CARTA ENCÍCLICA
FRATELLI TUTTI
DEL SANT PARE FRANCESC
SOBRE LA FRATERNITAT I L'AMISTAT SOCIAL
Capítol seté
CAMINS DE RETROBAMENT
225. En molts llocs del món fan falta camins de pau que porten a cicatritzar les ferides, necessitem artesans de pau disposats a generar processos de sanació i de retrobament amb enginy i audàcia.
Recomençar des de la veritat
226. Retrobament no significa tornar a un moment anterior als conflictes. Amb el temps tots hem canviat. El dolor i els enfrontaments ens han transformat. A més, ja no hi ha lloc per a diplomàcies buides, per a dissimulacions, per a dobles discursos, per a ocultacions, per a bones maneres que amaguen la realitat. Els que han estat durament enfrontats conversen des de la veritat, clara i nua. Els fa falta aprendre a cultivar una memòria penitencial, capaç d'assumir el passat per a alliberar el futur de les seues insatisfaccions, confusions o projeccions. Només des de la veritat històrica dels fets podran fer l'esforç perseverant i llarg de comprendre's mútuament i d'intentar una nova síntesi per al bé de tots. La realitat és que «el procés de pau és un compromís constant en el temps. És un treball pacient que busca la veritat i la justícia, que honra la memòria de les víctimes i que s'obri, pas a pas, a una esperança comuna, més forta que la venjança». [209] Com van dir els Bisbes del Congo respecte a un conflicte que es repetix, «els acords de pau sobre el paper mai seran suficients. Caldrà anar més lluny, integrant l'exigència de veritat sobre els orígens d'esta crisi recurrent. El poble té el dret a saber què va passar». [210]
227. En efecte, «la veritat és una companya inseparable de la justícia i de la misericòrdia. Les tres juntes són essencials per a construir la pau i, d'altra banda, cadascuna d'elles impedix que les altres siguen alterades. [...] La veritat, de fet, no ha de conduir a la venjança, sinó més aviat a la reconciliació i al perdó. Veritat és contar a les famílies esgarrades pel dolor el que ha ocorregut amb els parents desapareguts. Veritat és confessar què va passar amb els menors d'edat reclutats pels actors violents. Veritat és reconéixer el dolor de les dones víctimes de violència i d'abusos. [...] Cada violència comesa contra un ser humà és una ferida en la carn de la humanitat; cada mort violenta ens disminuïx com a persones. [...] La violència engendra violència, l'odi engendra més odi, i la mort més mort. Hem de trencar eixa cadena que es presenta com a ineludible». [211]L'arquitectura i l'artesania de la pau
228. El camí cap a la pau no implica homogeneïtzar la societat, però sí que ens permet treballar junts. Pot unir a molts darrere de cerques comunes on tots guanyen. Enfront d'un determinat objectiu comú, es podran aportar diverses propostes tècniques, diverses experiències, i treballar pel bé comú. Cal tractar d'identificar bé els problemes que travessa una societat per a acceptar que hi ha diverses maneres de mirar les dificultats i de resoldre-les. El camí cap a una convivència millor implica sempre reconéixer la possibilitat que l'altra aporte una perspectiva legítima, almenys en part, alguna cosa que puga ser rescatada, encara que s'haja equivocat o haja actuat malament. Perquè «mai s'ha d'encasellar l'altre pel que va poder dir o fer, sinó que ha de ser considerat per la promesa que porta dins d'ell», [212] promesa que deixa sempre un clevill d'esperança.
229. Com van ensenyar els bisbes de Sud-àfrica, la verdadera reconciliació s'aconseguix de manera proactiva, «formant una nova societat basada en el servici als altres, més que en el desig de dominar; una societat basada a compartir amb uns altres el que un posseïx, més que en la lluita egoista de cada u per la riquesa més gran possible; una societat en què el valor d'estar junts com a sers humans és definitivament més important que qualsevol grup menor, Tant si és la família com la nació, la raça o la cultura». [213] Els bisbes de Corea del Sud van assenyalar que una pau verdadera «només pot aconseguir-se quan lluitem per la justícia a través del diàleg, perseguint la reconciliació i el desenvolupament mutu». [214]
230. L'esforç dur per a superar el que ens dividix sense perdre la identitat de cada u, suposa que en tots quede viu un sentiment bàsic de pertinença. Perquè «la nostra societat guanya quan cada persona, cada grup social, se sent verdaderament de casa. En una família, els pares, els avis, els fills són de casa; ningú està exclòs. Si un té una dificultat, fins i tot greu, encara que se l'haja buscada ell, els altres acudixen en la seua ajuda, el secunden; el seu dolor és de tots. [...] En les famílies tots contribuïxen al projecte comú, tots treballen pel bé comú, però sense anul·lar l'individu; al contrari, el sostenen, el promouen. Es barallen, però hi ha una cosa que no es mou: eixe llaç familiar. Les baralles de família són reconciliacions després. Les alegries i les penes de cada u són assumides per tots. Això sí que és ser família! Si poguérem aconseguir vore l'oponent polític o el veí de casa amb els mateixos ulls que els fills, esposes, esposos, pares o mares, que bo seria. ¿Estimem la nostra societat o continua sent una cosa llunyana, una cosa anònima, que no ens involucra, no ens implica, no ens compromet?». [215]
231. Moltes vegades és molt necessari negociar i així desenvolupar vies concretes cap a la pau. Però els processos efectius d'una pau duradora són abans de res transformacions artesanals obrades pels pobles, on cada ser humà pot ser un ferment eficaç amb el seu estil de vida quotidiana. Les grans transformacions no són fabricades en escriptoris o despatxos. Per tant «cada u juga un paper fonamental en un únic projecte creador, per a escriure una nova pàgina de la història, una pàgina plena d'esperança, plena de pau, plena de reconciliació». [216] Hi ha una "arquitectura" de la pau, on intervenen les diverses institucions de la societat, cadascuna des de la seua competència, però hi ha també una "artesania" de la pau que ens involucra a tots. A partir de diversos processos de pau que es van desenvolupar en diferents llocs del món «hem aprés que estos camins de pacificació, de primacia de la raó sobre la venjança, d'harmonia delicada entre la política i el dret, no poden obviar els processos de la gent. No s'aconseguixen amb el disseny de marcs normatius i acords institucionals entre grups polítics o econòmics de bona voluntat. [...] A més, sempre és enriquidor incorporar en els nostres processos de pau l'experiència de sectors que, en moltes ocasions, han sigut invisibilitzats, perquè siguen precisament les comunitats les que acolorisquen els processos de memòria col·lectiva». [217]
232. No hi ha punt final en la construcció de la pau social d'un país, sinó que és «una tasca que no dona treva i que exigix el compromís de tots. Treball que ens demana no decaure en l'esforç per construir la unitat de la nació i, a pesar dels obstacles, diferències i enfocaments diversos sobre la manera d'aconseguir la convivència pacífica, persistir en la lluita per a afavorir la cultura de l'encontre, que exigix col·locar en el centre de tota acció política, social i econòmica, la persona humana, la seua altíssima dignitat, i el respecte pel bé comú. Que este esforç ens faça fugir de tota temptació de venjança i cerca d'interessos només particulars i a curt termini». [218] Les manifestacions públiques violentes, d'un costat o d'un altre, no ajuden a trobar camins d'eixida. Sobretot perquè, com bé han assenyalat els bisbes de Colòmbia, quan s'animen «mobilitzacions ciutadanes no sempre apareixen clars els orígens i objectius, hi ha unes certes formes de manipulació política i s'han percebut apropiacions a favor d'interessos particulars». [219]
233. L'afany per l'amistat social no implica solament l'acostament entre grups socials distanciats a partir d'algun període conflictiu de la història, sinó també la búsqueda d'un retrobament amb els sectors més empobrits i vulnerables. La pau «no és només absència de guerra sinó el compromís incansable —especialment d'aquells que ocupem un càrrec de responsabilitat més àmplia— de reconéixer, garantir i reconstruir concretament la dignitat tantes vegades oblidada o ignorada de germans nostres, perquè puguen sentir-se els protagonistes principals del destí de la seua nació». [220]
234. Sovint els últims de la societat han sigut ofesos amb generalitzacions injustes. Si a vegades els més pobres i els rebutjats reaccionen amb actituds que semblen antisocials, és important entendre que moltes vegades eixes reaccions tenen a vore amb una història de menyspreu i de falta d'inclusió social. Com van ensenyar els bisbes llatinoamericans, «només la proximitat que ens fa amics ens permet apreciar profundament els valors dels pobres de hui, els seus anhels legítims i la seua manera de viure la fe. L'opció pels pobres ha de conduir-nos a l'amistat amb els pobres». [221]
235. Els qui pretenen pacificar una societat no han d'oblidar que la inequitat i la falta d'un desenvolupament humà integral no permeten generar pau. En efecte, «sense igualtat d'oportunitats, les diverses formes d'agressió i de guerra trobaran un caldo de cultiu que tard o d'hora provocarà la seua explosió. Quan la societat —local, nacional o mundial— abandona en la perifèria una part de si mateixa, no hi haurà programes polítics ni recursos policials o d'intel·ligència que puguen assegurar indefinidament la tranquil·litat». [222] Si cal tornar a començar, sempre ha de ser des dels últims.
236. Alguns preferixen no parlar de reconciliació perquè entenen que el conflicte, la violència i les ruptures són part del funcionament normal d'una societat. De fet, en qualsevol grup humà hi ha lluites de poder més o menys subtils entre diferents sectors. Uns altres sostenen que donar lloc al perdó és cedir el seu espai perquè uns altres dominen la situació. Per això, consideren que és millor mantindre un joc de poder que permeta sostindre un equilibri de forces entre els diferents grups. Uns altres creuen que la reconciliació és cosa de dèbils, que no són capaços d'un diàleg fins al fons i, per això, opten per escapar dels problemes dissimulant les injustícies. Incapaços d'enfrontar els problemes, trien una pau aparent.
El conflicte inevitable
237. El perdó i la reconciliació són temes fortament accentuats en el cristianisme i, de diverses formes, en altres religions. El risc està a no comprendre adequadament les conviccions creients i presentar-les de manera que acaben alimentant el fatalisme, la inèrcia o la injustícia, o d'altra banda la intolerància i la violència.
238. Jesucrist mai va convidar a fomentar la violència o la intolerància. Ell mateix condemnava obertament l'ús de la força per a imposar-se als altres: «Sabeu que els caps de les nacions les sotmeten i els poderosos les dominen. Entre vosaltres no ha de ser així» (Mt 20,25-26). D'altra banda, l'Evangeli demana perdonar «setanta vegades set» (Mt 18,22) i posa l'exemple del servidor despietat, que va ser perdonat però ell al seu torn no va ser capaç de perdonar-ne uns altres (cf. Mt 18,23-35).
239. Si llegim altres textos del Nou Testament, podem advertir que de fet les comunitats primitives, immerses en un món pagà desbordat de corrupció i desviacions, vivien un sentit de paciència, tolerància, comprensió. Alguns textos són molt clars sobre este tema: es convida a reprendre els adversaris amb dolçor (cf. 2 Tm 2,25). O s'exhorta: «Que no injurien a ningú ni siguen agressius, sinó amables, demostrant una gran humilitat amb tothom. Perquè nosaltres també abans [...] érem detestables» (Tt 3,2-3). El llibre dels Fets dels Apòstols afirma que els deixebles, perseguits per algunes autoritats, «gaudien de l'estima de tot el poble» (2,47; cf. 4,21.33; 5,13).
240. No obstant això, quan reflexionem sobre el perdó, la pau i la concòrdia social, ens trobem amb una expressió de Jesucrist que ens sorprén: «No penseu que he vingut a portar pau a la terra. ¡No he vingut a portar pau, sinó espasa! He vingut a enfrontar el fill contra el pare, la filla contra la mare, la nora contra la sogra i així, els enemics de cada u seran els de la seua família» (Mt 10,34-36). És important situar-la en el context del capítol on està inserida. Allí queda clar que el tema del qual s'està parlant és el de la fidelitat a la pròpia opció, sense avergonyir-se, encara que això implique contrarietats, i encara que els sers estimats s'oposen a esta opció. Per tant, estes paraules no conviden a buscar conflictes, sinó simplement a suportar el conflicte inevitable, perquè el respecte humà no porte a faltar a la fidelitat darrere d'una suposada pau familiar o social. Sant Joan Pau II ha dit que l'Església «no pretén condemnar totes i cadascuna de les formes de conflictivitat social. L'Església sap molt bé que, al llarg de la història, sorgixen inevitablement els conflictes d'interessos entre diversos grups socials i que enfront d'ells el cristià no poques vegades ha de pronunciar-se amb coherència i decisió». [223]
241. No es tracta de proposar un perdó renunciant als drets propis davant d'un poderós corrupte, davant d'un criminal o davant d'algú que degrada la nostra dignitat. Estem cridats a estimar a tots, sense excepció, però estimar un opressor no és consentir que continue sent així; tampoc és fer-li pensar que el que ell fa és acceptable. Al contrari, estimar-lo bé és buscar de diferents maneres que deixe d'oprimir, és llevar-li eixe poder que no sap utilitzar i que el desfigura com a ser humà. Perdonar no vol dir permetre que continuen xafant la nostra dignitat i la dels altres, o deixar que un criminal continue fent mal. Qui patix la injustícia ha de defensar amb força els seus drets i els de la seua família precisament perquè ha de preservar la dignitat que se li ha donat, una dignitat que Déu estima. Si un delinqüent m'ha fet mal a mi o a un ser estimat, ningú em prohibix que exigisca justícia i que em preocupe perquè eixa persona —o qualsevol altra— no torne a danyar-me ni faça el mateix mal a uns altres. Correspon que ho faça, i el perdó no solament no anul·la eixa necessitat sinó que la reclama.
242. La clau està a no fer-ho per a alimentar una ira que emmalaltix l'ànima personal i l'ànima del nostre poble, o per una necessitat malaltissa de destruir l'altre que deslliga una carrera de venjança. Ningú aconseguix la pau interior ni es reconcilia amb la vida d'eixa manera. La veritat és que «cap família, cap grup de veïns o una ètnia, molt menys un país, té futur si el motor que els unix, convoca i tapa les diferències és la venjança i l'odi. No podem posar-nos d'acord i unir-nos per a venjar-nos, per a fer-li a qui va ser violent el mateix que ell ens va fer, per a planificar ocasions de revenja sota formats aparentment legals». [224] Així no es guanya res i a la llarga es perd tot.
243. És cert que «no és tasca fàcil superar l'amarg llegat d'injustícies, hostilitat i desconfiança que ha deixat el conflicte. Açò només es pot aconseguir vencent el mal amb el bé (cf. Rm 12,21) i mitjançant el cultiu de les virtuts que afavorixen la reconciliació, la solidaritat i la pau». [225] D'eixa manera, «qui cultiva la bondat en el seu interior rep a canvi una consciència tranquil·la, una alegria profunda fins i tot enmig de les dificultats i de les incomprensions. Fins i tot davant de les ofenses rebudes, la bondat no és debilitat, sinó autèntica força, capaç de renunciar a la venjança». [226] Cal reconéixer en la nostra vida que «també eixe dur judici que albergue en el meu cor contra el meu germà o la meua germana, eixa ferida no curada, eixe mal no perdonat, eixe rancor que només em farà mal, és un tros de guerra que porte dins, és un foc en el cor, que cal apagar perquè no es convertisca en un incendi». [227]
La verdadera superació
244. Quan els conflictes no es resolen sinó que s'amaguen o s'enterren en el passat, hi ha silencis que poden significar fer-se còmplices d'errors i pecats greus. Però la verdadera reconciliació no escapa del conflicte sinó que s'aconseguix en el conflicte, superant-lo a través del diàleg i de la negociació transparent, sincera i pacient. La lluita entre diversos sectors «sempre que s'abstinga d'enemistats i d'odi mutu, insensiblement es convertix en una honesta discussió, fundada en l'amor a la justícia». [228]
245. Reiterades vegades vaig proposar «un principi que és indispensable per a construir l'amistat social: la unitat és superior al conflicte. [...] No és apostar per un sincretisme ni per l'absorció d'un en l'altre, sinó per la resolució en un pla superior que conserva en si les virtualitats valuoses de les polaritats en pugna». [229] Sabem bé que «cada vegada que les persones i les comunitats aprenem a apuntar més alt de nosaltres mateixos i dels nostres interessos particulars, la comprensió i el compromís mutu es transformen [...] en un àmbit on els conflictes, les tensions i fins i tot els que es podrien haver considerat oposats en el passat, poden aconseguir una unitat multiforme que engendra nova vida». [230]
La memòria
246. A qui va patir molt de manera injusta i cruel, no se li ha d'exigir una espècie de "perdó social". La reconciliació és un fet personal, i ningú pot imposar-la al conjunt d'una societat, encara que haja de promoure-la. En l'àmbit estrictament personal, amb una decisió lliure i generosa, algú pot renunciar a exigir un càstig (cf. Mt 5,44-46), encara que la societat i la seua justícia legítimament el busquen. Però no és possible decretar una "reconciliació general", pretenent tancar per decret les ferides o cobrir les injustícies amb un mantell d'oblit. ¿Qui es pot arrogar el dret de perdonar en nom dels altres? És commovedor vore la capacitat de perdó d'algunes persones que han sabut anar més enllà del mal patit, però també és humà comprendre als qui no poden fer-ho. En tot cas, el que mai s'ha de proposar és l'oblit.
247. La Xoà no ha de ser oblidada. És el «símbol de fins a on pot arribar la maldat de l'home quan, alimentada per falses ideologies, s'oblida de la dignitat fonamental de la persona, que mereix respecte absolut independentment del poble al qual pertanga o la religió que professe». [231] En recordar-la, no puc sinó repetir esta oració: «Recorda't de nosaltres en la teua misericòrdia. Dona'ns la gràcia d'avergonyir-nos del que, com a hòmens, hem sigut capaços de fer, d'avergonyir-nos d'esta màxima idolatria, d'haver menyspreat i destruït la nostra carn, eixa carn que tu vas modelar del fang, que tu vas vivificar amb el teu alé de vida. Mai més, Senyor, mai més!». [232]
248. No han d'oblidar-se els bombardejos atòmics a Hiroshima i Nagasaki. Una vegada més «faig memòria ací de totes les víctimes, m'incline davant de la força i la dignitat d'aquells que, havent sobreviscut a eixos primers moments, han suportat en els seus cossos durant molts anys els sofriments més aguts i, en les seues ments, els gèrmens de la mort que continuaven consumint la seua energia vital. [...] No podem permetre que les actuals i noves generacions perden la memòria del que va passar, eixa memòria que és garant i estímul per a construir un futur més just i més fratern». [233] Tampoc han d'oblidar-se les persecucions, el tràfic d'esclaus i les matances ètniques que van ocórrer i ocorren en diversos països, i tants altres fets històrics que ens avergonyixen de ser humans. Han de ser recordats sempre, una vegada i una altra, sense cansar-nos ni anestesiar-nos.
249. És fàcil hui caure en la temptació de passar pàgina dient que ja fa molt de temps que va passar i que cal mirar cap avant. No, per Déu! Mai s'avança sense memòria, no s'evoluciona sense una memòria íntegra i lluminosa. Necessitem mantindre «viva la flama de la consciència col·lectiva, testificant a les generacions esdevenidores l'horror del que va succeir» que «desperta i preserva d'esta manera el record de les víctimes, perquè la consciència humana s'enfortisca cada vegada més contra tot desig de dominació i destrucció». [234] Ho necessiten les mateixes víctimes —persones, grups socials o nacions— per a no cedir a la lògica que porta a justificar les represàlies i qualsevol classe de violència en nom de l'enorme mal que han patit. Per això, no em referisc només a la memòria dels horrors, sinó també al record dels qui, enmig d'un context enverinat i corrupte van ser capaços de recuperar la dignitat i amb petits o grans gestos van optar per la solidaritat, el perdó, la fraternitat. És molt sa fer memòria del bé.
244. Quan els conflictes no es resolen sinó que s'amaguen o s'enterren en el passat, hi ha silencis que poden significar fer-se còmplices d'errors i pecats greus. Però la verdadera reconciliació no escapa del conflicte sinó que s'aconseguix en el conflicte, superant-lo a través del diàleg i de la negociació transparent, sincera i pacient. La lluita entre diversos sectors «sempre que s'abstinga d'enemistats i d'odi mutu, insensiblement es convertix en una honesta discussió, fundada en l'amor a la justícia». [228]
245. Reiterades vegades vaig proposar «un principi que és indispensable per a construir l'amistat social: la unitat és superior al conflicte. [...] No és apostar per un sincretisme ni per l'absorció d'un en l'altre, sinó per la resolució en un pla superior que conserva en si les virtualitats valuoses de les polaritats en pugna». [229] Sabem bé que «cada vegada que les persones i les comunitats aprenem a apuntar més alt de nosaltres mateixos i dels nostres interessos particulars, la comprensió i el compromís mutu es transformen [...] en un àmbit on els conflictes, les tensions i fins i tot els que es podrien haver considerat oposats en el passat, poden aconseguir una unitat multiforme que engendra nova vida». [230]
La memòria
246. A qui va patir molt de manera injusta i cruel, no se li ha d'exigir una espècie de "perdó social". La reconciliació és un fet personal, i ningú pot imposar-la al conjunt d'una societat, encara que haja de promoure-la. En l'àmbit estrictament personal, amb una decisió lliure i generosa, algú pot renunciar a exigir un càstig (cf. Mt 5,44-46), encara que la societat i la seua justícia legítimament el busquen. Però no és possible decretar una "reconciliació general", pretenent tancar per decret les ferides o cobrir les injustícies amb un mantell d'oblit. ¿Qui es pot arrogar el dret de perdonar en nom dels altres? És commovedor vore la capacitat de perdó d'algunes persones que han sabut anar més enllà del mal patit, però també és humà comprendre als qui no poden fer-ho. En tot cas, el que mai s'ha de proposar és l'oblit.
247. La Xoà no ha de ser oblidada. És el «símbol de fins a on pot arribar la maldat de l'home quan, alimentada per falses ideologies, s'oblida de la dignitat fonamental de la persona, que mereix respecte absolut independentment del poble al qual pertanga o la religió que professe». [231] En recordar-la, no puc sinó repetir esta oració: «Recorda't de nosaltres en la teua misericòrdia. Dona'ns la gràcia d'avergonyir-nos del que, com a hòmens, hem sigut capaços de fer, d'avergonyir-nos d'esta màxima idolatria, d'haver menyspreat i destruït la nostra carn, eixa carn que tu vas modelar del fang, que tu vas vivificar amb el teu alé de vida. Mai més, Senyor, mai més!». [232]
248. No han d'oblidar-se els bombardejos atòmics a Hiroshima i Nagasaki. Una vegada més «faig memòria ací de totes les víctimes, m'incline davant de la força i la dignitat d'aquells que, havent sobreviscut a eixos primers moments, han suportat en els seus cossos durant molts anys els sofriments més aguts i, en les seues ments, els gèrmens de la mort que continuaven consumint la seua energia vital. [...] No podem permetre que les actuals i noves generacions perden la memòria del que va passar, eixa memòria que és garant i estímul per a construir un futur més just i més fratern». [233] Tampoc han d'oblidar-se les persecucions, el tràfic d'esclaus i les matances ètniques que van ocórrer i ocorren en diversos països, i tants altres fets històrics que ens avergonyixen de ser humans. Han de ser recordats sempre, una vegada i una altra, sense cansar-nos ni anestesiar-nos.
249. És fàcil hui caure en la temptació de passar pàgina dient que ja fa molt de temps que va passar i que cal mirar cap avant. No, per Déu! Mai s'avança sense memòria, no s'evoluciona sense una memòria íntegra i lluminosa. Necessitem mantindre «viva la flama de la consciència col·lectiva, testificant a les generacions esdevenidores l'horror del que va succeir» que «desperta i preserva d'esta manera el record de les víctimes, perquè la consciència humana s'enfortisca cada vegada més contra tot desig de dominació i destrucció». [234] Ho necessiten les mateixes víctimes —persones, grups socials o nacions— per a no cedir a la lògica que porta a justificar les represàlies i qualsevol classe de violència en nom de l'enorme mal que han patit. Per això, no em referisc només a la memòria dels horrors, sinó també al record dels qui, enmig d'un context enverinat i corrupte van ser capaços de recuperar la dignitat i amb petits o grans gestos van optar per la solidaritat, el perdó, la fraternitat. És molt sa fer memòria del bé.
250. El perdó no implica oblit. Diem més aviat que quan hi ha alguna cosa que de cap manera pot ser negada, relativitzada o dissimulada, no obstant això, podem perdonar. Quan hi ha alguna cosa que mai ha de ser tolerada, justificada o excusada, no obstant això, podem perdonar. Quan hi ha alguna cosa que per cap raó hem de permetre'ns oblidar, no obstant això, podem perdonar. El perdó lliure i sincer és una grandesa que reflectix la immensitat del perdó diví. Si el perdó és gratuït, aleshores pot perdonar-se fins i tot a qui es resistix al penediment i és incapaç de demanar perdó.
251. Els que perdonen de veritat no obliden, però renuncien a ser posseïts per eixa mateixa força destructiva que els ha perjudicat. Trenquen el cercle viciós, frenen l'avanç de les forces de la destrucció. Decidixen no continuar inoculant en la societat l'energia de la venjança que tard o d'hora acaba recaent una vegada més sobre ells mateixos. Perquè la venjança mai assacia verdaderament la insatisfacció de les víctimes. Hi ha crims tan horribles i cruels, que fer patir a qui els va cometre no servix per a sentir que s'ha reparat el mal; ni tan sols bastaria matar el criminal, ni es podrien trobar tortures que s'equiparen al que podia haver patit la víctima. La venjança no resol res.
252. Tampoc estem parlant d'impunitat. Però la justícia només es busca adequadament per amor a la justícia mateixa, per respecte a les víctimes, per a previndre nous crims i amb vista a preservar el bé comú, no com una suposada descàrrega de la pròpia ira. El perdó és precisament el que permet buscar la justícia sense caure en el cercle viciós de la venjança ni en la injustícia de l'oblit.
253. Quan hi ha hagut injustícies mútues, cal reconéixer amb claredat que poden no haver tingut la mateixa gravetat o que no siguen comparables. La violència exercida des de les estructures i el poder de l'Estat no està en el mateix nivell de la violència de grups particulars. De totes maneres, no es pot pretendre que només es recorden els sofriments injustos d'una sola de les parts. Com van ensenyar els bisbes de Croàcia, «nosaltres devem a tota víctima innocent el mateix respecte. No pot haver-hi ací diferències racials, confessionals, nacionals o polítiques». [235]
254. Demane a Déu «que prepare els nostres cors a l'encontre amb els germans més enllà de les diferències d'idees, llengua, cultura, religió; que ungisca tot el nostre ser amb l'oli de la misericòrdia que cura les ferides dels errors, de les incomprensions, de les controvèrsies; la gràcia d'enviar-nos, amb humilitat i mansuetud, als camins, arriscats però fecunds, de la busqueda de la pau». [236]
La guerra i la pena de mort
255. Hi ha dos situacions extremes que poden arribar a presentar-se com a solucions en circumstàncies particularment dramàtiques, sense advertir que són falses respostes, que no resolen els problemes que pretenen superar i que en definitiva no fan més que agregar nous factors de destrucció en el teixit de la societat nacional i universal. Es tracta de la guerra i de la pena de mort.
La injustícia de la guerra
256. «En el que trama el mal només hi ha engany, però en els que promouen la pau hi ha alegria» (Pr 12,20). No obstant això hi ha els qui busquen solucions en la guerra, que sovint «es nodrix de la perversió de les relacions, d'ambicions hegemòniques, d'abusos de poder, de la por a l'altre i a la diferència vista com un obstacle». [237] La guerra no és un fantasma del passat, sinó que s'ha convertit en una amenaça constant. El món està trobant cada vegada més dificultat en el lent camí de la pau que havia emprés i que començava a donar alguns fruits.
257. Com que s'estan creant novament les condicions per a la proliferació de guerres, recorde que «la guerra és la negació de tots els drets i una dramàtica agressió a l'ambient. Si es vol un verdader desenvolupament humà integral per a tots, s'ha de continuar incansablement amb la tasca d'evitar la guerra entre les nacions i els pobles. Per a tal fi cal assegurar l'imperi incontestat del dret i l'infatigable recurs a la negociació, als bons oficis i a l'arbitratge, com proposa la Carta de les Nacions Unides, verdadera norma jurídica fonamental». [238] Vull destacar que els setanta-cinc anys de les Nacions Unides i l'experiència dels primers vint anys d'este mil·lenni, mostren que la plena aplicació de les normes internacionals és realment eficaç, i que el seu incompliment és nociu. La Carta de les Nacions Unides, respectada i aplicada amb transparència i sinceritat, és un punt de referència obligatori de justícia i una via de pau. Però açò suposa no disfressar intencions espúries ni col·locar els interessos particulars d'un país o grup per damunt del bé comú mundial. Si la norma és considerada un instrument al qual s'acudix quan resulta favorable i que s'eludix quan no ho és, es deslliguen forces incontrolables que fan un gran mal a les societats, als més dèbils, a la fraternitat, al medi ambient i als béns culturals, amb pèrdues irrecuperables per a la comunitat global.
258. Així és com fàcilment s'opta per la guerra darrere de tota mena d'excuses suposadament humanitàries, defensives o preventives, acudint fins i tot a la manipulació de la informació. De fet, en les últimes dècades totes les guerres han sigut pretesament "justificades". El Catecisme de l'Església Catòlica parla de la possibilitat d'una legítima defensa mitjançant la força militar, que suposa demostrar que es donen algunes «condicions rigoroses de legitimitat moral». [239] Però fàcilment es fa una interpretació massa àmplia d'este possible dret. Així es volen justificar indegudament fins i tot atacs "preventius" o accions bèl·liques que difícilment no comporten «mals i desordes més greus que el mal que es pretén eliminar». [240] La qüestió és que, a partir del desenvolupament de les armes nuclears, químiques i biològiques, i de les enormes i creixents possibilitats que brinden les noves tecnologies, s'ha donat a la guerra un poder destructiu fora de control que afecta molts civils innocents. És veritat que «mai la humanitat va tindre tant de poder sobre si mateixa i res garantix que vaja a utilitzar-lo bé». [241] Per tant, ja no podem pensar en la guerra com a solució, pel fet que els riscos probablement sempre seran superiors a la hipotètica utilitat que se li atribuïsca. Davant d'esta realitat, hui és molt difícil sostindre els criteris racionals madurats en altres segles per a parlar d'una possible "guerra justa". Mai més la guerra! [242]
259. És important afegir que, amb el desenvolupament de la globalització, cosa que pot aparéixer com una solució immediata o pràctica per a un lloc de la terra, deslliga una cadena de factors violents moltes vegades subterranis que acaba afectant a tot el planeta i obrint camí a noves i pitjors guerres futures. En el nostre món ja no hi ha només "trossos" de guerra en un país o en un altre, sinó que es viu una "guerra mundial a trossos", perquè els destins dels països estan fortament connectats entre ells en l'escenari mundial.
260. Com deia sant Joan XXIII, «resulta un absurd sostindre que la guerra és un mitjà apte per a rescabalar el dret violat» [243]. Ho afirmava en un període de forta tensió internacional, i així va expressar el gran anhel de pau que es difonia en els temps de la guerra freda. Va reforçar la convicció que les raons de la pau són més fortes que tot càlcul d'interessos particulars i que tota confiança en l'ús de les armes. Però no es van aprofitar adequadament les ocasions que oferia el final de la guerra freda per la falta d'una visió de futur i d'una consciència compartida sobre el nostre destí comú. En canvi, es va cedir a la cerca d'interessos particulars sense fer-se càrrec del bé comú universal. Així va tornar a obrir-se camí l'enganyós horror de la guerra.
261. Tota guerra deixa al món pitjor que com l'havia trobat. La guerra és un fracàs de la política i de la humanitat, una claudicació vergonyosa, una derrota enfront de les forces del mal. No ens quedem en discussions teòriques, prenguem contacte amb les ferides, toquem la carn dels perjudicats. Tornem a contemplar a tants civils massacrats com a "danys col·laterals". Preguntem a les víctimes. Parem atenció als pròfugs, als que van patir la radiació atòmica o els atacs químics, a les dones que van perdre els fills, als xiquets mutilats o privats de la infància. Parem atenció a la veritat d'eixes víctimes de la violència, mirem la realitat des dels seus ulls i escoltem els seus relats amb el cor obert. Així podrem reconéixer l'abisme del mal en el cor de la guerra i no ens pertorbarà que ens tracten d'ingenus per triar la pau.
262. Les normes tampoc seran suficients si es pensa que la solució als problemes actuals està a dissuadir a uns altres a través de la por, amenaçant amb l'ús d'armes nuclears, químiques o biològiques. Perquè «si es tenen en compte les principals amenaces a la pau i a la seguretat amb les seues múltiples dimensions en este món multipolar del segle XXI, com ara, per exemple, el terrorisme, els conflictes asimètrics, la seguretat informàtica, els problemes ambientals, la pobresa, sorgixen no pocs dubtes sobre la inadequació de la dissuasió nuclear per a respondre eficaçment a estos reptes. Estes preocupacions són encara més consistents si tenim en compte les catastròfiques conseqüències humanitàries i ambientals derivades de qualsevol ús de les armes nuclears amb devastadors efectes indiscriminats i incontrolables en el temps i l'espai. [...] Hem de preguntar-nos com pot ser sostenible un equilibri basat en la por, quan en realitat tendix a augmentar-la i a soscavar les relacions de confiança entre els pobles. La pau i l'estabilitat internacional no poden basar-se en una falsa sensació de seguretat, en l'amenaça de la destrucció mútua o de l'anihilació total, en el simple manteniment d'un equilibri de poder. [...] En este context, l'objectiu últim de l'eliminació total de les armes nuclears es convertix tant en un desafiament com en un imperatiu moral i humanitari. [...] L'augment de la interdependència i la globalització comporten que qualsevol resposta que donem a l'amenaça de les armes nuclears, haja de ser col·lectiva i concertada, basada en la confiança mútua. Esta última es pot construir només a través d'un diàleg que estiga sincerament orientat cap al bé comú i no cap a la protecció d'interessos encoberts o particulars». [244] I amb els diners que s'usa en armes i altres despeses militars, constituïm un Fons mundial, [245] per a acabar d'una vegada amb la fam i per al desenvolupament dels països més pobres, de manera que els seus habitants no acudisquen a solucions violentes o enganyoses ni necessiten abandonar els seus països per a buscar una vida més digna.
255. Hi ha dos situacions extremes que poden arribar a presentar-se com a solucions en circumstàncies particularment dramàtiques, sense advertir que són falses respostes, que no resolen els problemes que pretenen superar i que en definitiva no fan més que agregar nous factors de destrucció en el teixit de la societat nacional i universal. Es tracta de la guerra i de la pena de mort.
La injustícia de la guerra
256. «En el que trama el mal només hi ha engany, però en els que promouen la pau hi ha alegria» (Pr 12,20). No obstant això hi ha els qui busquen solucions en la guerra, que sovint «es nodrix de la perversió de les relacions, d'ambicions hegemòniques, d'abusos de poder, de la por a l'altre i a la diferència vista com un obstacle». [237] La guerra no és un fantasma del passat, sinó que s'ha convertit en una amenaça constant. El món està trobant cada vegada més dificultat en el lent camí de la pau que havia emprés i que començava a donar alguns fruits.
257. Com que s'estan creant novament les condicions per a la proliferació de guerres, recorde que «la guerra és la negació de tots els drets i una dramàtica agressió a l'ambient. Si es vol un verdader desenvolupament humà integral per a tots, s'ha de continuar incansablement amb la tasca d'evitar la guerra entre les nacions i els pobles. Per a tal fi cal assegurar l'imperi incontestat del dret i l'infatigable recurs a la negociació, als bons oficis i a l'arbitratge, com proposa la Carta de les Nacions Unides, verdadera norma jurídica fonamental». [238] Vull destacar que els setanta-cinc anys de les Nacions Unides i l'experiència dels primers vint anys d'este mil·lenni, mostren que la plena aplicació de les normes internacionals és realment eficaç, i que el seu incompliment és nociu. La Carta de les Nacions Unides, respectada i aplicada amb transparència i sinceritat, és un punt de referència obligatori de justícia i una via de pau. Però açò suposa no disfressar intencions espúries ni col·locar els interessos particulars d'un país o grup per damunt del bé comú mundial. Si la norma és considerada un instrument al qual s'acudix quan resulta favorable i que s'eludix quan no ho és, es deslliguen forces incontrolables que fan un gran mal a les societats, als més dèbils, a la fraternitat, al medi ambient i als béns culturals, amb pèrdues irrecuperables per a la comunitat global.
258. Així és com fàcilment s'opta per la guerra darrere de tota mena d'excuses suposadament humanitàries, defensives o preventives, acudint fins i tot a la manipulació de la informació. De fet, en les últimes dècades totes les guerres han sigut pretesament "justificades". El Catecisme de l'Església Catòlica parla de la possibilitat d'una legítima defensa mitjançant la força militar, que suposa demostrar que es donen algunes «condicions rigoroses de legitimitat moral». [239] Però fàcilment es fa una interpretació massa àmplia d'este possible dret. Així es volen justificar indegudament fins i tot atacs "preventius" o accions bèl·liques que difícilment no comporten «mals i desordes més greus que el mal que es pretén eliminar». [240] La qüestió és que, a partir del desenvolupament de les armes nuclears, químiques i biològiques, i de les enormes i creixents possibilitats que brinden les noves tecnologies, s'ha donat a la guerra un poder destructiu fora de control que afecta molts civils innocents. És veritat que «mai la humanitat va tindre tant de poder sobre si mateixa i res garantix que vaja a utilitzar-lo bé». [241] Per tant, ja no podem pensar en la guerra com a solució, pel fet que els riscos probablement sempre seran superiors a la hipotètica utilitat que se li atribuïsca. Davant d'esta realitat, hui és molt difícil sostindre els criteris racionals madurats en altres segles per a parlar d'una possible "guerra justa". Mai més la guerra! [242]
259. És important afegir que, amb el desenvolupament de la globalització, cosa que pot aparéixer com una solució immediata o pràctica per a un lloc de la terra, deslliga una cadena de factors violents moltes vegades subterranis que acaba afectant a tot el planeta i obrint camí a noves i pitjors guerres futures. En el nostre món ja no hi ha només "trossos" de guerra en un país o en un altre, sinó que es viu una "guerra mundial a trossos", perquè els destins dels països estan fortament connectats entre ells en l'escenari mundial.
260. Com deia sant Joan XXIII, «resulta un absurd sostindre que la guerra és un mitjà apte per a rescabalar el dret violat» [243]. Ho afirmava en un període de forta tensió internacional, i així va expressar el gran anhel de pau que es difonia en els temps de la guerra freda. Va reforçar la convicció que les raons de la pau són més fortes que tot càlcul d'interessos particulars i que tota confiança en l'ús de les armes. Però no es van aprofitar adequadament les ocasions que oferia el final de la guerra freda per la falta d'una visió de futur i d'una consciència compartida sobre el nostre destí comú. En canvi, es va cedir a la cerca d'interessos particulars sense fer-se càrrec del bé comú universal. Així va tornar a obrir-se camí l'enganyós horror de la guerra.
261. Tota guerra deixa al món pitjor que com l'havia trobat. La guerra és un fracàs de la política i de la humanitat, una claudicació vergonyosa, una derrota enfront de les forces del mal. No ens quedem en discussions teòriques, prenguem contacte amb les ferides, toquem la carn dels perjudicats. Tornem a contemplar a tants civils massacrats com a "danys col·laterals". Preguntem a les víctimes. Parem atenció als pròfugs, als que van patir la radiació atòmica o els atacs químics, a les dones que van perdre els fills, als xiquets mutilats o privats de la infància. Parem atenció a la veritat d'eixes víctimes de la violència, mirem la realitat des dels seus ulls i escoltem els seus relats amb el cor obert. Així podrem reconéixer l'abisme del mal en el cor de la guerra i no ens pertorbarà que ens tracten d'ingenus per triar la pau.
262. Les normes tampoc seran suficients si es pensa que la solució als problemes actuals està a dissuadir a uns altres a través de la por, amenaçant amb l'ús d'armes nuclears, químiques o biològiques. Perquè «si es tenen en compte les principals amenaces a la pau i a la seguretat amb les seues múltiples dimensions en este món multipolar del segle XXI, com ara, per exemple, el terrorisme, els conflictes asimètrics, la seguretat informàtica, els problemes ambientals, la pobresa, sorgixen no pocs dubtes sobre la inadequació de la dissuasió nuclear per a respondre eficaçment a estos reptes. Estes preocupacions són encara més consistents si tenim en compte les catastròfiques conseqüències humanitàries i ambientals derivades de qualsevol ús de les armes nuclears amb devastadors efectes indiscriminats i incontrolables en el temps i l'espai. [...] Hem de preguntar-nos com pot ser sostenible un equilibri basat en la por, quan en realitat tendix a augmentar-la i a soscavar les relacions de confiança entre els pobles. La pau i l'estabilitat internacional no poden basar-se en una falsa sensació de seguretat, en l'amenaça de la destrucció mútua o de l'anihilació total, en el simple manteniment d'un equilibri de poder. [...] En este context, l'objectiu últim de l'eliminació total de les armes nuclears es convertix tant en un desafiament com en un imperatiu moral i humanitari. [...] L'augment de la interdependència i la globalització comporten que qualsevol resposta que donem a l'amenaça de les armes nuclears, haja de ser col·lectiva i concertada, basada en la confiança mútua. Esta última es pot construir només a través d'un diàleg que estiga sincerament orientat cap al bé comú i no cap a la protecció d'interessos encoberts o particulars». [244] I amb els diners que s'usa en armes i altres despeses militars, constituïm un Fons mundial, [245] per a acabar d'una vegada amb la fam i per al desenvolupament dels països més pobres, de manera que els seus habitants no acudisquen a solucions violentes o enganyoses ni necessiten abandonar els seus països per a buscar una vida més digna.
263. Hi ha una altra manera de fer desaparéixer l'altre, que no es dirigix a països sinó a persones. És la pena de mort. Sant Joan Pau II va declarar de manera clara i ferma que esta és inadequada en l'àmbit moral i ja no és necessària en l'àmbit penal. [246] No és possible pensar en una marxa arrere respecte a esta postura. Hui diem amb claredat que «la pena de mort és inadmissible» [247] i l'Església es compromet amb determinació per a proposar que siga abolida en tot el món [248].
264. En el Nou Testament, al mateix temps que es demana als particulars no prendre la justícia per compte seu (cf. Rm 12,17.19), es reconeix la necessitat que les autoritats imposen penes als que obren el mal (cf. Rm 13,4; 1 P 2,14). En efecte, «la vida en comú, estructurada entorn de comunitats organitzades, necessita normes de convivència la lliure violació de la qual requerix una resposta adequada». [249] Açò implica que l'autoritat pública legítima puga i dega «comminar penes proporcionades a la gravetat dels delictes» [250] i que es garantisca al poder judicial «la independència necessària en l'àmbit de la llei». [251]
265. Des dels primers segles de l'Església, alguns es van manifestar clarament contraris a la pena capital. Per exemple, Lactanci sostenia que «no cal fer cap distinció: sempre serà crim matar a un home». [252] El papa Nicolau I exhortava: «Esforceu-vos per alliberar de la pena de mort no només a cada un dels innocents, sinó també a tots els culpables». [253] En ocasió del judici contra uns homicides que havien assassinat dos sacerdots, sant Agustí demanava al jutge que no llevara la vida als assassins, i ho fonamentava d'esta manera: «Amb açò no impedim que es reprimisca la llicència criminal d'eixos malfactors. Volem que es conserven vius i amb tots els seus membres; que siga suficient dirigir-los, per la pressió de les lleis, de la seua boja inquietud al repòs de la salut, o bé que se'ls ocupe en alguna tasca útil, una vegada apartats de les seues perverses accions. També això es diu condemna, però tots entendran que es tracta d'un benefici més aviat que d'un suplici, en vore que no se solta la regna a la seua audàcia per a danyar ni se'ls impedix la medecina del penediment. [...] Aïra't contra la iniquitat de manera que no t'oblides de la humanitat. No satisfaces contra les atrocitats dels pecadors un apetit de venjança, sinó més aviat fes intenció de curar les nafres d'eixos pecadors». [254]
266. Les pors i els rancors fàcilment porten a entendre les penes d'una manera vindicativa, si no cruel, en lloc d'entendre-les com a part d'un procés de sanació i de reinserció en la societat. Hui, «tant per part d'alguns sectors de la política com per part d'alguns mitjans de comunicació, s'incita algunes vegades a la violència i a la venjança, pública i privada, no solament contra els qui són responsables d'haver comés delictes, sinó també contra aquells sobre els quals cau la sospita, fundada o no, de no haver complit la llei. [...] Existix la tendència a construir deliberadament enemics: figures estereotipades, que concentren en si mateixes totes les característiques que la societat percep o interpreta com a perilloses. Els mecanismes de formació d'estes imatges són els mateixos que, en el seu moment, van permetre l'expansió de les idees racistes». [255]. Açò ha tornat particularment arriscat el costum creixent que hi ha en alguns països d'acudir a presons preventives, a reclusions sense judici i especialment a la pena de mort.
267. Vull remarcar que «és impossible imaginar que hui els Estats no puguen disposar d'un altre mitjà que no siga la pena capital per a defensar la vida d'altres persones de l'agressor injust». Particular gravetat tenen les així anomenades execucions extrajudicials o extralegals, que «són homicidis deliberats comesos per alguns Estats o pels seus agents, que sovint es fan passar com a enfrontaments amb delinqüents o són presentats com a conseqüències no desitjades de l'ús raonable, necessari i proporcional de la força per a fer aplicar la llei». [256]
268. «Els arguments contraris a la pena de mort són molts i ben coneguts. L'Església oportunament n'ha destacat alguns, com la possibilitat de l'existència de l'error judicial i l'ús que en fan els règims totalitaris i dictatorials, que la utilitzen com a instrument de supressió de la dissidència política o de persecució de les minories religioses i culturals, totes víctimes que per a les seues respectives legislacions són "delinqüents". Tots els cristians i els hòmens de bona voluntat estan cridats, per tant, a lluitar no solament per l'abolició de la pena de mort, siga legal o il·legal, i en totes les seues formes, sinó també amb la finalitat de millorar les condicions carceràries, en el respecte de la dignitat humana de les persones privades de llibertat. I açò jo ho relacione amb la cadena perpètua. [...] La cadena perpètua és una pena de mort oculta». [257]
269. Recordem que «ni tan sols l'homicida perd la dignitat personal i Déu mateix se'n fa garant». [258] El rebuig ferm de la pena de mort mostra fins a quin punt és possible reconéixer la dignitat inalienable de tot ser humà i acceptar que tinga un lloc en este univers. Ja que, si no li'l negue al pitjor dels criminals, no li'l negaré a ningú, donaré a tots la possibilitat de compartir amb mi este planeta a pesar del que puga separar-nos.
270. Als cristians que dubten i se senten temptats a cedir davant de qualsevol forma de violència, els convide a recordar aquell anunci del llibre d'Isaïes: «Amb les espases forjaran aladres» (2,4). Per a nosaltres eixa profecia pren carn en Jesucrist, que enfront d'un deixeble encruelit per la violència va dir amb fermesa: «Torna l'espasa al lloc!, perquè tots els que empunyen espasa, a espasa moriran» (Mt 26,52). Era un ressò d'aquell antic advertiment: «Demanaré comptes al ser humà per la vida del germà. Qui escampe sang humana, la seua sang serà escampada per un altre ser humà» (Gn 9,5-6). Esta reacció de Jesús, que li va brollar del cor, supera la distància dels segles i arriba fins hui com un reclam constant.
[209] Missatge per a la 53a Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 2.
[210] Conferència Episcopal del Congo, Message au Peuple de Dieu et aux femmes et aux hommes de bonne volonté (9 maig 2018).
[211] Discurso en el gran encuentro de oración por la reconciliación nacional, Villavicencio – Colòmbia (8 setembre 2017): AAS 109 (2017), 1063-1064.1066.
[212] Missatge per a la 53a Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 3.
[213] Conferència de Bisbes de Sud-àfrica, Pastoral letter on christian hope in the current crisis (maig 1986).
[214] Conferència de Bisbes catòlicos de Corea, Appeal of the Catholic Church in Korea for Peace on the Korean Peninsula (15 agost 2017).
[215] Discurso a la sociedad civil, Quito – Equador (7 juliol 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (10 juliol 2015), p. 7.
[216] Encuentro interreligioso con los jóvenes, Maputo – Moçambic (5 setembre 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (13 setembre 2019), p. 3.
[217] Homilía durante la Santa Misa, Cartagena de Indias – Colòmbia (10 setembre 2017): AAS 109 (2017), 1086.
[218] Discurso a las autoridades, el Cuerpo diplomático y algunos representantes de la sociedad civil, Bogotá – Colòmbia (7 setembre 2017): AAS 109 (2017), 1029.
[219] Conferència Episcopal de Colòmbia, Por el bien de Colombia: diálogo, reconciliación y desarrollo integral (26 novembre 2019), 4.
[220] Discurso a las autoridades, la sociedad civil y el Cuerpo diplomático, Maputo – Moçambic (5 setembre 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (13 setembre 2019), p. 2.
[221] V Conferència General de l'Episcopat Llatinoamericà i del Carib, Documento de Aparecida (29 juny 2007), 398.
[222] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 59: AAS 105 (2013), 1044.
[223] Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 14: AAS 83 (1991), 810.
[224] Homilía durante la Santa Misa por el progreso de los pueblos, Maputo – Moçambic (6 setembre 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (13 setembre 2019), p. 7.
[225] Discurso en la ceremonia de bienvenida, Colombo – Sri Lanka (13 gener 2015): L’Osservatore Romano, ed. setlmanal en llengua espanyola (16 gener 2015), p. 3.
[226] Discurso a los niños del centro Betania y a una representación de asistidos de otros centros caritativos de Albania, Tirana - Albània (21 setembre 2014): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (26 setembre 2014), p. 11.
[227] Videomensaje al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Osservatore Romano (27 abril 2017), p. 7.
[228]Pío XI, Carta enc. Quadragesimo anno (15 maig 1931), 114: AAS 23 (1931), 213.
[229] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 228: AAS 105 (2013), 1113.
[230] Discurso a las autoridades, la sociedad civil y el Cuerpo diplomático, Riga – Letònia (24 setembre 2018): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (28 setembre 2018), p. 12.
[231] Discurso en la Ceremonia de bienvenida, Tel Aviv – Israel (25 maig 2014): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (30 maig 2014), p. 10.
[232] Discurso en el Memorial de Yad Vashem, Jerusalem (26 maig 2014): AAS 106 (2014), 228; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (30 maig 2014), p. 9.
[233] Discurso en el Memorial de la Paz, Hiroshima – Japó (24 novembre 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (29 novembre 2019), p. 13.
[234] Missatge per a la 53a Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 2.
[235] Conferència de Bisbes de Croàcia, Letter on the Fiftieth Anniversary of the End of the Second World War (1 maig 1995).
[236] Homilía durante la Santa Misa, Amman – Jordània (24 maig 2014): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (30 maig 2014), p. 6.
[237] Cf. Missatge per a la 53a Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 1.
[238] Discurso a la Organización de las Naciones Unidas, Nova York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1041-1042.
[241] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 104: AAS 107 (2015), 888.
[242] Fins i tot sant Agustí, qui forjà una idea de la “guerra justa” que hui ja no sostenim, va dir que «donar mort a la guerra amb la paraula, i assolir i aconseguir la pau amb la pau i no amb la guerra, és glòria més gran que donar-la als hòmens amb l'espasa» (Epistola 229, 2: PL 33, 1020).
[243] Carta enc. Pacem in terris (11 abril 1963), 127: AAS 55 (1963), 291.
[244] Mensaje a la Conferencia de la ONU para la negociación de un instrumento jurídicamente vinculante sobre la prohibición de las armas nucleares (23 març 2017): AAS 109 (2017), 394-396; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (31 març 2017), p. 9.
[245] Cf. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 51: AAS 59 (1967), 282.
[246] Cf. Carta enc. Evangelium vitae (25 març 1995), 56: AAS 87 (1995), 463-464.
[247] Discurso con motivo del 25.º aniversario del Catecismo de la Iglesia Católica (11 octubre 2017): AAS 109 (2017), 1196; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (13 octubre 2017), p. 1.
[248] Cf. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Carta a los Obispos acerca de la nueva redacción del n. 2267 del Catecismo de la Iglesia Católica sobre la pena de muerte (1 agost 2018): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (3 agost 2018), p. 11.
[249] Discurso a una delegación de la Asociación internacional de Derecho Penal (23 octubre 2014): AAS 106 (2014), 840; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (31 octubre 2014), p. 9.
[250] Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendio de la doctrina social de la Iglesia, 402.
[251] S. Joan Pau II, Discurso a la Asociación Nacional Italiana de Magistrados (31 març 2000), 4: AAS 92 (2000), 633; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (7 abril 2000), p. 9.
[252] Divinae Institutiones 6, 20, 17: PL 6, 708.
[253] Epistola 97 (responsa ad consulta bulgarorum), 25: PL 119, 991.
[254] Epistola ad Marcellinum 133, 1.2: PL 33, 509.
[255] Discurso a una delegación de la Asociación internacional de Derecho Penal (23 octubre 2014): AAS 106 (2014), 840-841; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (31 octubre 2014), p. 9.
[258] S. Joan Pau II, Carta enc. Evangelium vitae (25 març 1995), 9: AAS 87 (1995), 411.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada