CARTA ENCÍCLICA
FRATELLI TUTTI
DEL SANT PARE FRANCESC
SOBRE LA FRATERNITAT I L'AMISTAT SOCIAL
Capítol quart
UN COR OBERT AL MÓN SENCER
128. L'afirmació que tots els sers humans som germans i germanes, si no és només una abstracció, sinó que pren carn i es torna concreta, ens planteja una sèrie de reptes que ens descol·loquen, ens obliguen a assumir perspectives noves i a desenvolupar reaccions noves.
El límit de les fronteres
129. Quan el proïsme és una persona migrant s'afigen desafiaments complexos. [109] És veritat que l'ideal és evitar les migracions innecessàries i, per això, el camí és crear als països d'origen la possibilitat efectiva de viure i de créixer amb dignitat, de manera que es puguen trobar allí mateix les condicions per al desenvolupament integral propi. Però mentre no hi haja avanços seriosos en esta línia, ens correspon respectar el dret de tot ser humà de trobar un lloc on puga no solament satisfer les seues necessitats bàsiques i les de la família, sinó també realitzar-se integralment com a persona. Els nostres esforços davant de les persones migrants que arriben poden resumir-se en quatre verbs: acollir, protegir, promoure i integrar. Perquè «no es tracta de deixar caure des de dalt programes d'assistència social sinó de recórrer junts un camí a través d'estes quatre accions, per a construir ciutats i països que, al mateix temps que conserven les respectives identitats culturals i religioses, estiguen oberts a les diferències i sàpien com valorar-les en nom de la fraternitat humana». [110]
130. Açò implica algunes respostes indispensables, sobretot enfront dels que escapen de crisis humanitàries greus. Per exemple: incrementar i simplificar la concessió de visats, adoptar programes de patrocini privat i comunitari, obrir corredors humanitaris per als refugiats més vulnerables, oferir un allotjament adequat i decorós, garantir la seguretat personal i l'accés als servicis bàsics, assegurar una adequada assistència consular, el dret a tindre sempre amb ells els documents personals d'identitat, un accés equitatiu a la justícia, la possibilitat d'obrir comptes bancaris i la garantia de les coses bàsiques per a la subsistència vital, donar-los llibertat de moviment i la possibilitat de treballar, protegir els menors d'edat i assegurar-los l'accés regular a l'educació, preveure programes de custòdia temporal o d'acolliment, garantir la llibertat religiosa, promoure la inserció social, afavorir la reagrupació familiar i preparar les comunitats locals per als processos integratius. [111]
131. Per als qui ja fa temps que han arribat i participen del teixit social, és important aplicar el concepte de "ciutadania", que «es basa en la igualtat de drets i deures sota la protecció dels quals tots gaudixen de la justícia. Per esta raó, cal comprometre'ns per a establir en la nostra societat el concepte de ciutadania plena i renunciar a l'ús discriminatori de la paraula minories, que porta amb si les llavors de sentir-se aïllat i inferior; prepara el terreny per a l'hostilitat i la discòrdia i lleva el que s'ha aconseguit i els drets religiosos i civils d'alguns ciutadans en discriminar-los». [112]
132. Més enllà de les diverses accions indispensables, els Estats no poden desenvolupar pel seu compte solucions adequades, «ja que les conseqüències de les opcions de cada u repercutixen inevitablement sobre tota la Comunitat internacional». Per tant «les respostes només vindran com a fruit d'un treball comú», [113] gestant una legislació (governance) global per a les migracions. De qualsevol manera cal «establir plans a mitjà i llarg termini que no es queden en la simple resposta a una emergència. Han de servir, d'una banda, per a ajudar realment a la integració dels emigrants als països d'acolliment i, al mateix temps, afavorir el desenvolupament dels països de procedència, amb polítiques solidàries, que no sotmeten les ajudes a estratègies i pràctiques ideològiques alienes o contràries a les cultures dels pobles a les quals van dirigides». [114]
Les ofrenes recíproques
133. L'arribada de persones diferents, que procedixen d'un context vital i cultural diferent, es convertix en un do, perquè «les històries dels migrants també són històries d'encontre entre persones i entre cultures: per a les comunitats i les societats on arriben són una oportunitat d'enriquiment i de desenvolupament humà integral de tots». [115] Per això «demane especialment als jóvens que no caiguen en les xarxes dels qui volen enfrontar-los a altres jóvens que arriben als seus països, fent-los vore com a sers perillosos i com si no tingueren la mateixa inalienable dignitat de tot ser humà». [116]
134. D'altra banda, quan s'acull de cor la persona diferent, se li permet continuar sent ella mateixa, alhora que se li dona la possibilitat d'un nou desenvolupament. Les cultures diverses, que han gestat la seua riquesa al llarg de segles, han de ser preservades per a no empobrir este món. Això sense deixar d'estimular-les perquè puga brollar una cosa nova d'elles mateixes en l'encontre amb altres realitats. No es pot ignorar el risc d'acabar víctimes d'una esclerosi cultural. Per això «tenim necessitat de comunicar-nos, de descobrir les riqueses de cada u, de valorar el que ens unix i vore les diferències com a oportunitats de creiximent en el respecte de tots. Cal un diàleg pacient i confiat, perquè les persones, les famílies i les comunitats puguen transmetre els valors de la seua cultura i acollir el que hi ha de bo en l'experiència dels altres». [117]
135. Reprenc exemples que vaig esmentar temps arrere: la cultura dels llatins és «un ferment de valors i possibilitats que pot fer molt de bé als Estats Units. [...] Una forta immigració sempre acaba marcant i transformant la cultura d'un lloc. A l'Argentina, la forta immigració italiana ha marcat la cultura de la societat, i en l'estil cultural de Buenos Aires es nota molt la presència de vora 200.000 jueus. Els immigrants, si se'ls ajuda a integrar-se, són una benedicció, una riquesa i un nou do que convida una societat a créixer». [118]
136. Ampliant la mirada, amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb recordem que «la relació entre Occident i Orient és una necessitat mútua indiscutible, que no pot ser substituïda ni descuidada, de manera que tots dos puguen enriquir-se mútuament a través de l'intercanvi i el diàleg de les cultures. L'Occident podria trobar en la civilització de l'Orient els remeis per a algunes de les seues malalties espirituals i religioses causades per la dominació del materialisme. I l'Orient podria trobar en la civilització de l'Occident molts elements que poden ajudar-lo a salvar-se de la debilitat, la divisió, el conflicte i el declivi científic, tècnic i cultural. És important parar atenció a les diferències religioses, culturals i històriques que són un component essencial en la formació de la personalitat, la cultura i la civilització oriental; i és important consolidar els drets humans generals i comuns, per a ajudar a garantir una vida digna per a tots els hòmens a Orient i a Occident, evitant l'ús de polítiques de doble mesura». [119]
133. L'arribada de persones diferents, que procedixen d'un context vital i cultural diferent, es convertix en un do, perquè «les històries dels migrants també són històries d'encontre entre persones i entre cultures: per a les comunitats i les societats on arriben són una oportunitat d'enriquiment i de desenvolupament humà integral de tots». [115] Per això «demane especialment als jóvens que no caiguen en les xarxes dels qui volen enfrontar-los a altres jóvens que arriben als seus països, fent-los vore com a sers perillosos i com si no tingueren la mateixa inalienable dignitat de tot ser humà». [116]
134. D'altra banda, quan s'acull de cor la persona diferent, se li permet continuar sent ella mateixa, alhora que se li dona la possibilitat d'un nou desenvolupament. Les cultures diverses, que han gestat la seua riquesa al llarg de segles, han de ser preservades per a no empobrir este món. Això sense deixar d'estimular-les perquè puga brollar una cosa nova d'elles mateixes en l'encontre amb altres realitats. No es pot ignorar el risc d'acabar víctimes d'una esclerosi cultural. Per això «tenim necessitat de comunicar-nos, de descobrir les riqueses de cada u, de valorar el que ens unix i vore les diferències com a oportunitats de creiximent en el respecte de tots. Cal un diàleg pacient i confiat, perquè les persones, les famílies i les comunitats puguen transmetre els valors de la seua cultura i acollir el que hi ha de bo en l'experiència dels altres». [117]
135. Reprenc exemples que vaig esmentar temps arrere: la cultura dels llatins és «un ferment de valors i possibilitats que pot fer molt de bé als Estats Units. [...] Una forta immigració sempre acaba marcant i transformant la cultura d'un lloc. A l'Argentina, la forta immigració italiana ha marcat la cultura de la societat, i en l'estil cultural de Buenos Aires es nota molt la presència de vora 200.000 jueus. Els immigrants, si se'ls ajuda a integrar-se, són una benedicció, una riquesa i un nou do que convida una societat a créixer». [118]
136. Ampliant la mirada, amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb recordem que «la relació entre Occident i Orient és una necessitat mútua indiscutible, que no pot ser substituïda ni descuidada, de manera que tots dos puguen enriquir-se mútuament a través de l'intercanvi i el diàleg de les cultures. L'Occident podria trobar en la civilització de l'Orient els remeis per a algunes de les seues malalties espirituals i religioses causades per la dominació del materialisme. I l'Orient podria trobar en la civilització de l'Occident molts elements que poden ajudar-lo a salvar-se de la debilitat, la divisió, el conflicte i el declivi científic, tècnic i cultural. És important parar atenció a les diferències religioses, culturals i històriques que són un component essencial en la formació de la personalitat, la cultura i la civilització oriental; i és important consolidar els drets humans generals i comuns, per a ajudar a garantir una vida digna per a tots els hòmens a Orient i a Occident, evitant l'ús de polítiques de doble mesura». [119]
137. L'ajuda mútua entre països en realitat acaba beneficiant a tots. Un país que progressa des del seu original substrat cultural és un tresor per a tota la humanitat. Necessitem desenvolupar esta consciència: que hui o ens salvem tots o no se salva ningú. La pobresa, la decadència, els sofriments d'un lloc de la terra són un silenciós caldo de cultiu de problemes que finalment afectaran a tot el planeta. Si ens preocupa la desaparició d'algunes espècies, hauria d'obsessionar-nos que en qualsevol lloc hi haja persones i pobles que no desenvolupen el seu potencial i la seua bellesa pròpia a causa de la pobresa o d'altres límits estructurals. Perquè això acaba empobrint-nos a tots.
138. Si això ha sigut sempre cert, hui ho és més que mai a causa de la realitat d'un món tan connectat per la globalització. Necessitem que un ordenament mundial jurídic, polític i econòmic «incremente i oriente la col·laboració internacional cap al desenvolupament solidari de tots els pobles». [120] Açò finalment beneficiarà a tot el planeta, perquè «l'ajuda al desenvolupament dels països pobres» implica «creació de riquesa per a tots». [121] Des del punt de vista del desenvolupament integral, açò exigix que es concedisca «també una veu eficaç en les decisions comunes a les nacions més pobres» [122] i que es procure «incentivar l'accés al mercat internacional dels països marcats per la pobresa i el subdesenvolupament». [123]
139. No obstant això, no voldria limitar este plantejament a una forma d'utilitarisme. Existix la gratuïtat. És la capacitat de fer algunes coses perquè sí, perquè són bones en si mateixes, sense esperar cap resultat reeixit, sense esperar immediatament alguna cosa a canvi. Això permet acollir l'estranger, encara que de moment no porte un benefici tangible. Però hi ha països que pretenen rebre només els científics o els inversors.
140. Qui no viu la gratuïtat fraterna, convertix l'existència en un comerç ansiós, està sempre mesurant el que dona i el que rep a canvi. Déu, en canvi, dona gratis, fins al punt que ajuda fins i tot els que no són fidels, i «fa eixir el sol sobre malvats i bons» (Mt 5,45). Per alguna raó Jesús recomana: «Quan tu dones almoina, que la mà esquerra no sàpia el que fa la dreta, perquè la teua almoina quede en secret» (Mt 6,3-4). Hem rebut la vida gratis, no hem pagat per ella. Aleshores tots podem donar sense esperar res, fer el bé sense exigir-li tant a eixa persona que ajudem. És el que Jesús deia als seus deixebles: «El que heu rebut gratis, doneu-ho també gratis» (Mt 10,8).
141. La verdadera qualitat dels diferents països del món es mesura per esta capacitat de pensar no solament com a país, sinó també com a família humana, i açò es prova especialment en les èpoques crítiques. Els nacionalismes tancats expressen en definitiva esta incapacitat de gratuïtat, l'error de creure que poden desenvolupar-se al marge de la ruïna dels altres i que tancant-se a la resta estaran més protegits. L'immigrant és vist com un usurpador que no oferix res. Així, s'arriba a pensar ingènuament que els pobres són perillosos o inútils i que els poderosos són generosos benefactors. Només una cultura social i política que incorpore l'acolliment gratuït podrà tindre futur.
142. Cal recordar que «entre la globalització i la localització també es produïx una tensió. Cal parar atenció a la globalitat per a no caure en una mesquinesa quotidiana. Alhora, no s'ha de perdre de vista la dimensió local, que ens fa caminar amb els peus sobre la terra. Les dos coses unides impedixen caure en algun d'estos dos extrems: un, que els ciutadans visquen en un universalisme abstracte i globalitzant [...]; un altre, que es convertisquen en un museu folklòric d'ermitans localistes, condemnats a repetir sempre el mateix, incapaços de deixar-se interpel·lar per la diferència i de valorar la bellesa que Déu escampa fora dels seus límits». [124] Cal mirar la dimensió global, que ens rescata de la mesquinesa casolana. Quan la casa ja no és llar, sinó que és tancament, calabós, la globalitat ens va rescatant perquè és com la causa final que ens atrau cap a la plenitud. Simultàniament, cal assumir amb cordialitat la dimensió local, perquè té alguna cosa que la global no posseïx: ser rent, enriquir, posar en marxa mecanismes de subsidiarietat. Per tant, la fraternitat universal i l'amistat social dins de cada societat són dos pols inseparables i coessencials. Separar-los porta a una deformació i a una polarització nociva.
143. La solució no és una obertura que renuncia al tresor propi. Així com no hi ha diàleg amb l'altre sense identitat personal, de la mateixa manera no hi ha obertura entre pobles sinó des de l'amor a la terra, al poble, als trets culturals peculiars. No em trobe amb l'altre si no posseïsc un substrat on estic ferm i arrelat, perquè des d'allí puc acollir el do de l'altre i oferir-li una cosa verdadera. Només és possible acollir el diferent i percebre la seua aportació original si estic afermat al meu poble amb la seua cultura. Cada u estima i cuida amb especial responsabilitat la seua terra i es preocupa pel seu país, així com cadascú ha d'estimar i cuidar sa casa perquè no caiga, perquè no ho faran els veïns. També el bé de l'univers requerix que cada u protegisca i estime la seua terra. En cas contrari, les conseqüències del desastre d'un país acabaran afectant a tot el planeta. Això es fonamenta en el sentit positiu que té el dret de propietat: cuide i cultive una cosa que posseïsc, de manera que puga ser una aportació al bé de tots.
144. A més, este és un pressupost dels intercanvis sans i enriquidors. El rerefons de l'experiència de la vida en un lloc i en una cultura determinada és el que capacita a algú per a percebre aspectes de la realitat que els qui no tenen eixa experiència no són capaços de percebre tan fàcilment. La universalitat no ha de ser l'imperi homogeni, uniforme i estandarditzat d'una única forma cultural dominant, que finalment perdrà els colors del poliedre i acabarà en el fastig. És la temptació que s'expressa en l'antic relat de la torre de Babel: la construcció d'una torre que arribara fins al cel no expressava la unitat entre diversos pobles capaços de comunicar-se des de la seua diversitat. Per contra, va ser una temptativa enganyosa, que sorgia de l'orgull i de l'ambició humana, de crear una unitat diferent d'aquella desitjada per Déu en el seu pla providencial per a les nacions (cf. Gn 11,1-9).
145. Hi ha una falsa obertura a la universalitat, que procedix de la superficialitat buida de qui no és capaç de penetrar fins al fons en la seua pàtria, o de qui suporta un ressentiment no resolt cap al seu poble. En tot cas, «sempre cal ampliar la mirada per a reconéixer un bé major que ens beneficiarà a tots. Però cal fer-ho sense evadir-se, sense desarrelaments. Cal fer fondes les arrels en la terra fèrtil i en la història del lloc propi, que és un do de Déu. Es treballa en les coses menudes, en les pròximes, però amb una perspectiva més àmplia. [...] No és ni l'esfera global que anul·la ni la parcialitat aïllada que esterilitza», [125] és el poliedre, on al mateix temps que cada u és respectat en el seu valor, «el tot és més que la part, i també és més que la seua pura suma». [126]
L'horitzó universal
146. Hi ha narcisismes localistes que no són un amor sa al poble i a la cultura propis. Amaguen un esperit tancat que, per una certa inseguretat i temor a l'altre, preferix crear muralles defensives per a preservar-se a si mateix. Però no és possible ser sanament local sense una sincera i amable obertura a l'universal, sense deixar-se interpel·lar pel que passa en altres parts, sense deixar-se enriquir per altres cultures o sense solidaritzar-se amb els drames dels altres pobles. Eixe localisme es tanca obsessivament en unes poques idees, costums i seguretats, incapaç d'admiració enfront de la multitud de possibilitats i de bellesa que oferix el món sencer, i mancat d'una solidaritat autèntica i generosa. Així, la vida local ja no és autènticament receptiva, ja no es deixa completar per l'altre; per tant, es limita en les seues possibilitats de desenvolupament, es torna estàtica i emmalaltix. Perquè en realitat tota cultura sana és oberta i acollidora per naturalesa, de tal manera que «una cultura sense valors universals no és una verdadera cultura». [127]
147. Reconeguem que una persona, mentre tinga menys amplitud en la ment i en el cor, menys podrà interpretar la realitat pròxima on està immersa. Sense la relació i el contrast amb qui és diferent, és difícil percebre's clarament i completament a si mateix i a la terra pròpia, ja que les altres cultures no són enemics dels quals cal preservar-se, sinó que són reflexos diferents de la riquesa inesgotable de la vida humana. Mirant-se a si mateix amb el punt de referència de l'altre, de la diversitat, cada u pot reconéixer millor les peculiaritats de la seua persona i de la seua cultura: les riqueses, les possibilitats i els límits. L'experiència que es realitza en un lloc ha de ser desenvolupada "en contrast" i "en sintonia" amb les experiències d'uns altres que viuen en contextos culturals diferents. [128]
148. En realitat, una obertura sana mai atempta contra la identitat. Perquè en enriquir-se amb elements d'altres llocs, una cultura viva no realitza una còpia o una mera repetició, sinó que integra les novetats "a la seua manera". Això provoca el naiximent d'una nova síntesi que finalment beneficia a tots, ja que la cultura on s'originen estes aportacions acaba sent retroalimentada. Per això vaig exhortar els pobles originaris a cuidar les seues arrels i les seues cultures ancestrals, però vaig voler aclarir que no era «la meua intenció proposar un indigenisme completament tancat, ahistòric, estàtic, que es negue a tota forma de mestissatge», ja que «la identitat cultural s'arrela i s'enriquix en el diàleg amb els diferents i l'autèntica preservació no és un aïllament empobridor». [129] El món creix i s'ompli de nova bellesa gràcies a successives síntesis que es produïxen entre cultures obertes, fora de tota imposició cultural.
149. Per a estimular una relació sana entre l'amor a la pàtria i la inserció cordial en la humanitat sencera, és bo recordar que la societat mundial no és el resultat de la suma dels diferents països, sinó que és la mateixa comunió que hi ha entre ells, és la inclusió mútua que és anterior al sorgiment de tot grup particular. En eixe entrellaçament de la comunió universal s'integra cada grup humà i allí troba la seua bellesa. Per tant, cada persona que naix en un context determinat se sap pertanyent a una família més gran sense la qual no és possible comprendre's en plenitud.
150. Este enfocament, en definitiva, reclama l'acceptació gojosa que cap poble, cultura o persona pot obtindre-ho tot de si. Els altres són constitutivament necessaris per a la construcció d'una vida plena. La consciència del límit o de la parcialitat, lluny de ser una amenaça, esdevé la clau des de la qual somiar i elaborar un projecte comú. Perquè «l'home és el ser fronterer que no té cap frontera». [130]
Des de la teua regió
151. Gràcies a l'intercanvi regional, des del qual els països més dèbils s'obrin al món sencer, és possible que la universalitat no diluïsca les particularitats. Una obertura adequada i autèntica al món suposa la capacitat d'obrir-se al veí, en una família de nacions. La integració cultural, econòmica i política amb els pobles pròxims hauria d'estar acompanyada per un procés educatiu que promoga el valor de l'amor al veí, primer exercici indispensable per a aconseguir una integració universal sana.
152. En alguns barris populars, encara es viu l'esperit del "veïnat", on cada u sent espontàniament el deure d'acompanyar i ajudar el veí. En estos llocs que conserven eixos valors comunitaris, es viuen les relacions de proximitat amb notes de gratuïtat, solidaritat i reciprocitat, a partir del sentit d'un "nosaltres" de barri [131]. Tant de bo poguera viure's açò també entre països pròxims, que siguen capaços de construir un veïnatge cordial entre els seus pobles. Però les visions individualistes es traduïxen en les relacions entre països. El risc de viure cuidant-nos els uns dels altres, veent els altres com a competidors o enemics perillosos, es trasllada a la relació amb els pobles de la regió. Potser vam ser educats en eixa por i en eixa desconfiança.
153. Hi ha països poderosos i grans empreses que trauen rèdit d'este aïllament i preferixen negociar amb cada país per separat. Per contra, per als països xicotets o pobres s'obri la possibilitat d'aconseguir acords regionals amb els veïns que els permeten negociar en bloc i evitar convertir-se en segments marginals i dependents dels grans poders. Hui cap Estat nacional aïllat està en condicions d'assegurar el bé comú de la seua població.
146. Hi ha narcisismes localistes que no són un amor sa al poble i a la cultura propis. Amaguen un esperit tancat que, per una certa inseguretat i temor a l'altre, preferix crear muralles defensives per a preservar-se a si mateix. Però no és possible ser sanament local sense una sincera i amable obertura a l'universal, sense deixar-se interpel·lar pel que passa en altres parts, sense deixar-se enriquir per altres cultures o sense solidaritzar-se amb els drames dels altres pobles. Eixe localisme es tanca obsessivament en unes poques idees, costums i seguretats, incapaç d'admiració enfront de la multitud de possibilitats i de bellesa que oferix el món sencer, i mancat d'una solidaritat autèntica i generosa. Així, la vida local ja no és autènticament receptiva, ja no es deixa completar per l'altre; per tant, es limita en les seues possibilitats de desenvolupament, es torna estàtica i emmalaltix. Perquè en realitat tota cultura sana és oberta i acollidora per naturalesa, de tal manera que «una cultura sense valors universals no és una verdadera cultura». [127]
147. Reconeguem que una persona, mentre tinga menys amplitud en la ment i en el cor, menys podrà interpretar la realitat pròxima on està immersa. Sense la relació i el contrast amb qui és diferent, és difícil percebre's clarament i completament a si mateix i a la terra pròpia, ja que les altres cultures no són enemics dels quals cal preservar-se, sinó que són reflexos diferents de la riquesa inesgotable de la vida humana. Mirant-se a si mateix amb el punt de referència de l'altre, de la diversitat, cada u pot reconéixer millor les peculiaritats de la seua persona i de la seua cultura: les riqueses, les possibilitats i els límits. L'experiència que es realitza en un lloc ha de ser desenvolupada "en contrast" i "en sintonia" amb les experiències d'uns altres que viuen en contextos culturals diferents. [128]
148. En realitat, una obertura sana mai atempta contra la identitat. Perquè en enriquir-se amb elements d'altres llocs, una cultura viva no realitza una còpia o una mera repetició, sinó que integra les novetats "a la seua manera". Això provoca el naiximent d'una nova síntesi que finalment beneficia a tots, ja que la cultura on s'originen estes aportacions acaba sent retroalimentada. Per això vaig exhortar els pobles originaris a cuidar les seues arrels i les seues cultures ancestrals, però vaig voler aclarir que no era «la meua intenció proposar un indigenisme completament tancat, ahistòric, estàtic, que es negue a tota forma de mestissatge», ja que «la identitat cultural s'arrela i s'enriquix en el diàleg amb els diferents i l'autèntica preservació no és un aïllament empobridor». [129] El món creix i s'ompli de nova bellesa gràcies a successives síntesis que es produïxen entre cultures obertes, fora de tota imposició cultural.
149. Per a estimular una relació sana entre l'amor a la pàtria i la inserció cordial en la humanitat sencera, és bo recordar que la societat mundial no és el resultat de la suma dels diferents països, sinó que és la mateixa comunió que hi ha entre ells, és la inclusió mútua que és anterior al sorgiment de tot grup particular. En eixe entrellaçament de la comunió universal s'integra cada grup humà i allí troba la seua bellesa. Per tant, cada persona que naix en un context determinat se sap pertanyent a una família més gran sense la qual no és possible comprendre's en plenitud.
150. Este enfocament, en definitiva, reclama l'acceptació gojosa que cap poble, cultura o persona pot obtindre-ho tot de si. Els altres són constitutivament necessaris per a la construcció d'una vida plena. La consciència del límit o de la parcialitat, lluny de ser una amenaça, esdevé la clau des de la qual somiar i elaborar un projecte comú. Perquè «l'home és el ser fronterer que no té cap frontera». [130]
Des de la teua regió
151. Gràcies a l'intercanvi regional, des del qual els països més dèbils s'obrin al món sencer, és possible que la universalitat no diluïsca les particularitats. Una obertura adequada i autèntica al món suposa la capacitat d'obrir-se al veí, en una família de nacions. La integració cultural, econòmica i política amb els pobles pròxims hauria d'estar acompanyada per un procés educatiu que promoga el valor de l'amor al veí, primer exercici indispensable per a aconseguir una integració universal sana.
152. En alguns barris populars, encara es viu l'esperit del "veïnat", on cada u sent espontàniament el deure d'acompanyar i ajudar el veí. En estos llocs que conserven eixos valors comunitaris, es viuen les relacions de proximitat amb notes de gratuïtat, solidaritat i reciprocitat, a partir del sentit d'un "nosaltres" de barri [131]. Tant de bo poguera viure's açò també entre països pròxims, que siguen capaços de construir un veïnatge cordial entre els seus pobles. Però les visions individualistes es traduïxen en les relacions entre països. El risc de viure cuidant-nos els uns dels altres, veent els altres com a competidors o enemics perillosos, es trasllada a la relació amb els pobles de la regió. Potser vam ser educats en eixa por i en eixa desconfiança.
153. Hi ha països poderosos i grans empreses que trauen rèdit d'este aïllament i preferixen negociar amb cada país per separat. Per contra, per als països xicotets o pobres s'obri la possibilitat d'aconseguir acords regionals amb els veïns que els permeten negociar en bloc i evitar convertir-se en segments marginals i dependents dels grans poders. Hui cap Estat nacional aïllat està en condicions d'assegurar el bé comú de la seua població.
[109] Cf. Bisbes catòlics de Mèxic i els Estats Units, Carta pastoral Juntos en el camino de la esperanza ya no somos extranjeros (gener 2003).
[110] Audiència general (3 abril 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (5 abril 2019), p. 20.
[111] Cf. Mensaje para la 104.ª Jornada Mundial del Migrante y del Refugiado (14 gener 2018): AAS 109 (2017), 918-923; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (19 gener 2018), p. 2.
[112] Documento sobre la fraternidad humana por la paz mundial y la convivencia común, Abu Dhabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (8 febrer 2019), p. 10.
[113] Discurso al Cuerpo diplomático acreditado ante la Santa Sede (11 gener 2016): AAS 108 (2016), 124; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (15 gener 2016), p. 8.
[114] Ibíd., 122; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (15 gener 2016), p. 8.
[115] Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 93.
[117] Discurso a las autoridades, Sarajevo – Bòsnia i Hercegovina (6 juny 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (12 juny 2015), p. 5.
[118] Latinoamérica. Conversaciones con Hernán Reyes Alcaide, ed. Planeta, Buenos Aires 2017, 105.
[119] Documento sobre la fraternidad humana por la paz mundial y la convivencia común, Abu Dhabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (8 febrer 2019), p. 10.
[120] Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 67: AAS 101 (2009), 700.
[121] Ibíd., 60: AAS 101 (2009), 695.
[122] Ibíd., 67: AAS 101 (2009), 700.
[123] Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendio de la doctrina social de la Iglesia, 447.
[124] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 234: AAS 105 (2013), 1115.
[125] Ibíd., 235: AAS 105 (2013), 1115.
[127] S. Joan Pau II, Discurso a los representantes del mundo de la cultura argentina, Buenos Aires – Argentina (12 abril 1987), 4: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (10 maig 1987), p. 20.
[128] Cf. Íd., Discurso a los cardenales (21 desembre 1984), 4: AAS 76 (1984), 506; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (30 desembre 1984), p. 3.
[129] Exhort. ap. postsin. Querida Amazonia (2 febrer 2020), 37.
[130] Georg Simmel, «Puente y puerta», en El individuo y la libertad. Ensayos de crítica de la cultura, ed. Península, Barcelona 2001, 34. Obra original: Brücke und Tür. Essays des Philosophen zur Geschichte, Religion, Kunst und Gesellschaft, ed. Michael Landmann, Köhler-Verlag, Stuttgart 1957, 6.
[131] Cf. Jaime Hoyos-Vásquez, S.J., «Lógica de las relaciones sociales. Reflexión onto-lógica», en Revista Universitas Philosophica, 15-16, Bogotà (desembre 1990 - juny 1991), 95-106.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada