CARTA ENCÍCLICA
FRATELLI TUTTI
DEL SANT PARE FRANCESC
SOBRE LA FRATERNITAT I L'AMISTAT SOCIAL
Capítol segon
UN ESTRANY EN EL CAMÍ
«Un mestre de la Llei, per provar a Jesús es va alçar i li va fer esta pregunta: "Mestre, ¿què he de fer per a tindre l'herència de la vida eterna?". Jesús li va dir: "¿Què hi ha escrit a la Llei? ¿Què hi lliges?". Ell va contestar: "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix". Jesús li diu: "Has respost bé: fes-ho així i viuràs".
Ell, amb ganes de justificar-se, va preguntar a Jesús: «I per a mi, ¿qui són estos altres?». Jesús va prosseguir: "Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el va vore, però passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que viatjava per aquell lloc, quan arribà i el va vore, se'n va compadir, s'hi va acostar, li va embenar les ferides, després d'amorosir-les amb oli i vi, el va pujar a la seua pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà, quan se n'anava, donà dos denaris a l'hostaler dient-li: Ocupa't d'ell i, quan jo torne, et pagaré les despeses que hages fet de més. ¿Quin d'estos tres et sembla que va vore l'altre que hem d'estimar, en l'home que havia caigut en mans de lladres?". Ell va respondre: "El qui es va compadir d'ell". Jesús li va dir: "Doncs tu fes igual"» (Lc 10, 25-37).El rerefons
57. Esta paràbola recull un rerefons de segles. Poc després de la narració de la creació del món i del ser humà, la Bíblia planteja el desafiament de les relacions entre nosaltres. Caín destruïx el seu germà Abel, i ressona la pregunta de Déu: «¿On està el teu germà Abel?» (Gn 4,9). La resposta és la mateixa que sovint donem nosaltres: «¿És que jo soc guardià del meu germà?» (ibíd.). En preguntar, Déu qüestiona tota classe de determinisme o fatalisme que pretenga justificar la indiferència com a única resposta possible. Ens habilita, per contra, a crear una cultura diferent que ens oriente a superar les enemistats i a cuidar-nos els uns als altres.
58. El llibre de Job acudix al fet de tindre un mateix Creador com a base per a sostindre alguns drets comuns: «¿És que el que em va formar en el ventre no el va formar també a ell i ens va modelar de la mateixa manera en la matriu?» (31,15). Molts segles després, sant Ireneu ho expressarà amb la imatge de la melodia: «L'amant de la veritat no ha de deixar-se enganyar per l'interval particular de cada to, ni suposar un creador per a un i un altre per a un altre [...], sinó un només». [54]
59. En les tradicions jueves, l'imperatiu d'estimar i cuidar l'altre semblava restringir-se a les relacions entre els membres d'una mateixa nació. L'antic precepte «estimaràs el teu proïsme com a tu mateix» (Lv 19,18) s'entenia ordinàriament com referit als connacionals. No obstant això, especialment en el judaisme que es va desenvolupar fora de la terra d'Israel, els límits es van anar ampliant. Va aparéixer la invitació a no fer als altres el que no vols que et facen (cf. Tb 4,15). El savi Hillel (segle I aC) deia sobre este tema: «Açò és la Llei i els Profetes. Tota la resta n'és comentari». [55] El desig d'imitar les actituds divines va portar a superar aquella tendència a limitar-se als més pròxims: «La misericòrdia de cada persona s'estén al seu proïsme, però la misericòrdia del Senyor arriba a tots els vivents» (Si 18,13).
60. En el Nou Testament, el precepte de Hillel es va expressar de manera positiva: «Tracteu en tot als altres com vosaltres voleu ser tractats, perquè en açò consistixen la Llei i els Profetes» (Mt 7,12). Esta crida és universal, tendix a abastar a tots, només per la seua condició humana, perquè l'Altíssim, el Pare celestial «fa eixir el sol sobre malvats i bons» (Mt 5,45). Com a conseqüència es reclama: «Sigueu misericordiosos així com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36).
61. Hi ha una motivació per a ampliar el cor de manera que no excloga l'estranger, que pot trobar-se ja en els textos més antics de la Bíblia. Es deu al constant record del poble jueu d'haver viscut com a foraster a l'Egipte:
«No maltractaràs ni oprimiràs el migrant que residix al teu territori, perquè vosaltres vau ser migrants al país d'Egipte» (Ex 22,20).
«No oprimisques el migrant: vosaltres sabeu el que és ser migrant, perquè vau ser migrants al país d'Egipte» (Ex 23,9).
«Si un migrant ve a residir entre vosaltres, a la vostra terra, no l'oprimiu. El migrant resident serà per a vosaltres com el compatriota; l'estimaràs com a tu mateix, perquè vosaltres vau ser migrants al país d'Egipte» (Lv 19,33-34).
«Si culls la teua vinya, no tornes per més raïm. Seran per al migrant, l'orfe i la viuda. Recorda que vas ser esclau al país d'Egipte» (Dt 24,21-22).
En el Nou Testament ressona amb força la crida a l'amor fratern:
«Tota la Llei arriba a la seua plenitud en un sol precepte: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix» (Ga 5,14).
«Qui ama al seu germà està en la llum i no entropessa. Però qui avorrix el seu germà està i camina en les tenebres» (1 Jn 2,10-11).
«Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima està en la mort» (1 Jn 3,14).
«Qui no estima el seu germà, a qui veu, no pot estimar a Déu, a qui no veu» (1 Jn 4,20).
62. Fins i tot esta proposta d'amor podia entendre's malament. Per alguna raó, enfront de la temptació de les primeres comunitats cristianes de crear grups tancats i aïllats, sant Pau exhortava els seus deixebles a tindre caritat entre ells «i amb tots» (1 Ts 3,12), i en la comunitat de Joan es demanava que els germans foren ben rebuts, «fins i tot els que estan de pas» (3 Jn 5). Este context ajuda a comprendre el valor de la paràbola del bon samarità: a l'amor no li importa si el germà ferit és d'ací o és d'allà. Perquè és l'«amor que trenca les cadenes que ens aïllen i separen, bastint ponts; amor que ens permet construir una gran família on tots puguem sentir-nos a casa. [...] Amor que sap de compassió i de dignitat». [56]
L'abandonat
63. Jesús conta que hi havia un home ferit, tirat en el camí, que havia sigut assaltat. En passaren uns quants al seu costat però van fugir, no es van detindre. Eren persones amb funcions importants en la societat, que no tenien en el cor l'amor pel bé comú. No van ser capaços de perdre uns minuts per a atendre el ferit o almenys per a buscar ajuda. Un es va detindre, li va regalar proximitat, el va curar amb les seues mans, va posar també diners de la seua butxaca i se'n va ocupar. Sobretot, li va donar alguna cosa que en este món ansiós escatimem molt: li va donar el seu temps. Segurament ell tenia els seus plans per a aprofitar aquell dia segons les seues necessitats, compromisos o desitjos. Però va ser capaç de deixar-ho tot a un costat davant del ferit, i sense conéixer-lo el va considerar digne de dedicar-li el seu temps.
64. ¿Amb qui t'identifiques? Esta pregunta és crua, directa i determinant. ¿A quin d'ells t'assembles? Hem de reconéixer la temptació que ens circumda de desentendre'ns dels altres; especialment dels més dèbils. Diguem-ho clar, hem crescut en molts aspectes, però som analfabets a acompanyar, cuidar i sostindre els més fràgils i dèbils de les nostres societats desenvolupades. Ens acostumem a mirar al costat, a passar de costat, a ignorar les situacions fins que estes ens colpegen directament.
65. Assalten una persona al carrer, i molts escapen com si no hagueren vist res. Sovint hi ha persones que atropellen algú amb el seu automòbil i fugen. Només els importa evitar problemes, no els interessa si un ser humà es mor per la seua culpa. Però estos són signes d'un estil de vida generalitzat, que es manifesta de diverses maneres, potser més subtils. A més, com tots estem molt concentrats en les nostres necessitats, vore algú patint ens molesta, ens pertorba, perquè no volem perdre el nostre temps per culpa dels problemes aliens. Estos són símptomes d'una societat malalta, perquè busca construir-se d'esquena al dolor.
66. Millor no caure en eixa misèria. Mirem el model del bon samarità. És un text que ens convida al ressorgiment de la nostra vocació de ciutadans del nostre país i del món sencer, constructors d'un nou vincle social. És una crida sempre nova, encara que està escrita com a llei fonamental del nostre ser: que la societat s'encamine a la prossecució del bé comú i, a partir d'esta finalitat, reconstruïsca una vegada i una altra el seu orde polític i social, el seu teixit de relacions, el seu projecte humà. Amb els seus gestos, el bon samarità va reflectir que «l'existència de cada u de nosaltres està lligada a la dels altres: la vida no és temps que passa, sinó temps d'encontre». [57]
67. Esta paràbola és una icona il·luminadora, capaç de posar de manifest l'opció de fons que hem de prendre per a reconstruir este món que ens fa mal. Davant de tant de dolor, davant de tanta ferida, l'única eixida és ser com el bon samarità. Qualsevol altra opció acaba o bé al costat dels saltejadors o bé al costat dels que passen de llarg, sense compadir-se del dolor de l'home ferit en el camí. La paràbola ens mostra amb quines iniciatives es pot refer una comunitat a partir d'hòmens i dones que fan pròpia la fragilitat dels altres, que no deixen que s'erigisca una societat d'exclusió, sinó que es fan proïsmes i alcen i rehabiliten al caigut, perquè el bé siga comú. Al mateix temps, la paràbola ens advertix sobre certes actituds de persones que només es miren a si mateixes i no es fan càrrec de les exigències ineludibles de la realitat humana.
57. Esta paràbola recull un rerefons de segles. Poc després de la narració de la creació del món i del ser humà, la Bíblia planteja el desafiament de les relacions entre nosaltres. Caín destruïx el seu germà Abel, i ressona la pregunta de Déu: «¿On està el teu germà Abel?» (Gn 4,9). La resposta és la mateixa que sovint donem nosaltres: «¿És que jo soc guardià del meu germà?» (ibíd.). En preguntar, Déu qüestiona tota classe de determinisme o fatalisme que pretenga justificar la indiferència com a única resposta possible. Ens habilita, per contra, a crear una cultura diferent que ens oriente a superar les enemistats i a cuidar-nos els uns als altres.
58. El llibre de Job acudix al fet de tindre un mateix Creador com a base per a sostindre alguns drets comuns: «¿És que el que em va formar en el ventre no el va formar també a ell i ens va modelar de la mateixa manera en la matriu?» (31,15). Molts segles després, sant Ireneu ho expressarà amb la imatge de la melodia: «L'amant de la veritat no ha de deixar-se enganyar per l'interval particular de cada to, ni suposar un creador per a un i un altre per a un altre [...], sinó un només». [54]
59. En les tradicions jueves, l'imperatiu d'estimar i cuidar l'altre semblava restringir-se a les relacions entre els membres d'una mateixa nació. L'antic precepte «estimaràs el teu proïsme com a tu mateix» (Lv 19,18) s'entenia ordinàriament com referit als connacionals. No obstant això, especialment en el judaisme que es va desenvolupar fora de la terra d'Israel, els límits es van anar ampliant. Va aparéixer la invitació a no fer als altres el que no vols que et facen (cf. Tb 4,15). El savi Hillel (segle I aC) deia sobre este tema: «Açò és la Llei i els Profetes. Tota la resta n'és comentari». [55] El desig d'imitar les actituds divines va portar a superar aquella tendència a limitar-se als més pròxims: «La misericòrdia de cada persona s'estén al seu proïsme, però la misericòrdia del Senyor arriba a tots els vivents» (Si 18,13).
60. En el Nou Testament, el precepte de Hillel es va expressar de manera positiva: «Tracteu en tot als altres com vosaltres voleu ser tractats, perquè en açò consistixen la Llei i els Profetes» (Mt 7,12). Esta crida és universal, tendix a abastar a tots, només per la seua condició humana, perquè l'Altíssim, el Pare celestial «fa eixir el sol sobre malvats i bons» (Mt 5,45). Com a conseqüència es reclama: «Sigueu misericordiosos així com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36).
61. Hi ha una motivació per a ampliar el cor de manera que no excloga l'estranger, que pot trobar-se ja en els textos més antics de la Bíblia. Es deu al constant record del poble jueu d'haver viscut com a foraster a l'Egipte:
«No maltractaràs ni oprimiràs el migrant que residix al teu territori, perquè vosaltres vau ser migrants al país d'Egipte» (Ex 22,20).
«No oprimisques el migrant: vosaltres sabeu el que és ser migrant, perquè vau ser migrants al país d'Egipte» (Ex 23,9).
«Si un migrant ve a residir entre vosaltres, a la vostra terra, no l'oprimiu. El migrant resident serà per a vosaltres com el compatriota; l'estimaràs com a tu mateix, perquè vosaltres vau ser migrants al país d'Egipte» (Lv 19,33-34).
«Si culls la teua vinya, no tornes per més raïm. Seran per al migrant, l'orfe i la viuda. Recorda que vas ser esclau al país d'Egipte» (Dt 24,21-22).
En el Nou Testament ressona amb força la crida a l'amor fratern:
«Tota la Llei arriba a la seua plenitud en un sol precepte: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix» (Ga 5,14).
«Qui ama al seu germà està en la llum i no entropessa. Però qui avorrix el seu germà està i camina en les tenebres» (1 Jn 2,10-11).
«Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima està en la mort» (1 Jn 3,14).
«Qui no estima el seu germà, a qui veu, no pot estimar a Déu, a qui no veu» (1 Jn 4,20).
62. Fins i tot esta proposta d'amor podia entendre's malament. Per alguna raó, enfront de la temptació de les primeres comunitats cristianes de crear grups tancats i aïllats, sant Pau exhortava els seus deixebles a tindre caritat entre ells «i amb tots» (1 Ts 3,12), i en la comunitat de Joan es demanava que els germans foren ben rebuts, «fins i tot els que estan de pas» (3 Jn 5). Este context ajuda a comprendre el valor de la paràbola del bon samarità: a l'amor no li importa si el germà ferit és d'ací o és d'allà. Perquè és l'«amor que trenca les cadenes que ens aïllen i separen, bastint ponts; amor que ens permet construir una gran família on tots puguem sentir-nos a casa. [...] Amor que sap de compassió i de dignitat». [56]
L'abandonat
63. Jesús conta que hi havia un home ferit, tirat en el camí, que havia sigut assaltat. En passaren uns quants al seu costat però van fugir, no es van detindre. Eren persones amb funcions importants en la societat, que no tenien en el cor l'amor pel bé comú. No van ser capaços de perdre uns minuts per a atendre el ferit o almenys per a buscar ajuda. Un es va detindre, li va regalar proximitat, el va curar amb les seues mans, va posar també diners de la seua butxaca i se'n va ocupar. Sobretot, li va donar alguna cosa que en este món ansiós escatimem molt: li va donar el seu temps. Segurament ell tenia els seus plans per a aprofitar aquell dia segons les seues necessitats, compromisos o desitjos. Però va ser capaç de deixar-ho tot a un costat davant del ferit, i sense conéixer-lo el va considerar digne de dedicar-li el seu temps.
64. ¿Amb qui t'identifiques? Esta pregunta és crua, directa i determinant. ¿A quin d'ells t'assembles? Hem de reconéixer la temptació que ens circumda de desentendre'ns dels altres; especialment dels més dèbils. Diguem-ho clar, hem crescut en molts aspectes, però som analfabets a acompanyar, cuidar i sostindre els més fràgils i dèbils de les nostres societats desenvolupades. Ens acostumem a mirar al costat, a passar de costat, a ignorar les situacions fins que estes ens colpegen directament.
65. Assalten una persona al carrer, i molts escapen com si no hagueren vist res. Sovint hi ha persones que atropellen algú amb el seu automòbil i fugen. Només els importa evitar problemes, no els interessa si un ser humà es mor per la seua culpa. Però estos són signes d'un estil de vida generalitzat, que es manifesta de diverses maneres, potser més subtils. A més, com tots estem molt concentrats en les nostres necessitats, vore algú patint ens molesta, ens pertorba, perquè no volem perdre el nostre temps per culpa dels problemes aliens. Estos són símptomes d'una societat malalta, perquè busca construir-se d'esquena al dolor.
66. Millor no caure en eixa misèria. Mirem el model del bon samarità. És un text que ens convida al ressorgiment de la nostra vocació de ciutadans del nostre país i del món sencer, constructors d'un nou vincle social. És una crida sempre nova, encara que està escrita com a llei fonamental del nostre ser: que la societat s'encamine a la prossecució del bé comú i, a partir d'esta finalitat, reconstruïsca una vegada i una altra el seu orde polític i social, el seu teixit de relacions, el seu projecte humà. Amb els seus gestos, el bon samarità va reflectir que «l'existència de cada u de nosaltres està lligada a la dels altres: la vida no és temps que passa, sinó temps d'encontre». [57]
67. Esta paràbola és una icona il·luminadora, capaç de posar de manifest l'opció de fons que hem de prendre per a reconstruir este món que ens fa mal. Davant de tant de dolor, davant de tanta ferida, l'única eixida és ser com el bon samarità. Qualsevol altra opció acaba o bé al costat dels saltejadors o bé al costat dels que passen de llarg, sense compadir-se del dolor de l'home ferit en el camí. La paràbola ens mostra amb quines iniciatives es pot refer una comunitat a partir d'hòmens i dones que fan pròpia la fragilitat dels altres, que no deixen que s'erigisca una societat d'exclusió, sinó que es fan proïsmes i alcen i rehabiliten al caigut, perquè el bé siga comú. Al mateix temps, la paràbola ens advertix sobre certes actituds de persones que només es miren a si mateixes i no es fan càrrec de les exigències ineludibles de la realitat humana.
Una història que es repetix
69. La narració és senzilla i lineal, però té tota la dinàmica d'eixa lluita interna que es dona en l'elaboració de la nostra identitat, en tota existència llançada al camí per a realitzar la fraternitat humana. Posats a caminar xoquem, indefectiblement, amb l'home ferit. Hui, i cada vegada més, hi ha ferits. La inclusió o l'exclusió de la persona que patix al costat del camí definix tots els projectes econòmics, polítics, socials i religiosos. Enfrontem cada dia l'opció de ser bons samaritans o indiferents viatjants que passen de llarg. I si estenem la mirada a la totalitat de la nostra història i a l'ample i llarg del món, tots som o hem sigut com estos personatges: tots tenim una mica de ferit, alguna cosa de saltejador, alguna cosa dels que passen de llarg i alguna cosa del bon samarità.
70. És notable com les diferències dels personatges del relat queden totalment transformades en confrontar-se amb la dolorosa manifestació del caigut, de l'humiliat. Ja no hi ha distinció entre habitant de la Judea i habitant de Samaria, no hi ha sacerdot ni comerciant; simplement hi ha dos classes de persones: les que es fan càrrec del dolor i les que passen de llarg; les que s'inclinen reconeixent el caigut i les que distrauen la seua mirada i acceleren el pas. En efecte, les nostres múltiples màscares, les nostres etiquetes i les nostres disfresses cauen: és l'hora de la veritat. ¿Ens inclinarem per a tocar i curar les ferides dels altres? ¿Ens inclinarem per a carregar-nos al muscle els uns als altres? Este és el desafiament present, al qual no hem de tindre-li por. En els moments de crisi l'opció es torna apressant: podríem dir que, en este moment, tot el qui no és saltejador o tot el qui no passa de llarg, o bé està ferit o està posant sobre els seus muscles algun ferit.
71. La història del bon samarità es repetix: es fa cada vegada més visible que la desídia social i política fa de molts llocs del nostre món un camí desolat, on les disputes internes i internacionals i els saquejos d'oportunitats deixen tants marginats, tirats a un costat del camí. En la seua paràbola, Jesús no planteja vies alternatives, com ¿què haguera sigut d'aquell malferit o del que el va ajudar, si la ira o la set de venjança hagueren guanyat espai en els seus cors? Ell confia en el millor de l'esperit humà i amb la paràbola l'encoratja que s'adherisca a l'amor, reintegre al dolgut i construïsca una societat digna de tal nom.
69. La narració és senzilla i lineal, però té tota la dinàmica d'eixa lluita interna que es dona en l'elaboració de la nostra identitat, en tota existència llançada al camí per a realitzar la fraternitat humana. Posats a caminar xoquem, indefectiblement, amb l'home ferit. Hui, i cada vegada més, hi ha ferits. La inclusió o l'exclusió de la persona que patix al costat del camí definix tots els projectes econòmics, polítics, socials i religiosos. Enfrontem cada dia l'opció de ser bons samaritans o indiferents viatjants que passen de llarg. I si estenem la mirada a la totalitat de la nostra història i a l'ample i llarg del món, tots som o hem sigut com estos personatges: tots tenim una mica de ferit, alguna cosa de saltejador, alguna cosa dels que passen de llarg i alguna cosa del bon samarità.
70. És notable com les diferències dels personatges del relat queden totalment transformades en confrontar-se amb la dolorosa manifestació del caigut, de l'humiliat. Ja no hi ha distinció entre habitant de la Judea i habitant de Samaria, no hi ha sacerdot ni comerciant; simplement hi ha dos classes de persones: les que es fan càrrec del dolor i les que passen de llarg; les que s'inclinen reconeixent el caigut i les que distrauen la seua mirada i acceleren el pas. En efecte, les nostres múltiples màscares, les nostres etiquetes i les nostres disfresses cauen: és l'hora de la veritat. ¿Ens inclinarem per a tocar i curar les ferides dels altres? ¿Ens inclinarem per a carregar-nos al muscle els uns als altres? Este és el desafiament present, al qual no hem de tindre-li por. En els moments de crisi l'opció es torna apressant: podríem dir que, en este moment, tot el qui no és saltejador o tot el qui no passa de llarg, o bé està ferit o està posant sobre els seus muscles algun ferit.
71. La història del bon samarità es repetix: es fa cada vegada més visible que la desídia social i política fa de molts llocs del nostre món un camí desolat, on les disputes internes i internacionals i els saquejos d'oportunitats deixen tants marginats, tirats a un costat del camí. En la seua paràbola, Jesús no planteja vies alternatives, com ¿què haguera sigut d'aquell malferit o del que el va ajudar, si la ira o la set de venjança hagueren guanyat espai en els seus cors? Ell confia en el millor de l'esperit humà i amb la paràbola l'encoratja que s'adherisca a l'amor, reintegre al dolgut i construïsca una societat digna de tal nom.
Els personatges
72. La paràbola comença amb els saltejadors. El punt de partida que tria Jesús és un assalt ja consumat. No fa que ens detinguem a lamentar el fet, no dirigix la nostra mirada cap als saltejadors. Els coneixem. Hem vist avançar en el món les denses ombres de l'abandó, de la violència utilitzada amb interessos mesquins de poder, acumulació i divisió. La pregunta podria ser: ¿Deixarem tirat a qui està danyat per a córrer cada u a arrecerar-se de la violència o a perseguir els lladres? ¿Serà el ferit la justificació de les nostres divisions irreconciliables, de les nostres indiferències cruels, dels nostres enfrontaments interns?
73. Després la paràbola ens fa posar la mirada clarament en els que passen de llarg. Esta perillosa indiferència de no detindre's, innocent o no, producte del menyspreu o d'una trista distracció, fa dels personatges del sacerdot i del levita un no menys trist reflex d'eixa distància retalladora que es posa enfront de la realitat. Hi ha moltes maneres de passar de llarg que es complementen: una és entotsolar-se, desentendre's dels altres, ser indiferents. Una altra seria només mirar cap a fora. Respecte a esta última manera de passar de llarg, en alguns països, o en certs sectors d'estos, hi ha un menyspreu dels pobres i de la seua cultura, i un viure amb la mirada posada cap a fora, com si un projecte de país importat intentara forçar el seu lloc. Així es pot justificar la indiferència d'alguns, perquè aquells que podrien tocar-los el cor amb els seus clams simplement no existixen. Estan fora del seu horitzó d'interessos.
74. En els quae passen de llarg hi ha un detall que no podem ignorar; eren persones religioses. És més, es dedicaven a retre culte a Déu: un sacerdot i un levita. Això és una forta crida d'atenció, indica que el fet de creure en Déu i d'adorar-lo no garantix viure com a Déu li agrada. Una persona de fe pot no ser fidel a tot el que eixa mateixa fe li reclama i, no obstant això, pot sentir-se prop de Déu i creure's amb més dignitat que els altres. Però hi ha maneres de viure la fe que faciliten l'obertura del cor als germans, i eixa serà la garantia d'una autèntica obertura a Déu. Sant Joan Crisòstom va arribar a expressar amb molta claredat este desafiament que es planteja als cristians: «¿Desitgeu honrar el cos de Crist? No el menyspreeu quan el contempleu nu [...], ni l'honreu ací, al temple, amb llenços de seda, si en eixir l'abandoneu en el seu fred i nuesa». [58] La paradoxa és que a vegades, els qui diuen no creure, poden viure la voluntat de Déu millor que els creients.
75. Els "saltejadors del camí" solen tindre com a aliats secrets els que "passen pel camí mirant a un altre costat". Es tanca el cercle entre els que usen i enganyen a la societat per a exhaurir-la, i els que creuen mantindre la puresa en la seua funció crítica, però al mateix temps viuen d'eixe sistema i dels seus recursos. Hi ha una trista hipocresia quan la impunitat del delicte, de l'ús de les institucions per al profit personal o corporatiu i altres mals que no aconseguim bandejar, s'unixen a una permanent desqualificació de tot, a la constant sembra de sospita que fa condir la desconfiança i la perplexitat. L'engany del "tot està malament" és contestat amb un "ningú pot arreglar-ho", "què puc fer jo?". D'esta manera, es nodrix el desencantament i la desesperança, i això no encoratja un esperit de solidaritat i de generositat. Afonar a un poble en el desànim és el tancament d'un cercle pervers perfecte: així obra la dictadura invisible dels verdaders interessos ocults, que s'han ensenyorit dels recursos i de la capacitat d'opinar i pensar.
76. Mirem finalment l'home ferit. A vegades ens sentim com ell, malferits i tirats al costat del camí. Ens sentim també desemparats per les nostres institucions desarmades i desproveïdes, o dirigides al servici dels interessos d'uns pocs, de fora i de dins. Perquè «en la societat globalitzada, existix un estil elegant de mirar a un altre costat que es practica recurrentment: sota la vestidura de la correcció política o de les modes ideològiques, es mira al que patix sense tocar-lo, se'l televisa en directe, fins i tot s'adopta un discurs en aparença tolerant i farcit d'eufemismes». [59]
72. La paràbola comença amb els saltejadors. El punt de partida que tria Jesús és un assalt ja consumat. No fa que ens detinguem a lamentar el fet, no dirigix la nostra mirada cap als saltejadors. Els coneixem. Hem vist avançar en el món les denses ombres de l'abandó, de la violència utilitzada amb interessos mesquins de poder, acumulació i divisió. La pregunta podria ser: ¿Deixarem tirat a qui està danyat per a córrer cada u a arrecerar-se de la violència o a perseguir els lladres? ¿Serà el ferit la justificació de les nostres divisions irreconciliables, de les nostres indiferències cruels, dels nostres enfrontaments interns?
73. Després la paràbola ens fa posar la mirada clarament en els que passen de llarg. Esta perillosa indiferència de no detindre's, innocent o no, producte del menyspreu o d'una trista distracció, fa dels personatges del sacerdot i del levita un no menys trist reflex d'eixa distància retalladora que es posa enfront de la realitat. Hi ha moltes maneres de passar de llarg que es complementen: una és entotsolar-se, desentendre's dels altres, ser indiferents. Una altra seria només mirar cap a fora. Respecte a esta última manera de passar de llarg, en alguns països, o en certs sectors d'estos, hi ha un menyspreu dels pobres i de la seua cultura, i un viure amb la mirada posada cap a fora, com si un projecte de país importat intentara forçar el seu lloc. Així es pot justificar la indiferència d'alguns, perquè aquells que podrien tocar-los el cor amb els seus clams simplement no existixen. Estan fora del seu horitzó d'interessos.
74. En els quae passen de llarg hi ha un detall que no podem ignorar; eren persones religioses. És més, es dedicaven a retre culte a Déu: un sacerdot i un levita. Això és una forta crida d'atenció, indica que el fet de creure en Déu i d'adorar-lo no garantix viure com a Déu li agrada. Una persona de fe pot no ser fidel a tot el que eixa mateixa fe li reclama i, no obstant això, pot sentir-se prop de Déu i creure's amb més dignitat que els altres. Però hi ha maneres de viure la fe que faciliten l'obertura del cor als germans, i eixa serà la garantia d'una autèntica obertura a Déu. Sant Joan Crisòstom va arribar a expressar amb molta claredat este desafiament que es planteja als cristians: «¿Desitgeu honrar el cos de Crist? No el menyspreeu quan el contempleu nu [...], ni l'honreu ací, al temple, amb llenços de seda, si en eixir l'abandoneu en el seu fred i nuesa». [58] La paradoxa és que a vegades, els qui diuen no creure, poden viure la voluntat de Déu millor que els creients.
75. Els "saltejadors del camí" solen tindre com a aliats secrets els que "passen pel camí mirant a un altre costat". Es tanca el cercle entre els que usen i enganyen a la societat per a exhaurir-la, i els que creuen mantindre la puresa en la seua funció crítica, però al mateix temps viuen d'eixe sistema i dels seus recursos. Hi ha una trista hipocresia quan la impunitat del delicte, de l'ús de les institucions per al profit personal o corporatiu i altres mals que no aconseguim bandejar, s'unixen a una permanent desqualificació de tot, a la constant sembra de sospita que fa condir la desconfiança i la perplexitat. L'engany del "tot està malament" és contestat amb un "ningú pot arreglar-ho", "què puc fer jo?". D'esta manera, es nodrix el desencantament i la desesperança, i això no encoratja un esperit de solidaritat i de generositat. Afonar a un poble en el desànim és el tancament d'un cercle pervers perfecte: així obra la dictadura invisible dels verdaders interessos ocults, que s'han ensenyorit dels recursos i de la capacitat d'opinar i pensar.
76. Mirem finalment l'home ferit. A vegades ens sentim com ell, malferits i tirats al costat del camí. Ens sentim també desemparats per les nostres institucions desarmades i desproveïdes, o dirigides al servici dels interessos d'uns pocs, de fora i de dins. Perquè «en la societat globalitzada, existix un estil elegant de mirar a un altre costat que es practica recurrentment: sota la vestidura de la correcció política o de les modes ideològiques, es mira al que patix sense tocar-lo, se'l televisa en directe, fins i tot s'adopta un discurs en aparença tolerant i farcit d'eufemismes». [59]
Recomençar
77. Cada dia se'ns oferix una nova oportunitat, una etapa nova. No hem d'esperar tot dels que ens governen, seria infantil. Gaudim d'un espai de corresponsabilitat capaç d'iniciar i generar nous processos i transformacions. Siguem part activa en la rehabilitació i l'auxili de les societats ferides. Hui estem davant de la gran oportunitat de manifestar la nostra essència fraterna, de ser altres bons samaritans que carreguen sobre si el dolor dels fracassos, en compte d'accentuar odis i ressentiments. Com el viatger ocasional de la nostra història, només falta el desig gratuït, pur i simple de voler ser poble, de ser constants i incansables en la labor d'incloure, d'integrar, d'alçar el caigut; encara que moltes vegades ens vegem immersos i condemnats a repetir la lògica dels violents, dels que només s'ambicionen a si mateixos, difusors de la confusió i la mentida. Que uns altres continuen pensant en la política o en l'economia per als seus jocs de poder! Alimentem la bondat i posem-nos al servici del bé.
78. És possible començar de baix i sol, pugnar pel més concret i local, fins a l'últim racó de la pàtria i del món, amb la mateixa cura que el viatger de Samaria va tindre per cada nafra del ferit. Busquem uns altres i fem-nos càrrec de la realitat que ens correspon sense por al dolor o a la impotència, perquè allí està la bondat que Déu ha sembrat en el cor del ser humà. Les dificultats que semblen enormes són l'oportunitat per a créixer, i no l'excusa per a la tristesa inerta que afavorix el sotmetiment. Però no ho fem sols, individualment. El samarità va buscar un hostaler que poguera cuidar d'aquell home, com nosaltres estem convidats a convocar i trobar-nos en un "nosaltres" que siga més fort que la suma de xicotetes individualitats; recordem que «el tot és més que la part, i també és més que la seua mera suma». [60] Renunciem a la mesquinesa i al ressentiment dels internismes estèrils, dels enfrontaments sense fi. Deixem d'ocultar el dolor de les pèrdues i fem-nos càrrec dels nostres crims, desídies i mentides. La reconciliació reparadora ens ressuscitarà, i ens farà perdre la por a nosaltres mateixos i als altres.
79. El samarità del camí se'n va anar sense esperar reconeiximents ni gratituds. L'entrega al servici era la gran satisfacció enfront del seu Déu i de la seua vida i, per això, un deure. Tots tenim responsabilitat sobre el ferit que és el poble mateix i tots els pobles de la terra. Cuidem la fragilitat de cada home, de cada dona, de cada xiquet i de cada ancià, amb eixa actitud solidària i atenta, l'actitud de proximitat del bon samarità.
El proïsme sense fronteres
80. Jesús va proposar esta paràbola per a respondre a una pregunta: ¿Qui és el meu proïsme? La paraula "proïsme" en la societat de l'època de Jesús solia indicar al que és més proper, pròxim. S'entenia que l'ajuda havia de dirigir-se en primer lloc a qui pertany al mateix grup, a la mateixa raça. Un samarità, per a alguns jueus d'aquella època, era considerat un ser menyspreable, impur i, per tant, no era inclòs dins dels sers pròxims als qui s'havia d'ajudar. El jueu Jesús transforma completament este plantejament: no ens convida a preguntar-nos qui són els que estan prop de nosaltres, sinó a fer-nos nosaltres pròxims, proïsmes.
81. La proposta és fer-se presents davant del que necessita ajuda, sense importar si és part del mateix cercle de pertinença. En este cas, el samarità va ser qui es va fer proïsme del jueu ferit. Per a fer-se pròxim i present, va travessar totes les barreres culturals i històriques. La conclusió de Jesús és un manament: «Has d'anar i fer el mateix» (Lc 10,37). És a dir, ens interpel·la a deixar de costat tota diferència i, davant del sofriment, fer-nos pròxims a qualsevol. Llavors, ja no dic que tinc "proïsmes" als qui he d'ajudar, sinó que em sent cridat a fer-me jo un proïsme dels altres.
82. El problema és que Jesús destaca, a propòsit, que l'home ferit era un jueu —habitant de la Judea— mentre qui es va detindre i el va auxiliar era un samarità —habitant de Samaria—. Este detall té una importància excepcional per a reflexionar sobre un amor que s'obri a tots. Els samaritans habitaven una regió que havia sigut contagiada per ritus pagans, i per als jueus això els feia impurs, detestables, perillosos. De fet, un antic text jueu que esmenta nacions odiades, es referix a Samaria afirmant a més que «ni tan sols és una nació» (Si 50,25), i agrega que és «el poble neci que residix a Siquem» (v. 26).
83. Això explica per què una dona samaritana, quan Jesús li va demanar de beure, va respondre emfàticament: «¿Com tu, sent jueu, em demanes de beure a mi, que soc una dona samaritana?» (Jn 4,9). Els qui buscaven acusacions que pogueren desacreditar a Jesús, el més ofensiu que van trobar va ser dir-li «endimoniat» i «samarità» (Jn 8,48). Per tant, esta trobada misericordiosa entre un samarità i un jueu és una potent interpel·lació, que desmentix tota manipulació ideològica, perquè ampliem el nostre cercle, perquè donem a la nostra capacitat d'estimar una dimensió universal capaç de traspassar tots els prejudicis, totes les barreres històriques o culturals, tots els interessos mesquins.
La interpel·lació del foraster
84. Finalment, recorde que en una altra part de l'Evangeli Jesús diu: «Vaig ser foraster i em vau rebre» (Mt 25,35). Jesús podia dir eixes paraules perquè tenia un cor obert que feia seus els drames dels altres. Sant Pau exhortava: «Alegreu-vos amb els que estan alegres i ploreu amb els que ploren» (Rm 12,15). Quan el cor assumix eixa actitud, és capaç d'identificar-se amb l'altre sense importar-li on ha nascut o d'on ve. En entrar en esta dinàmica, en definitiva experimenta que els altres són «la seua mateixa carn» (Is 58,7).
85. Per als cristians, les paraules de Jesús tenen també una altra dimensió transcendent; impliquen reconéixer el mateix Crist en cada germà abandonat o exclòs (cf. Mt 25,40.45). En realitat, la fe satisfà de motivacions inaudites el reconeiximent de l'altre, perquè qui creu pot arribar a reconéixer que Déu estima cada ser humà amb un amor infinit i que «amb això li conferix una dignitat infinita». [61] A això s'agrega que creiem que Crist va escampar la seua sang per tots i cada u, per la qual cosa ningú queda fora del seu amor universal. I, si anem a la font última, que és la vida íntima de Déu, ens trobem amb una comunitat de tres Persones, origen i model perfecte de tota vida en comú. La teologia continua enriquint-se gràcies a la reflexió sobre esta gran veritat.
86. A vegades em sorprén que, amb aquestes motivacions, a l'Església li haja costat tant de temps condemnar contundentment l'esclavitud i diverses formes de violència. Hui, amb el desenvolupament de l'espiritualitat i de la teologia, no tenim excuses. No obstant això, encara hi ha els qui semblen sentir-se encoratjats o almenys autoritzats per la seua fe per a sostindre diverses formes de nacionalismes tancats i violents, actituds xenòfobes, menyspreus i fins i tot maltractaments cap als que són diferents. La fe, amb l'humanisme que inclou, ha de mantindre viu un sentit crític enfront d'estes tendències, i ajudar a reaccionar ràpidament quan comencen a insinuar-se. Per això és important que la catequesi i la predicació incloguen de manera més directa i clara el sentit social de l'existència, la dimensió fraterna de l'espiritualitat, la convicció sobre la inalienable dignitat de cada persona i les motivacions per a estimar i acollir a tots.
77. Cada dia se'ns oferix una nova oportunitat, una etapa nova. No hem d'esperar tot dels que ens governen, seria infantil. Gaudim d'un espai de corresponsabilitat capaç d'iniciar i generar nous processos i transformacions. Siguem part activa en la rehabilitació i l'auxili de les societats ferides. Hui estem davant de la gran oportunitat de manifestar la nostra essència fraterna, de ser altres bons samaritans que carreguen sobre si el dolor dels fracassos, en compte d'accentuar odis i ressentiments. Com el viatger ocasional de la nostra història, només falta el desig gratuït, pur i simple de voler ser poble, de ser constants i incansables en la labor d'incloure, d'integrar, d'alçar el caigut; encara que moltes vegades ens vegem immersos i condemnats a repetir la lògica dels violents, dels que només s'ambicionen a si mateixos, difusors de la confusió i la mentida. Que uns altres continuen pensant en la política o en l'economia per als seus jocs de poder! Alimentem la bondat i posem-nos al servici del bé.
78. És possible començar de baix i sol, pugnar pel més concret i local, fins a l'últim racó de la pàtria i del món, amb la mateixa cura que el viatger de Samaria va tindre per cada nafra del ferit. Busquem uns altres i fem-nos càrrec de la realitat que ens correspon sense por al dolor o a la impotència, perquè allí està la bondat que Déu ha sembrat en el cor del ser humà. Les dificultats que semblen enormes són l'oportunitat per a créixer, i no l'excusa per a la tristesa inerta que afavorix el sotmetiment. Però no ho fem sols, individualment. El samarità va buscar un hostaler que poguera cuidar d'aquell home, com nosaltres estem convidats a convocar i trobar-nos en un "nosaltres" que siga més fort que la suma de xicotetes individualitats; recordem que «el tot és més que la part, i també és més que la seua mera suma». [60] Renunciem a la mesquinesa i al ressentiment dels internismes estèrils, dels enfrontaments sense fi. Deixem d'ocultar el dolor de les pèrdues i fem-nos càrrec dels nostres crims, desídies i mentides. La reconciliació reparadora ens ressuscitarà, i ens farà perdre la por a nosaltres mateixos i als altres.
79. El samarità del camí se'n va anar sense esperar reconeiximents ni gratituds. L'entrega al servici era la gran satisfacció enfront del seu Déu i de la seua vida i, per això, un deure. Tots tenim responsabilitat sobre el ferit que és el poble mateix i tots els pobles de la terra. Cuidem la fragilitat de cada home, de cada dona, de cada xiquet i de cada ancià, amb eixa actitud solidària i atenta, l'actitud de proximitat del bon samarità.
El proïsme sense fronteres
80. Jesús va proposar esta paràbola per a respondre a una pregunta: ¿Qui és el meu proïsme? La paraula "proïsme" en la societat de l'època de Jesús solia indicar al que és més proper, pròxim. S'entenia que l'ajuda havia de dirigir-se en primer lloc a qui pertany al mateix grup, a la mateixa raça. Un samarità, per a alguns jueus d'aquella època, era considerat un ser menyspreable, impur i, per tant, no era inclòs dins dels sers pròxims als qui s'havia d'ajudar. El jueu Jesús transforma completament este plantejament: no ens convida a preguntar-nos qui són els que estan prop de nosaltres, sinó a fer-nos nosaltres pròxims, proïsmes.
81. La proposta és fer-se presents davant del que necessita ajuda, sense importar si és part del mateix cercle de pertinença. En este cas, el samarità va ser qui es va fer proïsme del jueu ferit. Per a fer-se pròxim i present, va travessar totes les barreres culturals i històriques. La conclusió de Jesús és un manament: «Has d'anar i fer el mateix» (Lc 10,37). És a dir, ens interpel·la a deixar de costat tota diferència i, davant del sofriment, fer-nos pròxims a qualsevol. Llavors, ja no dic que tinc "proïsmes" als qui he d'ajudar, sinó que em sent cridat a fer-me jo un proïsme dels altres.
82. El problema és que Jesús destaca, a propòsit, que l'home ferit era un jueu —habitant de la Judea— mentre qui es va detindre i el va auxiliar era un samarità —habitant de Samaria—. Este detall té una importància excepcional per a reflexionar sobre un amor que s'obri a tots. Els samaritans habitaven una regió que havia sigut contagiada per ritus pagans, i per als jueus això els feia impurs, detestables, perillosos. De fet, un antic text jueu que esmenta nacions odiades, es referix a Samaria afirmant a més que «ni tan sols és una nació» (Si 50,25), i agrega que és «el poble neci que residix a Siquem» (v. 26).
83. Això explica per què una dona samaritana, quan Jesús li va demanar de beure, va respondre emfàticament: «¿Com tu, sent jueu, em demanes de beure a mi, que soc una dona samaritana?» (Jn 4,9). Els qui buscaven acusacions que pogueren desacreditar a Jesús, el més ofensiu que van trobar va ser dir-li «endimoniat» i «samarità» (Jn 8,48). Per tant, esta trobada misericordiosa entre un samarità i un jueu és una potent interpel·lació, que desmentix tota manipulació ideològica, perquè ampliem el nostre cercle, perquè donem a la nostra capacitat d'estimar una dimensió universal capaç de traspassar tots els prejudicis, totes les barreres històriques o culturals, tots els interessos mesquins.
La interpel·lació del foraster
84. Finalment, recorde que en una altra part de l'Evangeli Jesús diu: «Vaig ser foraster i em vau rebre» (Mt 25,35). Jesús podia dir eixes paraules perquè tenia un cor obert que feia seus els drames dels altres. Sant Pau exhortava: «Alegreu-vos amb els que estan alegres i ploreu amb els que ploren» (Rm 12,15). Quan el cor assumix eixa actitud, és capaç d'identificar-se amb l'altre sense importar-li on ha nascut o d'on ve. En entrar en esta dinàmica, en definitiva experimenta que els altres són «la seua mateixa carn» (Is 58,7).
85. Per als cristians, les paraules de Jesús tenen també una altra dimensió transcendent; impliquen reconéixer el mateix Crist en cada germà abandonat o exclòs (cf. Mt 25,40.45). En realitat, la fe satisfà de motivacions inaudites el reconeiximent de l'altre, perquè qui creu pot arribar a reconéixer que Déu estima cada ser humà amb un amor infinit i que «amb això li conferix una dignitat infinita». [61] A això s'agrega que creiem que Crist va escampar la seua sang per tots i cada u, per la qual cosa ningú queda fora del seu amor universal. I, si anem a la font última, que és la vida íntima de Déu, ens trobem amb una comunitat de tres Persones, origen i model perfecte de tota vida en comú. La teologia continua enriquint-se gràcies a la reflexió sobre esta gran veritat.
86. A vegades em sorprén que, amb aquestes motivacions, a l'Església li haja costat tant de temps condemnar contundentment l'esclavitud i diverses formes de violència. Hui, amb el desenvolupament de l'espiritualitat i de la teologia, no tenim excuses. No obstant això, encara hi ha els qui semblen sentir-se encoratjats o almenys autoritzats per la seua fe per a sostindre diverses formes de nacionalismes tancats i violents, actituds xenòfobes, menyspreus i fins i tot maltractaments cap als que són diferents. La fe, amb l'humanisme que inclou, ha de mantindre viu un sentit crític enfront d'estes tendències, i ajudar a reaccionar ràpidament quan comencen a insinuar-se. Per això és important que la catequesi i la predicació incloguen de manera més directa i clara el sentit social de l'existència, la dimensió fraterna de l'espiritualitat, la convicció sobre la inalienable dignitat de cada persona i les motivacions per a estimar i acollir a tots.
[53] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 1.
[54] S. Ireneu de Lió, Adversus Haereses 2, 25, 2: PG 7/1, 798-s.
[55] Talmud Bavli (Talmud de Babilònia), Sabbat, 31 a.
[56] Discurso a los asistidos de las obras de caridad de la Iglesia, Tallin – Estònia (25 setembre 2018): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (5 octubre 2018), p. 5.
[57] Videomensaje al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Osservatore Romano (27 abril 2017), p. 7.
[58] Homiliae in Matthaeum, 50, 3: PG 58, 508.
[59] Mensaje con ocasión del Encuentro de los Movimientos populares, Modesto – Estats Units (10 febrer 2017): AAS 109 (2017), 291.
[60] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 noviembre 2013), 235: AAS 105 (2013), 1115.
[61] S. Joan Pau II, Mensaje a los discapacitados, Ángelus en Osnabrück – Alemanya (16 novembre 1980): L’Osservatore Romano,ed. setmanal en llengua espanyola (23 novembre 1980), p. 9.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada