CARTA ENCÍCLICA
FRATELLI TUTTI
DEL SANT PARE FRANCESC
SOBRE LA FRATERNITAT I L'AMISTAT SOCIAL
Capítol huité
LES RELIGIONS Al SERVICI DE LA FRATERNITAT EN EL MÓN
271. Les diferents religions, a partir de la valoració de cada persona humana com a criatura cridada a ser fill o filla de Déu, oferixen una aportació valuosa per a la construcció de la fraternitat i per a la defensa de la justícia en la societat. El diàleg entre persones de religions diferents no es fa merament per diplomàcia, amabilitat o tolerància. Com van ensenyar els bisbes de l'Índia, «l'objectiu del diàleg és establir amistat, pau, harmonia i compartir valors i experiències morals i espirituals en un esperit de veritat i amor». [259]
El fonament últim
272. Els creients pensem que, sense una obertura al Pare de tots, no hi haurà raons sòlides i estables per a la crida a la fraternitat. Estem convençuts que «només amb esta consciència de fills que no són òrfens podem viure en pau entre nosaltres». [260] Perquè «la raó, per si sola, és capaç d'acceptar la igualtat entre els hòmens i d'establir una convivència cívica entre ells, però no aconseguix fundar la germanor». [261]
273. En esta línia, vull recordar un text memorable: «Si no hi ha una veritat transcendent, amb l'obediència de la qual l'home conquista la plena identitat, tampoc hi ha cap principi segur que garantisca relacions justes entre els hòmens: els interessos de classe, grup o nació, els contraposen inevitablement els uns als altres. Si no es reconeix la veritat transcendent, triomfa la força del poder, i cada u tendix a utilitzar fins a l'extrem els mitjans de què disposa per a imposar el seu interés o la seua opinió, sense respectar els drets dels altres. [...] L'arrel del totalitarisme modern cal vore-la, per tant, en la negació de la dignitat transcendent de la persona humana, imatge visible de Déu invisible i, precisament per això, subjecte natural de drets que ningú pot violar: ni l'individu, el grup, la classe social, ni la nació o l'Estat. No pot fer-ho tampoc la majoria d'un cos social, posant-se en contra de la minoria». [262]
274. Des de la nostra experiència de fe i des de la saviesa que ha anat pastant-se al llarg dels segles, aprenent també de les nostres moltes febleses i caigudes, els creients de les diferents religions sabem que fer present a Déu és un bé per a les nostres societats. Buscar a Déu amb cor sincer, sempre que no l'entelem amb els nostres interessos ideològics o instrumentals, ens ajuda a reconéixer-nos companys de camí, verdaderament germans. Creiem que «quan, en nom d'una ideologia, es vol expulsar a Déu de la societat, s'acaba per adorar ídols, i de seguida l'home es perd, la seua dignitat és xafada, els seus drets violats. Vosaltres sabeu bé a quines atrocitats pot conduir la privació de la llibertat de consciència i de la llibertat religiosa, i com eixa ferida deixa la humanitat radicalment empobrida, privada d'esperança i d'ideals». [263]
275. Cal reconéixer que «entre les causes més importants de la crisi del món modern estan una consciència humana anestesiada i un allunyament dels valors religiosos, a més del predomini de l'individualisme i de les filosofies materialistes que divinitzen l'home i posen els valors mundans i materials en el lloc dels principis suprems i transcendents». [264] No pot admetre's que en el debat públic només tinguen veu els poderosos i els científics. Ha d'haver-hi un lloc per a la reflexió que procedix d'un rerefons religiós que recull segles d'experiència i de saviesa. «Els textos religiosos clàssics poden oferir un significat per a totes les èpoques, tenen una força motivadora», però de fet «són menyspreats per la curtedat de vista dels racionalismes». [265]
276. Per estes raons, si bé l'Església respecta l'autonomia de la política, no relega la seua missió a l'àmbit privat. Al contrari, no «pot ni ha de quedar-se al marge» en la construcció d'un món millor ni deixar de «despertar les forces espirituals» [266] que fecunden tota la vida en societat. És veritat que els ministres religiosos no han de fer política partidària, pròpia dels laics, però ni tan sols ells poden renunciar a la dimensió política de l'existència [267] que implica una atenció constant al bé comú i la preocupació pel desenvolupament humà integral. L'Església «té un paper públic que no s'esgota en les activitats d'assistència i educació» sinó que procura «la promoció de l'home i la fraternitat universal». [268] No pretén disputar poders terrenals, sinó oferir-se com «una llar entre les llars —açò és l'Església—, oberta [...] per a testimoniar al món actual la fe, l'esperança i l'amor al Senyor i a aquells que Ell estima amb predilecció. Una casa de portes obertes. L'Església és una casa amb les portes obertes, perquè és mare». [269] I com Maria, la Mare de Jesús, «volem ser una Església que servix, que ix de casa, que ix dels temples, que ix de les sagristies, per a acompanyar la vida, sostindre l'esperança, ser signe d'unitat [...] per a bastir ponts, trencar murs, sembrar reconciliació». [270]
La identitat cristiana
277. L'Església valora l'acció de Déu en les altres religions, i «no rebutja res del que en estes religions hi ha de sant i verdader. Considera amb respecte sincer les maneres d'obrar i de viure, els preceptes i doctrines que [...] no poques vegades reflectixen un centelleig d'aquella Veritat que il·lumina a tots els hòmens». [271] Però els cristians no podem amagar que «si la música de l'Evangeli deixa de vibrar en les nostres entranyes, haurem perdut l'alegria que brolla de la compassió, la tendresa que naix de la confiança, la capacitat de reconciliació que troba la seua font a saber-nos sempre perdonats‒enviats. Si la música de l'Evangeli deixa de sonar a les nostres cases, a les nostres places, en els treballs, en la política i en l'economia, haurem apagat la melodia que ens desafiava a lluitar per la dignitat de tot home i dona». [272] Uns altres beuen d'altres fonts. Per a nosaltres, eixe brollador de dignitat humana i de fraternitat està en l'Evangeli de Jesucrist. D'ell sorgix «per al pensament cristià i per a l'acció de l'Església el primat que es dona a la relació, a l'encontre amb el misteri sagrat de l'altre, a la comunió universal amb la humanitat sencera com a vocació de tots». [273]
278. Cridada a encarnar-se en tots els racons, i present durant segles en cada lloc de la terra —això significa "catòlica"— l'Església pot comprendre des de la seua experiència de gràcia i de pecat, la bellesa de la invitació a l'amor universal. Perquè «tot el que és humà té a vore amb nosaltres. [...] Onsevulla que es reunixen els pobles per a establir els drets i deures de l'home, ens sentim honrats quan ens permeten seure al seu costat». [274] Per a molts cristians, este camí de fraternitat té també una Mare, anomenada Maria. Ella va rebre davant de la Creu esta maternitat universal (cf. Jn 19,26) i està atenta no sols a Jesús sinó també «a la resta dels seus descendents» (Ap 12,17). Ella, amb el poder del Ressuscitat, vol parir un món nou, on tots siguem germans, on hi haja lloc per a cada rebutjat de les nostres societats, on resplendisquen la justícia i la pau.
279. Els cristians demanem que, als països on som minoria, se'ns garantisca la llibertat, així com nosaltres l'afavorim per als qui no són cristians allí on ells són minoria. Hi ha un dret humà fonamental que no ha de ser oblidat en el camí de la fraternitat i de la pau; el de la llibertat religiosa per als creients de totes les religions. Eixa llibertat proclama que podem «trobar un bon acord entre cultures i religions diferents; testifica que les coses que tenim en comú són tantes i tan importants que és possible trobar una manera de convivència serena, ordenada i pacífica, acollint les diferències i amb l'alegria de ser germans com a fills d'un únic Déu». [275]
280. Al mateix temps, demanem a Déu que aferme la unitat dins de l'Església, unitat que s'enriquix amb diferències que es reconcilien per l'acció de l'Esperit Sant. Perquè «vam ser batejats en un mateix Esperit per a formar un sol cos» (1 Co 12,13) on cada u fa la seua aportació distintiva. Com deia sant Agustí: «L'oïda veu a través de l'ull, i l'ull escolta a través de l'oïda». [276] També urgix continuar donant testimoniatge d'un camí d'encontre entre les diferents confessions cristianes. No podem oblidar aquell desig que va expressar Jesucrist: «Que tots siguen u» (Jn 17,21). Escoltant la seua crida reconeixem amb dolor que al procés de globalització li falta encara la contribució profètica i espiritual de la unitat entre tots els cristians. No obstant això, «mentre ens trobem encara en camí cap a la plena comunió, tenim ja el deure de donar testimoniatge comú de l'amor de Déu al seu poble col·laborant en el nostre servici a la humanitat». [277]
277. L'Església valora l'acció de Déu en les altres religions, i «no rebutja res del que en estes religions hi ha de sant i verdader. Considera amb respecte sincer les maneres d'obrar i de viure, els preceptes i doctrines que [...] no poques vegades reflectixen un centelleig d'aquella Veritat que il·lumina a tots els hòmens». [271] Però els cristians no podem amagar que «si la música de l'Evangeli deixa de vibrar en les nostres entranyes, haurem perdut l'alegria que brolla de la compassió, la tendresa que naix de la confiança, la capacitat de reconciliació que troba la seua font a saber-nos sempre perdonats‒enviats. Si la música de l'Evangeli deixa de sonar a les nostres cases, a les nostres places, en els treballs, en la política i en l'economia, haurem apagat la melodia que ens desafiava a lluitar per la dignitat de tot home i dona». [272] Uns altres beuen d'altres fonts. Per a nosaltres, eixe brollador de dignitat humana i de fraternitat està en l'Evangeli de Jesucrist. D'ell sorgix «per al pensament cristià i per a l'acció de l'Església el primat que es dona a la relació, a l'encontre amb el misteri sagrat de l'altre, a la comunió universal amb la humanitat sencera com a vocació de tots». [273]
278. Cridada a encarnar-se en tots els racons, i present durant segles en cada lloc de la terra —això significa "catòlica"— l'Església pot comprendre des de la seua experiència de gràcia i de pecat, la bellesa de la invitació a l'amor universal. Perquè «tot el que és humà té a vore amb nosaltres. [...] Onsevulla que es reunixen els pobles per a establir els drets i deures de l'home, ens sentim honrats quan ens permeten seure al seu costat». [274] Per a molts cristians, este camí de fraternitat té també una Mare, anomenada Maria. Ella va rebre davant de la Creu esta maternitat universal (cf. Jn 19,26) i està atenta no sols a Jesús sinó també «a la resta dels seus descendents» (Ap 12,17). Ella, amb el poder del Ressuscitat, vol parir un món nou, on tots siguem germans, on hi haja lloc per a cada rebutjat de les nostres societats, on resplendisquen la justícia i la pau.
279. Els cristians demanem que, als països on som minoria, se'ns garantisca la llibertat, així com nosaltres l'afavorim per als qui no són cristians allí on ells són minoria. Hi ha un dret humà fonamental que no ha de ser oblidat en el camí de la fraternitat i de la pau; el de la llibertat religiosa per als creients de totes les religions. Eixa llibertat proclama que podem «trobar un bon acord entre cultures i religions diferents; testifica que les coses que tenim en comú són tantes i tan importants que és possible trobar una manera de convivència serena, ordenada i pacífica, acollint les diferències i amb l'alegria de ser germans com a fills d'un únic Déu». [275]
280. Al mateix temps, demanem a Déu que aferme la unitat dins de l'Església, unitat que s'enriquix amb diferències que es reconcilien per l'acció de l'Esperit Sant. Perquè «vam ser batejats en un mateix Esperit per a formar un sol cos» (1 Co 12,13) on cada u fa la seua aportació distintiva. Com deia sant Agustí: «L'oïda veu a través de l'ull, i l'ull escolta a través de l'oïda». [276] També urgix continuar donant testimoniatge d'un camí d'encontre entre les diferents confessions cristianes. No podem oblidar aquell desig que va expressar Jesucrist: «Que tots siguen u» (Jn 17,21). Escoltant la seua crida reconeixem amb dolor que al procés de globalització li falta encara la contribució profètica i espiritual de la unitat entre tots els cristians. No obstant això, «mentre ens trobem encara en camí cap a la plena comunió, tenim ja el deure de donar testimoniatge comú de l'amor de Déu al seu poble col·laborant en el nostre servici a la humanitat». [277]
281. Entre les religions és possible un camí de pau. El punt de partida ha de ser la mirada de Déu. Perquè «Déu no mira amb els ulls, Déu mira amb el cor. I l'amor de Déu és el mateix per a cada persona, siga de la religió que siga. I si és ateu és el mateix amor. Quan arribe l'últim dia i existisca la llum suficient sobre la terra per a poder vore les coses com són, ens emportarem cada sorpresa!». [278]
282. També «els creients necessitem trobar espais per a conversar i per a actuar junts pel bé comú i la promoció dels més pobres. No es tracta que tots siguem més light o que amaguem les conviccions pròpies que ens apassionen per a poder trobar-nos amb uns altres que pensen diferent. [...] Perquè mentre més profunda, sòlida i rica és una identitat, més tindrà per a enriquir als altres amb la seua aportació específica». [279] Els creients ens veem desafiats a tornar a les nostres fonts per a concentrar-nos en l'essencial: l'adoració a Déu i l'amor al proïsme, de manera que alguns aspectes de les nostres doctrines, fora del seu context, no acaben alimentant formes de menyspreu, odi, xenofòbia, negació de l'altre. La veritat és que la violència no troba fonament en les conviccions religioses fonamentals sinó en les seues deformacions.
283. El culte a Déu sincer i humil «no porta a la discriminació, a l'odi i la violència, sinó al respecte de la sacralitat de la vida, al respecte de la dignitat i la llibertat dels altres, i al compromís amorós per tots». [280] En realitat «el que no estima no coneix a Déu, perquè Déu és amor» (1 Jn 4,8). Per això «el terrorisme execrable que amenaça la seguretat de les persones, tant a Orient com a Occident, tant al Nord com al Sud, propagant el pànic, el terror i el pessimisme no és a causa de la religió —tot i que els terroristes la utilitzen—, sinó de les interpretacions equivocades dels textos religiosos, polítiques de fam, pobresa, injustícia, opressió, arrogància; per això cal interrompre el suport als moviments terroristes a través del subministrament de diners, armes, plans o justificacions i també la cobertura dels mitjans, i considerar això com a crims internacionals que amenacen la seguretat i la pau mundials. Tal terrorisme ha de ser condemnat en totes les seues formes i manifestacions». [281] Les conviccions religioses sobre el sentit sagrat de la vida humana ens permeten «reconéixer els valors fonamentals de la nostra humanitat comuna, els valors en virtut dels quals podem i hem de col·laborar, construir i dialogar, perdonar i créixer, permetent que el conjunt de les veus forme un cant noble i harmònic, en compte de la cridòria fanàtica de l'odi». [282]
284. A vegades la violència fonamentalista, en alguns grups de qualsevol religió, és desencadenada per la imprudència dels seus líders. Però «el manament de la pau està inscrit en el fons de les tradicions religioses que representem. [...] Els líders religiosos estem cridats a ser autèntics "dialogants", a treballar en la construcció de la pau no com a intermediaris, sinó com a autèntics mediadors. Els intermediaris busquen agradar a totes les parts, amb la finalitat d'obtindre un guany per a ells mateixos. El mediador, en canvi, és qui no es guarda res per a si mateix, sinó que s'entrega generosament, fins a consumir-se, sabent que l'únic guany és el de la pau. Cadascú de nosaltres està cridat a ser un artesà de la pau, unint i no dividint, extingint l'odi i no conservant-lo, obrint les sendes del diàleg i no alçant nous murs». [283]
285. En aquella trobada fraterna que recorde amb goig, amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb «declarem —fermament— que les religions no inciten mai a la guerra i no insten sentiments d'odi, hostilitat, extremisme, ni conviden a la violència o al escampament de sang. Estes desgràcies són fruit de la desviació dels ensenyaments religiosos, de l'ús polític de les religions i també de les interpretacions de grups religiosos que han abusat —en algunes fases de la història— de la influència del sentiment religiós en els cors dels hòmens. [...] En efecte, Déu, l'Omnipotent, no necessita ser defensat per ningú i no desitja que el seu nom siga usat per a terroritzar la gent». [284] Per això vull reprendre ací la crida de pau, justícia i fraternitat que vam fer junts:
«En el nom de Déu que ha creat tots els sers humans iguals en els drets, en els deures i en la dignitat, i els ha cridat a conviure com a germans entre ells, per a poblar la terra i difondre en ella els valors del bé, la caritat i la pau.
En el nom de la innocent ànima humana que Déu ha prohibit matar, afirmant que qui mata una persona és com si haguera matat a tota la humanitat i qui en salva una és com si haguera salvat la humanitat sencera.
En el nom dels pobres, dels desgraciats, dels necessitats i dels marginats que Déu ha ordenat socórrer com un deure requerit a tots els hòmens i en manera particular a cada home acabalat i acomodat.
En el nom dels òrfens, de les viudes, dels refugiats i dels exiliats de les seues cases i dels seus pobles; de totes les víctimes de les guerres, les persecucions i les injustícies; dels dèbils, de tots els que viuen en la por, dels presoners de guerra i dels torturats en qualsevol part del món, sense cap distinció.
En el nom dels pobles que han perdut la seguretat, la pau i la convivència comuna, i són víctimes de la destrucció, de la ruïna i de les guerres.
En nom de la fraternitat humana que abraça a tots els hòmens, els unix i els fa iguals.
En el nom d'esta fraternitat colpejada per les polítiques d'integrisme i divisió i pels sistemes de guany insaciable i les tendències ideològiques odioses, que manipulen les accions i els destins dels hòmens.
En el nom de la llibertat, que Déu ha donat a tots els sers humans, creant-los lliures i distingint-los amb ella.
En el nom de la justícia i de la misericòrdia, fonaments de la prosperitat i essències de la fe.
En el nom de totes les persones de bona voluntat, presents en cada racó de la terra.
En el nom de Déu i de tot açò [...] "assumim" la cultura del diàleg com a camí; la col·laboració comuna com a conducta; el coneixement recíproc com a mètode i criteri». [285]
***
286. En este espai de reflexió sobre la fraternitat universal, m'he sentit motivat especialment per sant Francesc d'Assís, i també per altres germans que no són catòlics: Martin Luther King, Desmond Tutu, el Mahatma Mohandas Gandhi i molts més. Però vull acabar recordant una altra persona de profunda fe, qui, des de la seua intensa experiència de Déu, va fer un camí de transformació fins a sentir-se germà de tots. Es tracta del beat Carles de Foucauld.
287. Ell va anar orientant el seu somni d'un lliurament total a Déu cap a una identificació amb els últims, abandonats en la profunditat del desert africà. En eixe context expressava els seus desitjos de sentir qualsevol ser humà com un germà, [286] i demanava a un amic: «Pregue a Déu perquè jo siga realment el germà de tots». [287] Volia ser, en definitiva, «el germà universal». [288] Però només identificant-se amb els últims va arribar a ser germà de tots. Que Déu inspire eixe somni en cadascú de nosaltres. Amén.
Oració al Creador
Senyor i Pare de la humanitat,
que has creat a tots els sers humans amb la mateixa dignitat,
infon en els nostres cors un esperit fraternal.
Inspira'ns un somni de reencontre, de diàleg, de justícia i de pau.
Impulsa'ns a crear societats més sanes
i un món més digne,
sense fam, sense pobrea, sense violència, sense guerres.
Que el nostre cor s'òbriga
a tots els pobles i nacions de la terra,
per a reconéixer el bé i la bellea
que vas sembrar en cada u,
per a estrényer llaços d'unitat, de projectes comuns,
d'esperances compartides. Amén.
Oració cristiana ecumènica
Déu nostre, Trinitat d'amor,
des de la força comunitària de la teua intimitat divina
escampa en nosaltres el riu de l'amor fratern.
Dona'ns eixe amor que es reflectia en els gestos de Jesús,
en la seua família de Natzaret i en la primera comunitat cristiana.
Concedix als cristians que visquem l'Evangeli
i puguem reconéixer a Crist en cada ser humà,
per a vore'l crucificat en les angoixes dels abandonats
i oblidats d'este món
i ressuscitat en cada germà que s'alça.
Vine, Esperit Sant, mostra'ns la teua bellesa
reflectida en tots els pobles de la terra,
per a descobrir que tots són importants,
que tots són necessaris, que són rostres diferents
de la mateixa humanitat que estimes. Amén.
Dat a Assís, al costat de la tomba de sant Francesc, el 3 d'octubre de l'any 2020, vespra de la Festa del "Poverello", huité del meu Pontificat.
Francesc
[259] Conferència de Bisbes catòlics de l'Índia, Response of the church in India to the present day challenges (9 març 2016).
[260] Homilía durante la Santa Misa, Domus Sanctae Marthae (17 maig 2020).
[261] Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 655.
[262] S. Joan Pau II, Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 44: AAS 83 (1991), 849.
[263] Discurso a los líderes de otras religiones y otras denominaciones cristianas, Tirana – Albània (21 setembre 2014): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (26 setembre 2014), p. 9.
[264] Documento sobre la fraternidad humana por la paz mundial y la convivencia común, Abu Dhabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (8 febrer 2019), p. 7.
[265] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 256: AAS 105 (2013), 1123.
[266] Benet XVI, Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 28: AAS 98 (2006), 240.
[267] «El ser humà és un animal polític» (Aristòtil, Política, 1253a 1-3).
[268] Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 11: AAS 101 (2009), 648.
[269] Discurso a la Comunidad católica, Rakovski – Bulgària (6 maig 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (10 maig 2019), p. 9.
[270] Homilía durante la Santa Misa, Santiago de Cuba (22 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1005.
[271] Conc. Ecum. Vat. II, Declaració Nostra aetate, sobre les relacions de l'Església amb les religions no cristianes, 2.
[272] Discurso en el encuentro ecuménico, Riga – Letònia (24 setembre 2018): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (28 setembre 2018), p. 13.
[273] Lectio divina en la Pontifícia Universitat Lateranense (26 març 2019): L’Osservatore Romano (27 marzo 2019), p. 10.
[274] S. Pau VI, Carta enc. Ecclesiam suam (6 agost 1964), 44: AAS 56 (1964), 650.
[275] Discurso a las autoridades, Betlem – Palestina (25 maig 2014): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (30 maig 2014), p. 7.
[276] Enarrationes in Psalmos, 130, 6: PL 37, 1707.
[277] Declaración conjunta del Santo Padre Francisco y del Patriarca Ecuménico Bartolomé I, Jerusalén (25 maig 2014), 5: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (30 maig 2014), p. 12.
[278] Del film El Papa Francesc – Un home de paraula. L'sperança és un missatge universal, de Wim Wenders (2018).
[279] Exhort. ap. postsin. Querida Amazonia (2 febrer 2020), 106.
[280] Homilía durante la Santa Misa, Colombo – Sri Lanka (14 gener 2015): AAS 107 (2015), 139; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (16 gener 2015), p. 5.
[281] Documento sobre la fraternidad humana por la paz mundial y la convivencia común, Abu Dhabi (4 febrer 2019):L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (8 febrer 2019), p. 10.
[282] Discurso a las autoridades, Sarajevo – Bòsnia i Herzegovina (6 juny 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (12 juny 2015), p. 5.
[283] Discurso en el Encuentro Internacional por la Paz organizado por la Comunidad de San Egidio (30 septembre 2013):L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (4 octubre 2013), p. 3.
[284] Documento sobre la fraternidad humana por la paz mundial y la convivencia común, Abu Dhabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (8 febrer 2019), p. 10.
[286] Cf. B. Carles de Foucauld, Meditació sobre el Parenostre (23 gener 1897).
[287] Íd., Carta a Henry de Castries (29 novembre 1901).
[288] Íd., Carta a Madame de Bondy (7 gener 1902). Així l'anomenava també sant Pau VI, elogiant el seu compromís: Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 12: AAS 59 (1967), 263.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada