com a obstacles a evitar». [201]
207. ¿És possible parar atenció a la veritat, buscar la veritat que respon a la nostra realitat més profunda? ¿Què és la llei sense la convicció aconseguida després d'un llarg camí de reflexió i de saviesa, que cada ser humà és sagrat i inviolable? Perquè una societat tinga futur cal que haja assumit un respecte sincer cap a la veritat de la dignitat humana, a la qual ens sotmetem. Aleshores no s'evitarà matar a algú només per a evitar l'escarn social i el pes de la llei, sinó per convicció. És una veritat irrenunciable que reconeixem amb la raó i acceptem amb la consciència. Una societat és noble i respectable també pel cultiu de la búsqueda de la veritat i per la inclinació a les veritats més fonamentals.
208. Cal acostumar-se a desemmascarar les diverses maneres de manipulació, desfiguració i ocultació de la veritat en els àmbits públics i privats. El que anomenem "veritat" no és només la difusió de fets que realitza el periodisme. És abans de res la cerca dels fonaments més sòlids que estan darrere de les nostres opcions i també de les nostres lleis. Açò suposa acceptar que la intel·ligència humana pot anar més enllà de les conveniències del moment i captar algunes veritats que no canvien, que eren veritat abans de nosaltres i ho seran sempre. Indagant la naturalesa humana, la raó descobrix valors que són universals, perquè deriven d'ella.
209. D'altra manera, ¿no podria succeir potser que els drets humans fonamentals, hui considerats infranquejables, siguen negats pels poderosos de torn, després d'haver aconseguit el "consens" d'una població adormida i acovardida? Tampoc seria suficient un mer consens entre els diversos pobles, igualment manipulable. Ja tenim proves de sobra de tot el bé que som capaços de realitzar, però, al mateix temps, hem de reconéixer la capacitat de destrucció que hi ha en nosaltres. L'individualisme indiferent i despietat en què hem caigut, ¿no és també resultat de la peresa per a buscar els valors més alts, que vagen més enllà de les necessitats circumstancials? Al relativisme se suma el risc que el poderós o el més hàbil acabe imposant una suposada veritat. En canvi, «davant de les normes morals que prohibixen el mal intrínsec no hi ha privilegis ni excepcions per a ningú. No hi ha cap diferència entre ser l'amo del món o l'últim dels miserables de la terra: davant de les exigències morals tots som absolutament iguals». [202]
210. El que ens passa hui, i ens arrossega en una lògica perversa i buida, és que hi ha una assimilació de l'ètica i de la política a la física. No existixen el bé i el mal en si, sinó solament un càlcul d'avantatges i desavantatges. El desplaçament de la raó moral porta com a conseqüència que el dret no pot referir-se a una concepció fonamental de justícia, sinó que es convertix en l'espill de les idees dominants. Entrem ací en una degradació: anar "anivellant cap avall" per mitjà d'un consens superficial i negociador. Així, en definitiva, la lògica de la força triomfa.
211. En una societat pluralista, el diàleg és el camí més adequat per a arribar a reconéixer allò que ha de ser sempre afirmat i respectat, i que està més enllà del consens circumstancial. Parlem d'un diàleg que ha de ser enriquit i il·luminat per raons, per arguments racionals, per varietat de perspectives, per aportacions de diversos sabers i punts de vista, i que no exclou la convicció que és possible arribar a algunes veritats elementals que deuen i hauran de ser sempre sostingudes. Acceptar que hi ha alguns valors permanents, encara que no sempre siga fàcil reconéixer-los, atorga solidesa i estabilitat a una ètica social. Encara que els hàgem reconegut i assumit gràcies al diàleg i al consens, veem que eixos valors bàsics estan més enllà de tot consens, els reconeixem com a valors transcendents en els nostres contextos i mai negociables. Podrà créixer la nostra comprensió del seu significat i abast —i en eixe sentit el consens és una cosa dinàmica—, però en si mateixos són apreciats com a estables pel seu sentit intrínsec.
212. Si una cosa és sempre convenient per al bon funcionament de la societat, ¿no és perquè darrere d'això hi ha una veritat permanent, que la intel·ligència pot captar? En la realitat mateixa del ser humà i de la societat, en la seua naturalesa íntima, hi ha una sèrie d'estructures bàsiques que sostenen el seu desenvolupament i la seua supervivència. D'ahí es deriven determinades exigències que poden ser descobertes gràcies al diàleg, encara que no són estrictament fabricades pel consens. El fet que unes certes normes siguen indispensables per a la vida social és un indici extern que són una cosa bona en si mateix. Per consegüent, no s'ha de contraposar la conveniència social, el consens i la realitat d'una veritat objectiva. Estes tres poden unir-se harmoniosament quan, a través del diàleg, les persones s'atrevixen a arribar fins al fons d'una qüestió.
213. Si cal respectar en tota situació la dignitat aliena, és perquè nosaltres no inventem o suposem la dignitat dels altres, sinó perquè hi ha efectivament en ells un valor que supera les coses materials i les circumstàncies, i que exigix que se'ls tracte d'una altra manera. Que tot ser humà posseïx una dignitat inalienable és una veritat que respon a la naturalesa humana més enllà de qualsevol canvi cultural. Per això el ser humà té la mateixa dignitat inviolable en qualsevol època de la història i ningú pot sentir-se autoritzat per les circumstàncies a negar esta convicció o a no obrar en conseqüència. La intel·ligència pot llavors escrutar en la realitat de les coses, a través de la reflexió, de l'experiència i del diàleg, per a reconéixer en eixa realitat que la transcendix la base d'unes certes exigències morals universals.
214. Als agnòstics, este fonament podrà semblar-los suficient per a atorgar una ferma i estable validesa universal als principis ètics bàsics i no negociables, que puga impedir noves catàstrofes. Per als creients, eixa naturalesa humana, font de principis ètics, ha sigut creada per Déu, qui, en definitiva, atorga un fonament sòlid a eixos principis. [203] Açò no establix un fixisme ètic ni dona lloc a la imposició d'algun sistema moral, ja que els principis morals elementals i universalment vàlids poden donar lloc a diverses normatives pràctiques. Per això deixa sempre un lloc per al diàleg.
Una cultura nova
215. «La vida és l'art de l'encontre, encara que hi haja tant de desacord per la vida». [204] Reiterades vegades he convidat a desenvolupar una cultura de l'encontre, que vaja més enllà de les dialèctiques que enfronten. És un estil de vida tendent a conformar eixe poliedre que té moltes facetes, moltíssims costats, però tots formant una unitat carregada de matisos, ja que «el tot és superior a la part». [205] El poliedre representa una societat on les diferències conviuen complementant-se, enriquint-se i il·luminant-se recíprocament, encara que açò implique discussions i prevencions. Perquè de tots es pot aprendre alguna cosa, ningú és inservible, ningú és prescindible. Açò implica incloure les perifèries. Qui s'hi troba té un altre punt de vista, veu aspectes de la realitat que no es reconeixen des dels centres de poder on es prenen les decisions més definitòries.
216. La paraula "cultura" indica una cosa que ha penetrat en el poble, en les seues conviccions més entranyables i en el seu estil de vida. Si parlem d'una "cultura" en el poble, això és més que una idea o una abstracció. Inclou les ganes, l'entusiasme i finalment una manera de viure que caracteritza eixe conjunt humà. Per tant, parlar de "cultura de l'encontre" significa que com a poble ens apassiona intentar trobar-nos, buscar punts de contacte, bastir ponts, projectar una cosa que incloga a tots. Açò s'ha convertit en desig i en estil de vida. El subjecte d'esta cultura és el poble, no un sector de la societat que busca pacificar els altres amb recursos professionals i mediàtics.
217. La pau social és treballosa, artesanal. Seria més fàcil contindre les llibertats i les diferències amb una mica d'astúcia i de recursos. Però eixa pau seria superficial i fràgil, no el fruit d'una cultura de l'encontre que la sostinga. Integrar els diferents és molt més difícil i lent, encara que és la garantia d'una pau real i sòlida. Açò no s'aconseguix agrupant només els purs, perquè «fins i tot les persones que puguen ser qüestionades pels seus errors, tenen alguna cosa a aportar que no ha de perdre's». [206] Tampoc consistix en una pau que sorgix fent callar les reivindicacions socials o evitant que armen un embolic, ja que no és «un consens d'escriptori o una pau efímera per a una minoria feliç». [207] El que val és generar processos de trobada, processos que construïsquen un poble que sap acollir les diferències. ¡Armem els nostres fills amb les armes del diàleg! Ensenyem-los la bona batalla de l'encontre!
218. Açò implica l'hàbit de reconéixer a l'altre el dret de ser ell mateix i de ser diferent. A partir d'eixe reconeiximent fet cultura es fa possible la gestació d'un pacte social. Sense eixe reconeiximent sorgixen maneres subtils de buscar que l'altre perda tot significat, que es torne irrellevant, que no se li reconega algun valor en la societat. Darrere del rebuig de determinades formes visibles de violència, sol amagar-se una altra violència més encoberta: la dels qui menyspreen el diferent, sobretot quan els seus reclams perjudiquen d'alguna manera els seus interessos.
219. Quan un sector de la societat pretén gaudir de tot el que oferix el món, com si els pobres no existiren, això en algun moment té les seues conseqüències. Ignorar l'existència i els drets dels altres, tard o d'hora provoca alguna forma de violència, moltes vegades inesperada. Els somnis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat poden quedar en el nivell de les meres formalitats, perquè no són efectivament per a tots. Per tant, no es tracta solament de buscar un encontre entre els que posseïxen diverses formes de poder econòmic, polític o acadèmic. Un encontre social real posa en verdader diàleg les grans formes culturals que representen la majoria de la població. Amb freqüència les bones propostes no són assumides pels sectors més empobrits perquè es presenten amb una vestidura cultural que no és la seua i amb la qual no poden sentir-se identificats. Per consegüent, un pacte social realista i inclusiu ha de ser també un "pacte cultural", que respecte i assumisca les diverses cosmovisions, cultures o estils de vida que coexistixen en la societat.
220. Per exemple, els pobles originaris no estan en contra del progrés, encara que tenen una idea de progrés diferent, moltes vegades més humanista que la de la cultura moderna dels desenvolupats. No és una cultura orientada al benefici dels qui tenen poder, dels qui necessiten crear una espècie de paradís etern en la terra. La intolerància i el menyspreu davant de les cultures populars indígenes és una verdadera forma de violència, pròpia dels "eticistes" sense bondat que viuen jutjant els altres. Però cap canvi autèntic, profund i estable és possible si no es realitza a partir de les diverses cultures, principalment dels pobres. Un pacte cultural suposa renunciar a entendre la identitat d'un lloc de manera monolítica, i exigix respectar la diversitat oferint-li camins de promoció i d'integració social.
221. Este pacte també implica acceptar la possibilitat de cedir alguna cosa pel bé comú. Ningú podrà tindre tota la veritat ni satisfer la totalitat dels seus desitjos, perquè eixa pretensió portaria a voler destruir l'altre negant-li els drets. La cerca d'una falsa tolerància ha de cedir pas al realisme dialogant, de qui creu que ha de ser fidel als principis, però reconeixent que l'altre també té el dret de tractar de ser fidel als seus. És l'autèntic reconeiximent de l'altre, que només l'amor fa possible, i que significa col·locar-se en el lloc de l'altre per a descobrir què hi ha d'autèntic, o almenys de comprensible, enmig de les seues motivacions i interessos.
222. L'individualisme consumista provoca molt d'abús. Els altres es convertixen en mers obstacles per a la nostra tranquil·litat plaent. Aleshores se'ls acaba tractant com a molèsties i l'agressivitat creix. Açò s'accentua i arriba a nivells exasperants en èpoques de crisi, en situacions catastròfiques, en moments difícils on ix a plena llum l'esperit del "campe qui puga". No obstant això, encara és possible optar pel cultiu de l'amabilitat. Hi ha persones que ho fan i es convertixen en estreles enmig de la foscor.
223. Sant Pau esmentava un fruit de l'Esperit Sant amb la paraula grega jrestótes (Ga 5,22), que expressa un estat d'ànim que no és aspre, rude, dur, sinó afable, suau, que sosté i conforta. La persona que té esta qualitat ajuda els altres a fi que la seua existència siga més suportable, sobretot quan carreguen amb el pes dels problemes, urgències i angoixes. És una manera de tractar els altres que es manifesta de diverses formes: com amabilitat en el tracte, com una atenció per a no ferir amb les paraules o gestos, com un intent d'alleujar el pes dels altres. Implica «dir paraules d'alé, que reconforten, que enfortixen, que consolen, que estimulen», en lloc de «paraules que humilien, que entristixen, que irriten, que menyspreen». [208]
224. L'amabilitat és un alliberament de la crueltat que a vegades penetra les relacions humanes, de l'ansietat que no ens deixa pensar en els altres, de la urgència distreta que ignora que els altres també tenen dret a ser feliços. Hui no sol haver-hi ni temps ni energies disponibles per a detindre's a tractar bé els altres, a dir "permís", "perdó", "gràcies". Però de tant en tant apareix el miracle d'una persona amable, que deixa a un costat les seues ansietats i urgències per a parar atenció, per a regalar un somriure, per a dir una paraula que estimule, per a possibilitar un espai d'escolta enmig de tanta indiferència. Este esforç, viscut cada dia, és capaç de crear eixa convivència sana que venç les incomprensions i preveu els conflictes. El cultiu de l'amabilitat no és un detall menor ni una actitud superficial o burgesa. Com que suposa valoració i respecte, quan es fa cultura en una societat, transfigura profundament l'estil de vida, les relacions socials, la manera de debatre i de confrontar idees. Facilita la cerca de consensos i obri camins on l'exasperació destruïx tots els ponts.
[196] Discurso en el encuentro con la clase dirigente, Río de Janeiro – Brasil (27 juliol 2013): AAS 105 (2013), 683-684.
[197] Exhort. ap. postsin. Querida Amazonia (2 febrer 2020), 108.
[198] Del film El Papa Francesc – Un home de paraula. L'esperança és un missatge universal, de Wim Wenders (2018).
[199] Mensaje para la 48.ª Jornada Mundial de las Comunicaciones Sociales (24 gener 2014): AAS 106 (2014), 113; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (24 gener 2014), p. 3.
[200] Conferència de Bisbes catòlics d'Austràlia – Departament de Justícia social, Making it real: genuine human encounter in our digital world (novembre 2019), 5.
[201] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 123: AAS 107 (2015), 896.
[202] S. Joan Pau II, Carta enc. Veritatis splendor (6 agost 1993), 96: AAS 85 (1993), 1209.
[203] Els cristians creiem, a més, que Déu ens oferix la seua gràcia perquè siga possible actuar com a germans.
[204] Vinicius De Moraes, Samba de la benedicció (Samba da Bênção), en el disc Um encontro no Au bon Gourmet, Río de Janeiro (2 agost 1962).
[205] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 237: AAS 105 (2013), 1116.
[206] Ibíd., 236: AAS 105 (2013), 1115.
[207] Ibíd., 218: AAS 105 (2013), 1110.
[208] Exhort. ap. postsin. Amoris laetitia (19 març 2016), 100: AAS 108 (2016), 351.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada