CARTA ENCÍCLICA
FRATELLI TUTTI
DEL SANT PARE FRANCESC
SOBRE LA FRATERNITAT I L'AMISTAT SOCIAL
Capítol cinqué
LA MILLOR POLÍTICA
154. Per a fer possible el desenvolupament d'una comunitat mundial, capaç de realitzar la fraternitat a partir de pobles i nacions que visquen l'amistat social, cal la millor política posada al servici del verdader bé comú. En canvi, desgraciadament, la política hui amb freqüència sol assumir formes que dificulten la marxa cap a un món diferent.
Populismes i liberalismes
155. El menyspreu dels dèbils pot amagar-se en formes populistes, que els utilitzen demagògicament per als seus fins, o en formes liberals al servici dels interessos econòmics dels poderosos. En tots dos casos s'advertix la dificultat per a pensar un món obert que tinga lloc per a tots, que incorpore els més dèbils i que respecte les diverses cultures.
Popular o populista
156. En els últims anys l'expressió "populisme" o "populista" ha envaït els mitjans de comunicació i el llenguatge en general. Així perd el valor que podria contindre i es convertix en una de les polaritats de la societat dividida. Açò ha arribat al punt de pretendre classificar a totes les persones, agrupacions, societats i governs a partir d'una divisió binària: "populista" o "no populista". Ja no és possible que algú opine sobre qualsevol tema sense que intenten classificar-lo en un d'eixos dos pols, a vegades per a desacreditar-lo injustament o per a enaltir-lo en excés.
157. La pretensió d'instal·lar el populisme com a clau de lectura de la realitat social, té una altra debilitat: que ignora la legitimitat de la noció de poble. L'intent per fer desaparéixer del llenguatge esta categoria podria portar a eliminar la mateixa paraula "democràcia" —és a dir: el "govern del poble"—. No obstant això, si no es vol afirmar que la societat és més que la mera suma dels individus, es necessita la paraula "poble". La realitat és que hi ha fenòmens socials que articulen les majories, que hi ha megatendències i cerques comunitàries. També que es pot pensar en objectius comuns, més enllà de les diferències, per a conformar un projecte comú. Finalment, que és molt difícil projectar una cosa gran a llarg termini si no s'aconseguix que això es convertisca en un somni col·lectiu. Tot açò es troba expressat en el substantiu "poble" i en l'adjectiu "popular". Si no s'inclouen —juntament amb una sòlida crítica a la demagògia—, s'estaria renunciant a un aspecte fonamental de la realitat social.
158. Perquè hi ha un malentés: «Poble no és una categoria lògica, ni una categoria mística, si ho entenem en el sentit que tot el que fa el poble és bo, o en el sentit que el poble siga una categoria angelical. És una categoria mítica [...] Quan expliques el que és un poble, empres categories lògiques perquè has d'explicar-ho: cert, calen. Però així no expliques el sentit de pertinença a un poble. La paraula poble té una cosa més que no es pot explicar de manera lògica. Ser part d'un poble és formar part d'una identitat comuna, feta de llaços socials i culturals. I açò no és una cosa automàtica, sinó tot el contrari: és un procés lent, difícil... cap a un projecte comú». [132]
159. Hi ha líders populars capaços d'interpretar el sentir d'un poble, la seua dinàmica cultural i les grans tendències d'una societat. El servici que presten, aglutinant i conduint, pot ser la base per a un projecte durador de transformació i creiximent, que implica també la capacitat de cedir lloc als altres cap al bé comú. Però deriva en populisme insà quan es convertix en l'habilitat d'algú per a captivar amb vista a instrumentalitzar políticament la cultura del poble, amb qualsevol signe ideològic, al servici del seu projecte personal i de la seua perpetuació en el poder. Altres vegades busca sumar popularitat exacerbant les inclinacions més baixes i egoistes d'alguns sectors de la població. Açò s'agreuja quan es convertix, amb formes grolleres o subtils, en un avassallament de les institucions i de la legalitat.
160. Els grups populistes tancats desfiguren la paraula "poble", ja que en realitat no parlen d'un verdader poble. En efecte, la categoria de "poble" és oberta. Un poble viu, dinàmic i amb futur és el que està obert permanentment a noves síntesis incorporant el diferent. No ho fa negant-se a si mateix, però sí amb la disposició a ser mobilitzat, qüestionat, ampliat, enriquit pels altres, i d'eixa manera pot evolucionar.
161. Una altra expressió de la degradació d'un lideratge popular és l'immediatisme. Es respon a exigències populars amb vista a garantir-se vots o aprovació, però sense avançar en una tasca àrdua i constant que genere a les persones els recursos per al seu desenvolupament, perquè puguen sostindre la seua vida amb esforç i creativitat. En esta línia vaig dir clarament que «estic lluny de proposar un populisme irresponsable». [133] D'una banda, la superació de la inequitat suposa el desenvolupament econòmic, aprofitant les possibilitats de cada regió i assegurant així una equitat sustentable. [134] D'altra banda, «els plans assistencials, que atenen unes certes urgències, només haurien de pensar-se com a respostes passatgeres». [135]
162. El gran tema és el treball. És verdaderament popular —perquè promou el bé del poble— assegurar a tots la possibilitat de fer brollar les llavors que Déu ha posat en cada u, les seues capacitats, la seua iniciativa, les seues forces. Eixa és la millor ajuda per a un pobre, el millor camí cap a una existència digna. Per això insistisc que «ajudar els pobres amb diners ha de ser sempre una solució provisòria per a resoldre urgències. El gran objectiu hauria de ser sempre permetre'ls una vida digna a través del treball». [136] Per més que canvien els mecanismes de producció, la política no pot renunciar a l'objectiu d'aconseguir que l'organització d'una societat assegure a cada persona alguna manera d'aportar les seues capacitats i el seu esforç. Perquè «no hi ha pitjor pobresa que aquella que priva del treball i de la dignitat del treball». [137] En una societat realment desenvolupada el treball és una dimensió irrenunciable de la vida social, ja que no només és una manera de guanyar-se el pa, sinó també una via per al creiximent personal, per a establir relacions sanes, per a expressar-se a si mateix, per a compartir dons, per a sentir-se corresponsable en el perfeccionament del món i, en definitiva, per a viure com a poble.
163. La categoria de poble, que incorpora una valoració positiva dels llaços comunitaris i culturals, sol ser rebutjada per les visions liberals individualistes, on la societat és considerada una mera suma d'interessos que coexistixen. Parlen de respecte a les llibertats, però sense l'arrel d'una narrativa comuna. En alguns contextos, és freqüent acusar de populistes a tots els que defensen els drets dels més dèbils de la societat. Per a estes visions, la categoria de poble és una mitificació d'una cosa que en realitat no existix. No obstant això, ací es crea una polarització innecessària, ja que ni la idea de poble ni la de proïsme són categories purament mítiques o romàntiques que excloguen o menyspreen l'organització social, la ciència i les institucions de la societat civil. [138]
164. La caritat reunix les dos dimensions —la mítica i la institucional— perquè implica una marxa eficaç de transformació de la història que exigix incorporar-ho principalment tot: les institucions, el dret, la tècnica, l'experiència, les aportacions professionals, l'anàlisi científica, els procediments administratius. Perquè «no hi ha de fet vida privada si no és protegida per un orde públic, una llar càlida no té intimitat si no és sota la tutela de la legalitat, d'un estat de tranquil·litat fundat en la llei i en la força i amb la condició d'un mínim de benestar assegurat per la divisió del treball, els intercanvis comercials, la justícia social i la ciutadania política». [139]
165. La verdadera caritat és capaç d'incorporar tot açò en la seua entrega, i si ha d'expressar-se en l'encontre persona a persona, també és capaç d'arribar a una germana o a un germà llunyà i fins i tot ignorat, a través dels diversos recursos que les institucions d'una societat organitzada, lliure i creativa són capaces de generar. Si anem al cas, fins i tot el bon samarità va necessitar l'existència d'una posada que li permetera resoldre el que ell sol en eixe moment no estava en condicions d'assegurar. L'amor al proïsme és realista i no malgasta res que siga necessari per a una transformació de la història que beneficie als últims. D'altra manera, a vegades es tenen ideologies d'esquerra o pensaments socials, juntament amb hàbits individualistes i procediments ineficaços que només arriben a uns pocs. Mentrestant, la multitud dels abandonats queda a la mercé de la possible bona voluntat d'alguns. Açò fa vore que cal fomentar no únicament una mística de la fraternitat sinó al mateix temps una organització mundial més eficient per a ajudar a resoldre els problemes apressants dels abandonats que patixen i moren als països pobres. Açò al seu torn implica que no hi ha una sola eixida possible, una única metodologia acceptable, una recepta econòmica que puga ser aplicada igualment per tots, i suposa que fins i tot la ciència més rigorosa puga proposar camins diferents.
166. Tot açò podria estar a mig embastar, si perdem la capacitat d'advertir la necessitat d'un canvi en els cors humans, en els hàbits i en els estils de vida. És el que ocorre quan la propaganda política, els mitjans i els constructors d'opinió pública persistixen a fomentar una cultura individualista i ingènua davant dels interessos econòmics desenfrenats i l'organització de les societats al servici dels que ja tenen massa poder. Per això, la meua crítica al paradigma tecnocràtic no significa que només intentant controlar els seus excessos podrem estar assegurats, perquè el perill més gran no residix en les coses, en les realitats materials, en les organitzacions, sinó en la manera com les persones les utilitzen. L'assumpte és la fragilitat humana, la tendència constant a l'egoisme humà que forma part d'allò que la tradició cristiana anomena "concupiscència": la inclinació del ser humà a tancar-se en la immanència del propi jo, del seu grup, dels seus interessos mesquins. Eixa concupiscència no és un defecte d'esta època. Ha existit des que l'home és home i simplement es transforma, adquirix diverses modalitats en cada segle, i finalment utilitza els instruments que el moment històric posa a la seua disposició. Però és possible dominar-la amb l'ajuda de Déu.
167. La tasca educativa, el desenvolupament d'hàbits solidaris, la capacitat de pensar la vida humana més integralment, la fondària espiritual, calen per a donar qualitat a les relacions humanes, de manera que siga la societat mateixa la que reaccione davant de les inequitats, les desviacions, els abusos dels poders econòmics, tecnològics, polítics o mediàtics. Hi ha visions liberals que ignoren este factor de la fragilitat humana, i imaginen un món que respon a un determinat orde que per si sol podria assegurar el futur i la solució de tots els problemes.
168. El mercat sol no ho resol tot, encara que una altra vegada ens vulguen fer creure este dogma de fe neoliberal. Es tracta d'un pensament pobre, repetitiu, que proposa sempre les mateixes receptes enfront de qualsevol desafiament que es presente. El neoliberalisme es reproduïx a si mateix sense més, acudint al màgic "escampament" o "degoteig" —sense dir-ho— com a únic camí per a resoldre els problemes socials. No s'advertix que el suposat escampament no resol la inequitat, que és font de noves formes de violència que amenacen el teixit social. D'una banda, és imperiosa una política econòmica activa orientada a «promoure una economia que afavorisca la diversitat productiva i la creativitat empresarial», [140] perquè siga possible acréixer els llocs de treball en lloc de reduir-los. L'especulació financera amb el guany fàcil com a fi fonamental continua causant estralls. D'altra banda, «sense formes internes de solidaritat i de confiança recíproca, el mercat no pot complir plenament la seua funció econòmica. Hui, precisament esta confiança ha fallat». [141] La fi de la història no ha sigut, i les receptes dogmàtiques de la teoria econòmica imperant han mostrat no ser infal·libles. La fragilitat dels sistemes mundials enfront de les pandèmies ha evidenciat que no tot es resol amb la llibertat de mercat i que, a més de rehabilitar una sana política que no estiga sotmesa al dictat de les finances, «hem de tornar a portar la dignitat humana al centre i que sobre eixe pilar es construïsquen les estructures socials alternatives que necessitem». [142]
169. En algunes visions economicistes tancades i monocromàtiques, sembla que no hi ha lloc, per exemple, per als moviments populars que aglutinen desocupats, treballadors precaris i informals i molts altres que no entren fàcilment en les vies ja establides. En realitat, estos gesten formes variades d'economia popular i de producció comunitària. Cal pensar en la participació social, política i econòmica de manera «que incloga els moviments populars i anime les estructures de govern locals, nacionals i internacionals amb eixe torrent d'energia moral que sorgix de la incorporació dels exclosos en la construcció del destí comú» i al seu torn és bo promoure que «estos moviments, estes experiències de solidaritat que creixen des de baix, des del subsol del planeta, confluïsquen, estiguen més coordinades, es vagen trobant». [143] Però sense trair el seu estil característic, perquè ells «són sembradors de canvi, promotors d'un procés en el qual confluïxen milions d'accions grans i menudes encadenades creativament, com en una poesia». [144] En este sentit són "poetes socials", que treballen, proposen, promouen i alliberen a la seua manera. Amb ells serà possible un desenvolupament humà integral, que implica superar «eixa idea de les polítiques socials concebudes com una política cap als pobres però mai amb els pobres, mai dels pobres i molt menys inserida en un projecte que reunifique els pobles». [145] Encara que molesten, encara que alguns "pensadors" no sàpien com classificar-los, cal tindre la valentia de reconéixer que sense ells «la democràcia s'atrofia, es convertix en un nominalisme, una formalitat, perd representativitat, es va desencarnant perquè deixa fora el poble en la seua lluita quotidiana per la dignitat, en la construcció del seu destí». [146]
170. Em permet repetir que «la crisi financera de 2007-2008 era l'ocasió per al desenvolupament d'una nova economia més atenta als principis ètics i per a una nova regulació de l'activitat financera especulativa i de la riquesa fictícia. Però no va haver-hi una reacció que portara a repensar els criteris obsolets que continuen regint el món». [147] És més, sembla que les estratègies verdaderes que es van desenvolupar posteriorment en el món es van orientar a més individualisme, a més desintegració, a més llibertat per als poderosos verdaders que sempre troben la manera d'eixir indemnes.
171. Voldria insistir que «donar a cada u la seua, seguint la definició clàssica de justícia, significa que cap individu o grup humà es pot considerar omnipotent, autoritzat a passar per damunt de la dignitat i dels drets de les altres persones singulars o de les agrupacions socials. La distribució fàctica del poder —siga, sobretot, polític, econòmic, de defensa, tecnològic— entre una pluralitat de subjectes i la creació d'un sistema jurídic de regulació de les pretensions i interessos, concreta la limitació del poder. El panorama mundial hui ens presenta, no obstant això, molts falsos drets, i —alhora— grans sectors indefensos, víctimes més aviat d'un mal exercici del poder». [148]
172. El segle XXI «és escenari d'una debilitació de poder dels Estats nacionals, sobretot perquè la dimensió economicofinancera, de característiques transnacionals, tendix a predominar sobre la política. En este context, es fa indispensable la maduració d'institucions internacionals més fortes i eficaçment organitzades, amb autoritats designades equitativament per acord entre els governs nacionals, i dotades de poder per a sancionar». [149] Quan es parla de la possibilitat d'alguna forma d'autoritat mundial regulada pel dret [150] no necessàriament ha de pensar-se en una autoritat personal. No obstant això, almenys hauria d'incloure la gestació d'organitzacions mundials més eficaces, dotades d'autoritat per a assegurar el bé comú mundial, l'erradicació de la fam i la misèria, i la defensa certa dels drets humans elementals.
173. En esta línia, recorde que cal una reforma «tant de l'Organització de les Nacions Unides com de l'arquitectura econòmica i financera internacional, perquè es done una concreció real al concepte de família de nacions». [151] Sens dubte això suposa límits jurídics precisos que eviten que es tracte d'una autoritat cooptada per uns pocs països, i que al seu torn impedisquen imposicions culturals o el detriment de les llibertats bàsiques de les nacions més dèbils a causa de diferències ideològiques. Perquè «la Comunitat Internacional és una comunitat jurídica fundada en la sobirania de cada un dels Estats membres, sense vincles de subordinació que neguen o limiten la seua independència». [152] Però «la labor de les Nacions Unides, a partir dels postulats del Preàmbul i dels primers articles de la Carta Constitucional, pot ser vista com el desenvolupament i la promoció de la sobirania del dret, sabent que la justícia és requisit indispensable per a obtindre l'ideal de la fraternitat universal. [...] Cal assegurar l'imperi incontestat del dret i l'infatigable recurs a la negociació, als bons oficis i a l'arbitratge, com proposa la Carta de les Nacions Unides, verdadera norma jurídica fonamental». [153] Cal evitar que esta Organització siga deslegitimada, perquè els seus problemes o deficiències poden ser afrontats i resolts conjuntament.
174. Cal valentia i generositat amb vista a establir lliurement determinats objectius comuns i assegurar el compliment en tot el món d'algunes normes bàsiques. Perquè açò siga realment útil, s'ha de sostindre «l'exigència de mantindre els acords subscrits —pacta sunt servanda—», [154] de manera que s'evite «la temptació d'apel·lar al dret de la força més que a la força del dret». [155] Açò requerix enfortir «els instruments normatius per a la solució pacífica de les controvèrsies de manera que es reforcen el seu abast i la seua obligatorietat». [156]. Entre estos instruments normatius, han de ser afavorits els acords multilaterals entre els Estats, perquè garantixen millor que els acords bilaterals la cura d'un bé comú realment universal i la protecció dels Estats més dèbils.
175. Gràcies a Déu moltes agrupacions i organitzacions de la societat civil ajuden a pal·liar les febleses de la Comunitat internacional, la seua falta de coordinació en situacions complexes, la falta d'atenció enfront de drets humans fonamentals i a situacions molt crítiques d'alguns grups. Així adquirix una expressió concreta el principi de subsidiarietat, que garantix la participació i l'acció de les comunitats i organitzacions de menor rang, que complementen l'acció de l'Estat. Moltes vegades desenvolupen esforços admirables pensant en el bé comú i alguns dels seus membres arriben a realitzar gestos verdaderament heroics que mostren de quanta bellesa és capaç encara la nostra humanitat.
Una caritat social i política
176. Per a molts la política hui és una mala paraula, i no es pot ignorar que darrere d'este fet estan sovint els errors, la corrupció, la ineficiència d'alguns polítics. A açò s'afigen les estratègies que busquen debilitar-la, reemplaçar-la per l'economia o dominar-la amb alguna ideologia. Però, ¿pot funcionar el món sense política? ¿Pot haver-hi un camí eficaç cap a la fraternitat universal i la pau social sense una bona política? [157]
177. Em permet tornar a insistir que «la política no ha de sotmetre's a l'economia i esta no ha de sotmetre's als dictàmens i al paradigma eficientista de la tecnocràcia». [158] Encara que calga rebutjar el mal ús del poder, la corrupció, la falta de respecte a les lleis i la ineficiència, «no es pot justificar una economia sense política, que seria incapaç de propiciar una altra lògica que regisca els diversos aspectes de la crisi actual». [159] Al contrari, «necessitem una política que pense amb visió àmplia, i que porte avant un replantejament integral, incorporant en un diàleg interdisciplinari els diversos aspectes de la crisi». [160] Pense en «una política sana, capaç de reformar les institucions, coordinar-les i dotar-les de millors pràctiques, que permeten superar pressions i inèrcies vicioses». [161] No es pot demanar açò a l'economia, ni es pot acceptar que esta assumisca el poder real de l'Estat.
178. Davant de tantes formes mesquines i inmediatistes de política, recorde que «la grandesa política es mostra quan, en moments difícils, s'obra per grans principis i pensant en el bé comú a llarg termini. Al poder polític li costa molt assumir este deure en un projecte de nació» [162] i més encara en un projecte comú per a la humanitat present i futura. Pensar en els que vindran no servix als fins electorals, però és el que exigix una justícia autèntica, perquè, com van ensenyar els bisbes de Portugal, la terra «és un préstec que cada generació rep i ha de transmetre a la generació següent» [163].
179. La societat mundial té serioses falles estructurals que no es resolen amb pegats o solucions ràpides merament ocasionals. Hi ha coses que han de ser canviades amb replantejaments de fons i transformacions importants. Només una política sana podria liderar-ho, convocant els sectors més diversos i els sabers més variats. D'eixa manera, una economia integrada en un projecte polític, social, cultural i popular que busque el bé comú pot «obrir camí a oportunitats diferents, que no impliquen detindre la creativitat humana i el seu somni de progrés, sinó orientar eixa energia amb noves vies». [164]
L'amor polític
180. Reconéixer cada ser humà com un germà o una germana i buscar una amistat social que els integre a tots no són meres utopies. Exigixen la decisió i la capacitat per a trobar els camins eficaços que les facen realment possibles. Qualsevol obstinació en esta línia es convertix en un exercici suprem de la caritat. Perquè un individu pot ajudar a una persona necessitada, però quan s'unix a uns altres per a generar processos socials de fraternitat i de justícia per a tots, entra en «el camp de la més àmplia caritat, la caritat política». [165] Es tracta d'avançar cap a un orde social i polític l'ànima del qual siga la caritat social. [166] Una vegada més convoque a rehabilitar la política, que «és una altíssima vocació, és una de les formes més precioses de la caritat, perquè busca el bé comú». [167]
181. Tots els compromisos que brollen de la Doctrina Social de l'Església «provenen de la caritat que, segons l'ensenyament de Jesús, és la síntesi de tota la Llei (cf. Mt 22,36-40)». [168] Açò suposa reconéixer que «l'amor, ple de xicotets gestos de cura mútua, és també civil i polític, i es manifesta en totes les accions que procuren construir un món millor». [169] Per eixa raó, l'amor no sols s'expressa en relacions íntimes i pròximes, sinó també en «les macro-relacions, com les relacions socials, econòmiques i polítiques». [170]
182. Esta caritat política suposa haver desenvolupat un sentit social que supera qualsevol mentalitat individualista: «La caritat social ens fa estimar el bé comú i ens porta a buscar efectivament el bé de totes les persones, considerades no sols individualment, sinó també en la dimensió social que les unix». [171] Cada u és plenament persona quan pertany a un poble i, al mateix temps, no hi ha verdader poble sense respecte al rostre de cada persona. Poble i persona són térmens correlatius. No obstant això, hui es pretén reduir les persones a individus, fàcilment dominables per poders que miren interessos espuris. La bona política busca camins de construcció de comunitats en els diferents nivells de la vida social, amb vista a reequilibrar i reorientar la globalització per a evitar els seus efectes disgregants.
183. A partir de l'«amor social» [172] és possible avançar cap a una civilització de l'amor a la qual tots puguem sentir-nos convocats. La caritat, amb el seu dinamisme universal, pot construir un món nou, [173] perquè no és un sentiment estèril, sinó la millor manera d'aconseguir camins eficaços de desenvolupament per a tots. L'amor social és una «força capaç de suscitar vies noves per a afrontar els problemes del món de hui i per a renovar profundament des del seu interior les estructures, organitzacions socials i ordenaments jurídics». [174]
184. La caritat està en el cor de tota vida social sana i oberta. No obstant això, hui «s'afirma fàcilment la seua irrellevància per a interpretar i orientar les responsabilitats morals». [175] És molt més que sentimentalisme subjectiu, si és que està unida al compromís amb la veritat, de manera que no siga «presa fàcil de les emocions i les opinions contingents dels subjectes». [176]. Precisament la seua relació amb la veritat facilita a la caritat el seu universalisme i així evita ser «relegada a un àmbit de relacions reduït i privat». [177] D'una altra manera, serà «exclosa dels projectes i processos per a construir un desenvolupament humà d'abast universal, en el diàleg entre sabers i operativitat». [178] Sense la veritat, l'emotivitat es buida de continguts relacionals i socials. Per això l'obertura a la veritat protegix la caritat d'una falsa fe que es queda sense «el seu horitzó humà i universal». [179]
185. La caritat necessita la llum de la veritat que constantment busquem i «esta llum és simultàniament la de la raó i la de la fe», [180] sense relativismes. Açò suposa també el desenvolupament de les ciències i la seua aportació insubstituïble per a trobar els camins concrets i més segurs per a obtindre els resultats que s'esperen. Perquè quan està en joc el bé dels altres no basten les bones intencions, sinó aconseguir efectivament el que ells i les seues nacions necessiten per a realitzar-se.
L'activitat de l'amor polític
186. Hi ha un anomenat amor "elícit", que són els actes que procedixen directament de la virtut de la caritat, dirigits a persones i a pobles. Hi ha a més un amor "imperat": aquells actes de la caritat que impulsen a crear institucions més sanes, regulacions més justes, estructures més solidàries. [181] D'ací ve que siga «un acte de caritat igualment indispensable l'esforç dirigit a organitzar i estructurar la societat de manera que el proïsme no haja de patir la misèria». [182] És caritat acompanyar una persona que patix, i també és caritat tot el que es realitza, fins i tot sense tindre contacte directe amb eixa persona, per a modificar les condicions socials que provoquen el seu sofriment. Si algú ajuda un ancià a travessar un riu, i això és exquisida caritat, el polític li construïx un pont, i això també és caritat. Si algú ajuda un altre amb menjar, el polític li crea una font de treball, i exercita una manera altíssima de la caritat que ennoblix la seua acció política.
Els afanys de l'amor
187. Esta caritat, cor de l'esperit de la política, és sempre un amor preferencial pels últims, que està darrere de totes les accions que es realitzen a favor seu. [183] Només amb una mirada l'horitzó de la qual estiga transformat per la caritat, que la porta a percebre la dignitat de l'altre, els pobres són descoberts i valorats en la seua immensa dignitat, respectats en el seu estil propi i en la seua cultura i, per tant, verdaderament integrats en la societat. Esta mirada és el nucli del verdader esperit de la política. Des d'allí els camins que s'obrin són diferents dels d'un pragmatisme sense ànima. Per exemple, «no es pot abordar l'escàndol de la pobresa promovent estratègies de contenció que únicament tranquil·litzen i convertisquen als pobres en sers domesticats i inofensius. Que trist vore quan darrere de suposades obres altruistes, es reduïx l'altre a la passivitat». [184] Cal que hi haja diverses vies d'expressió i de participació social. L'educació està al servici d'eixe camí perquè cada ser humà puga ser artífex del seu destí. Ací mostra el seu valor el principi de subsidiarietat, inseparable del principi de solidaritat.
188. Açò provoca la urgència de resoldre tot el que atempta contra els drets humans fonamentals. Els polítics estan cridats a «preocupar-se de la fragilitat, de la fragilitat dels pobles i de les persones. Cuidar la fragilitat vol dir força i tendresa, lluita i fecunditat, enmig d'un model funcionalista i privatista que conduïx inexorablement a la "cultura del rebuig". [...] Significa fer-se càrrec del present en la seua situació més marginal i angoixant, i ser capaç de dotar-lo de dignitat». [185] Així certament es genera una activitat intensa, perquè «cal fer el que siga per a salvaguardar la condició i dignitat de la persona humana». [186] El polític és un faedor, un constructor amb grans objectius, amb mirada àmplia, realista i pragmàtica, encara més enllà del seu propi país. Les angoixes més grans d'un polític no haurien de ser les causades per una caiguda en les enquestes, sinó per no resoldre efectivament «el fenomen de l'exclusió social i econòmica, amb les tristes conseqüències de tràfic de sers humans, comerç d'òrgans i teixits humans, explotació sexual de xiquets i xiquetes, treball esclau, inclosa la prostitució, tràfic de drogues i d'armes, terrorisme i crim internacional organitzat. És tal la magnitud d'estes situacions i el grau de vides innocents que va cobrant, que hem d'evitar tota temptació de caure en un nominalisme declaracionista amb efecte tranquil·litzador en les consciències. Hem de cuidar que les nostres institucions siguen realment efectives en la lluita contra tots estos flagels». [187] Açò es fa aprofitant els grans recursos del desenvolupament tecnològic amb intel·ligència.
189. Encara estem lluny d'una globalització dels drets humans més bàsics. Per això la política mundial no pot deixar de col·locar entre els seus objectius principals i imperiosos el d'acabar eficaçment amb la fam. Perquè «quan l'especulació financera condiciona el preu dels aliments tractant-los com qualsevol mercaderia, milions de persones patixen i moren de fam. D'altra banda, es rebutgen tones d'aliments. Això constituïx un verdader escàndol. La fam és criminal, l'alimentació és un dret inalienable». [188] Mentre moltes vegades ens enredrem en discussions semàntiques o ideològiques, permetem que encara hui hi haja germanes i germans que muiguen de fam o de set, sense un sostre o sense accés a cura de la seua salut. Juntament amb estes necessitats elementals insatisfetes, el tràfic de persones és una altra vergonya per a la humanitat que la política internacional no hauria de continuar tolerant, més enllà dels discursos i les bones intencions. Són mínims impostergables.
Amor que integra i reunix
190. La caritat política s'expressa també en l'obertura a tots. Principalment aquell a qui li toca governar, està cridat a renúncies que facen possible l'encontre, i busca la confluència almenys en alguns temes. Sap escoltar el punt de vista de l'altre facilitant que tots tinguen un espai. Amb renúncies i paciència un governant pot ajudar a crear eixe bell poliedre on tots troben un lloc. En açò no funcionen les negociacions de caràcter econòmic. És una mica més, és un intercanvi d'ofrenes en favor del bé comú. Sembla una utopia ingènua, però no podem renunciar a este altíssim objectiu.
191. Mentre veem que tota mena d'intoleràncies fonamentalistes danya les relacions entre persones, grups i pobles, visquem i ensenyem nosaltres el valor del respecte, l'amor capaç d'assumir tota diferència, la prioritat de la dignitat de tot ser humà sobre qualssevol de les seues idees, sentiments, pràctiques i fins i tot els seus pecats. Mentre en la societat actual proliferen els fanatismes, les lògiques tancades i la fragmentació social i cultural, un bon polític fa el primer pas perquè ressonen les diferents veus. És cert que les diferències generen conflictes, però la uniformitat genera asfíxia i fa que ens fagocitem culturalment. No ens resignem a viure tancats en un fragment de realitat.
192. En este context, vull recordar que, juntament amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb, demanem «als artífexs de la política internacional i de l'economia mundial, comprometre's seriosament per a difondre la cultura de la tolerància, de la convivència i de la pau; intervindre al més prompte possible per a parar l'escampament de sang innocent». [189] I quan una determinada política sembra l'odi o la por cap a altres nacions en nom del bé del propi país, cal preocupar-se, reaccionar a temps i corregir immediatament el rumb.
Més fecunditat que èxits
193. Al mateix temps que desenvolupa esta activitat incansable, tot polític també és un ser humà. Està cridat a viure l'amor en les relacions interpersonals quotidianes. És una persona, i necessita advertir que «el món modern, per la seua mateixa perfecció tècnica tendix a racionalitzar, cada dia més, la satisfacció dels desitjos humans, classificats i repartits entre diversos servicis. Cada vegada menys es diu a un home pel seu nom propi, cada vegada menys es tractarà com a persona este ser, únic en el món, que té el seu propi cor, els seus sofriments, els seus problemes, les seues alegries i la seua pròpia família. Només es coneixeran les seues malalties per a curar-les, la falta de diners per a proporcionar-li'n, la necessitat de casa per a allotjar-lo, el desig d'esplai i de distraccions per a organitzar-li-les». Però «estimare el més insignificant dels sers humans com a un germà, com si no hi haguera més que ell en el món, no és perdre el temps». [190]
194. També en la política hi ha lloc per a estimar amb tendresa. «Què és la tendresa? És l'amor que es fa pròxim i concret. És un moviment que procedix del cor i arriba als ulls, a les oïdes, a les mans. [...] La tendresa és el camí que han recorregut els hòmens i les dones més valentes i fortes». [191] Enmig de l'activitat política, «els més xicotets, els més dèbils, els més pobres han d'entendrir-nos: tenen "dret" d'omplir-nos l'ànima i el cor. Sí, ells són els nostres germans i consegüentment hem d'estimar-los i tractar-los». [192]
195. Açò ens ajuda a reconéixer que no sempre es tracta d'aconseguir grans èxits, que a vegades no són possibles. En l'activitat política cal recordar que «més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereix el nostre afecte i la nostra entrega. Per això, si aconseguisc ajudar una sola persona a viure millor, això ja justifica l'entrega de la meua vida. És bonico ser poble fidel de Déu. ¡I aconseguim plenitud quan trenquem les parets i el cor se'ns ompli de rostres i de noms!» [193] Els grans objectius somiats en les estratègies s'aconseguixen parcialment. Més enllà d'açò, qui estima i ha deixat d'entendre la política com una mera cerca de poder «té la seguretat que no es perd cap dels treballs realitzats amb amor, no es perd cap de les preocupacions sinceres pels altres, no es perd cap acte d'amor a Déu, no es perd cap cansament generós, no es perd cap dolorosa paciència. Tot això pega voltes pel món com una força de vida». [194]
196. D'altra banda, una gran noblesa és ser capaç de desencadenar processos els fruits dels quals seran recollits per uns altres, amb l'esperança posada en les forces secretes del bé que se sembra. La bona política unix a l'amor l'esperança, la confiança en les reserves de bé que hi ha en el cor del poble, a pesar de tot. Per això «l'autèntica vida política, fundada en el dret i en un diàleg lleial entre els protagonistes, es renova amb la convicció que cada dona, cada home i cada generació contenen en ells mateixos una promesa que pot alliberar noves energies relacionals, intel·lectuals, culturals i espirituals». [195]
197. Vista d'esta manera, la política és més noble que l'aparença, que el màrqueting, que diferents formes de maquillatge mediàtic. Tot això l'única cosa que aconseguix sembrar és divisió, enemistat i un escepticisme desolador incapaç d'apel·lar a un projecte comú. Pensant en el futur, algun dia les preguntes han de ser: "Per a què? Cap a on estic apuntant realment?". Perquè, al cap dels anys, reflexionant sobre el nostre passat la pregunta no serà: "¿Quants em van aprovar, quants em van votar, quants van tindre una imatge positiva de mi?". Les preguntes, potser doloroses, seran: "¿Quant d'amor vaig posar en el meu treball, en què vaig fer avançar al poble, quina marca vaig deixar en la vida de la societat, quins llaços reals vaig construir, quines forces positives vaig desencadenar, quanta pau social vaig sembrar, què vaig provocar en el lloc que se'm va encomanar?".
187. Esta caritat, cor de l'esperit de la política, és sempre un amor preferencial pels últims, que està darrere de totes les accions que es realitzen a favor seu. [183] Només amb una mirada l'horitzó de la qual estiga transformat per la caritat, que la porta a percebre la dignitat de l'altre, els pobres són descoberts i valorats en la seua immensa dignitat, respectats en el seu estil propi i en la seua cultura i, per tant, verdaderament integrats en la societat. Esta mirada és el nucli del verdader esperit de la política. Des d'allí els camins que s'obrin són diferents dels d'un pragmatisme sense ànima. Per exemple, «no es pot abordar l'escàndol de la pobresa promovent estratègies de contenció que únicament tranquil·litzen i convertisquen als pobres en sers domesticats i inofensius. Que trist vore quan darrere de suposades obres altruistes, es reduïx l'altre a la passivitat». [184] Cal que hi haja diverses vies d'expressió i de participació social. L'educació està al servici d'eixe camí perquè cada ser humà puga ser artífex del seu destí. Ací mostra el seu valor el principi de subsidiarietat, inseparable del principi de solidaritat.
188. Açò provoca la urgència de resoldre tot el que atempta contra els drets humans fonamentals. Els polítics estan cridats a «preocupar-se de la fragilitat, de la fragilitat dels pobles i de les persones. Cuidar la fragilitat vol dir força i tendresa, lluita i fecunditat, enmig d'un model funcionalista i privatista que conduïx inexorablement a la "cultura del rebuig". [...] Significa fer-se càrrec del present en la seua situació més marginal i angoixant, i ser capaç de dotar-lo de dignitat». [185] Així certament es genera una activitat intensa, perquè «cal fer el que siga per a salvaguardar la condició i dignitat de la persona humana». [186] El polític és un faedor, un constructor amb grans objectius, amb mirada àmplia, realista i pragmàtica, encara més enllà del seu propi país. Les angoixes més grans d'un polític no haurien de ser les causades per una caiguda en les enquestes, sinó per no resoldre efectivament «el fenomen de l'exclusió social i econòmica, amb les tristes conseqüències de tràfic de sers humans, comerç d'òrgans i teixits humans, explotació sexual de xiquets i xiquetes, treball esclau, inclosa la prostitució, tràfic de drogues i d'armes, terrorisme i crim internacional organitzat. És tal la magnitud d'estes situacions i el grau de vides innocents que va cobrant, que hem d'evitar tota temptació de caure en un nominalisme declaracionista amb efecte tranquil·litzador en les consciències. Hem de cuidar que les nostres institucions siguen realment efectives en la lluita contra tots estos flagels». [187] Açò es fa aprofitant els grans recursos del desenvolupament tecnològic amb intel·ligència.
189. Encara estem lluny d'una globalització dels drets humans més bàsics. Per això la política mundial no pot deixar de col·locar entre els seus objectius principals i imperiosos el d'acabar eficaçment amb la fam. Perquè «quan l'especulació financera condiciona el preu dels aliments tractant-los com qualsevol mercaderia, milions de persones patixen i moren de fam. D'altra banda, es rebutgen tones d'aliments. Això constituïx un verdader escàndol. La fam és criminal, l'alimentació és un dret inalienable». [188] Mentre moltes vegades ens enredrem en discussions semàntiques o ideològiques, permetem que encara hui hi haja germanes i germans que muiguen de fam o de set, sense un sostre o sense accés a cura de la seua salut. Juntament amb estes necessitats elementals insatisfetes, el tràfic de persones és una altra vergonya per a la humanitat que la política internacional no hauria de continuar tolerant, més enllà dels discursos i les bones intencions. Són mínims impostergables.
Amor que integra i reunix
190. La caritat política s'expressa també en l'obertura a tots. Principalment aquell a qui li toca governar, està cridat a renúncies que facen possible l'encontre, i busca la confluència almenys en alguns temes. Sap escoltar el punt de vista de l'altre facilitant que tots tinguen un espai. Amb renúncies i paciència un governant pot ajudar a crear eixe bell poliedre on tots troben un lloc. En açò no funcionen les negociacions de caràcter econòmic. És una mica més, és un intercanvi d'ofrenes en favor del bé comú. Sembla una utopia ingènua, però no podem renunciar a este altíssim objectiu.
191. Mentre veem que tota mena d'intoleràncies fonamentalistes danya les relacions entre persones, grups i pobles, visquem i ensenyem nosaltres el valor del respecte, l'amor capaç d'assumir tota diferència, la prioritat de la dignitat de tot ser humà sobre qualssevol de les seues idees, sentiments, pràctiques i fins i tot els seus pecats. Mentre en la societat actual proliferen els fanatismes, les lògiques tancades i la fragmentació social i cultural, un bon polític fa el primer pas perquè ressonen les diferents veus. És cert que les diferències generen conflictes, però la uniformitat genera asfíxia i fa que ens fagocitem culturalment. No ens resignem a viure tancats en un fragment de realitat.
192. En este context, vull recordar que, juntament amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb, demanem «als artífexs de la política internacional i de l'economia mundial, comprometre's seriosament per a difondre la cultura de la tolerància, de la convivència i de la pau; intervindre al més prompte possible per a parar l'escampament de sang innocent». [189] I quan una determinada política sembra l'odi o la por cap a altres nacions en nom del bé del propi país, cal preocupar-se, reaccionar a temps i corregir immediatament el rumb.
Més fecunditat que èxits
193. Al mateix temps que desenvolupa esta activitat incansable, tot polític també és un ser humà. Està cridat a viure l'amor en les relacions interpersonals quotidianes. És una persona, i necessita advertir que «el món modern, per la seua mateixa perfecció tècnica tendix a racionalitzar, cada dia més, la satisfacció dels desitjos humans, classificats i repartits entre diversos servicis. Cada vegada menys es diu a un home pel seu nom propi, cada vegada menys es tractarà com a persona este ser, únic en el món, que té el seu propi cor, els seus sofriments, els seus problemes, les seues alegries i la seua pròpia família. Només es coneixeran les seues malalties per a curar-les, la falta de diners per a proporcionar-li'n, la necessitat de casa per a allotjar-lo, el desig d'esplai i de distraccions per a organitzar-li-les». Però «estimare el més insignificant dels sers humans com a un germà, com si no hi haguera més que ell en el món, no és perdre el temps». [190]
194. També en la política hi ha lloc per a estimar amb tendresa. «Què és la tendresa? És l'amor que es fa pròxim i concret. És un moviment que procedix del cor i arriba als ulls, a les oïdes, a les mans. [...] La tendresa és el camí que han recorregut els hòmens i les dones més valentes i fortes». [191] Enmig de l'activitat política, «els més xicotets, els més dèbils, els més pobres han d'entendrir-nos: tenen "dret" d'omplir-nos l'ànima i el cor. Sí, ells són els nostres germans i consegüentment hem d'estimar-los i tractar-los». [192]
195. Açò ens ajuda a reconéixer que no sempre es tracta d'aconseguir grans èxits, que a vegades no són possibles. En l'activitat política cal recordar que «més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereix el nostre afecte i la nostra entrega. Per això, si aconseguisc ajudar una sola persona a viure millor, això ja justifica l'entrega de la meua vida. És bonico ser poble fidel de Déu. ¡I aconseguim plenitud quan trenquem les parets i el cor se'ns ompli de rostres i de noms!» [193] Els grans objectius somiats en les estratègies s'aconseguixen parcialment. Més enllà d'açò, qui estima i ha deixat d'entendre la política com una mera cerca de poder «té la seguretat que no es perd cap dels treballs realitzats amb amor, no es perd cap de les preocupacions sinceres pels altres, no es perd cap acte d'amor a Déu, no es perd cap cansament generós, no es perd cap dolorosa paciència. Tot això pega voltes pel món com una força de vida». [194]
196. D'altra banda, una gran noblesa és ser capaç de desencadenar processos els fruits dels quals seran recollits per uns altres, amb l'esperança posada en les forces secretes del bé que se sembra. La bona política unix a l'amor l'esperança, la confiança en les reserves de bé que hi ha en el cor del poble, a pesar de tot. Per això «l'autèntica vida política, fundada en el dret i en un diàleg lleial entre els protagonistes, es renova amb la convicció que cada dona, cada home i cada generació contenen en ells mateixos una promesa que pot alliberar noves energies relacionals, intel·lectuals, culturals i espirituals». [195]
197. Vista d'esta manera, la política és més noble que l'aparença, que el màrqueting, que diferents formes de maquillatge mediàtic. Tot això l'única cosa que aconseguix sembrar és divisió, enemistat i un escepticisme desolador incapaç d'apel·lar a un projecte comú. Pensant en el futur, algun dia les preguntes han de ser: "Per a què? Cap a on estic apuntant realment?". Perquè, al cap dels anys, reflexionant sobre el nostre passat la pregunta no serà: "¿Quants em van aprovar, quants em van votar, quants van tindre una imatge positiva de mi?". Les preguntes, potser doloroses, seran: "¿Quant d'amor vaig posar en el meu treball, en què vaig fer avançar al poble, quina marca vaig deixar en la vida de la societat, quins llaços reals vaig construir, quines forces positives vaig desencadenar, quanta pau social vaig sembrar, què vaig provocar en el lloc que se'm va encomanar?".
[132] Antonio Spadaro, S.J., Las huellas de un pastor. Una conversación con el Papa Francisco, en: Jorge Mario Bergoglio – Papa Francisco, En tus ojos está mi palabra. Homilías y discursos de Buenos Aires (1999-2013), Publicaciones Claretianas, Madrid 2017, 24-25; cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 220-221: AAS 105 (2013), 1110-1111.
[133] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 204: AAS 105 (2013), 1106.
[134] Cf. Ibíd.: AAS 105 (2013), 1105-1106.
[135] Ibíd., 202: AAS 105 (2013), 1105.
[136] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 128: AAS 107 (2015), 898.
[137] Discurso al Cuerpo diplomático acreditado ante la Santa Sede (12 gener 2015): AAS 107 (2015), 165; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (16 gener 2015), p. 10; cf. Discurso a los participantes en el Encuentro mundial de Movimientos populares (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 851-859.
[138] Una cosa semblant es pot dir de la categoria bíblica de “Regne de Déu”.
[139] Paul Ricoeur, Histoire et vérité, ed. Le Seuil, París 1967, 122.
[140] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 129: AAS 107 (2015), 899.
[141] Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 35: AAS 101 (2009), 670.
[142] Discurso a los participantes en el Encuentro mundial de Movimientos populares (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 858.
[144] Discurso a los participantes en el Encuentro mundial de Movimientos populares (5 novembre 2016): L’Osservatore Romano, ed. stemanal en llengua espanyola (11 novembre 2016), p. 6.
[147] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 189: AAS 107 (2015), 922.
[148] Discurso a la Organización de las Naciones Unidas, Nova York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1037.
[149] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 175: AAS 107 (2015), 916-917.
[150] Cf. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 67: AAS 101 (2009), 700-701.
[151] Ibíd.: AAS 101 (2009), 700.
[152] Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendio de la doctrina social de la Iglesia, 434.
[153] Discurso a la Organización de las Naciones Unidas, Nova York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1037.1041.
[154] Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendio de la doctrina social de la Iglesia, 437.
[155] S. Joan Pau II, Mensaje para la 37.ª Jornada Mundial de la Paz 1 enero 2004, 5: AAS 96 (2004), 117; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (19 desembre 2003), p. 5.
[156] Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendio de la doctrina social de la Iglesia, 439.
[157] Cf. Comissió social dels Bisbes de França, Declaració Réhabiliter la politique (17 febrer 1999).
[158] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 189: AAS 107 (2015), 922.
[159] Ibíd., 196: AAS 107 (2015), 925.
[160] Ibíd., 197: AAS 107 (2015), 925.
[161] Ibíd., 181: AAS 107 (2015), 919.
[162] Ibíd., 178: AAS 107 (2015), 918.
[163] Conferència Episcopal Portuguesa, Carta pastoral Responsabilidade solidária pelo bem comum (15 setembre 2003), 20; cf. Carta enc. Laudato si’, 159: AAS 107 (2015), 911.
[164] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 191: AAS 107 (2015), 923.
[165] Piu XI, Discurs a la Federació Universitària Catlica Italiana (18 desembre 1927): L’Osservatore Romano (23 desembre 1927), 3.
[166] Cf. Íd., Carta enc. Quadragesimo anno (15 maig 1931), 88: AAS 23 (1931), 206-207.
[167] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 205: AAS 105 (2013), 1106.
[168] Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 2: AAS 101 (2009), 642.
[169] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 231: AAS 107 (2015), 937.
[170] Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 2: AAS 101 (2009), 642.
[171] Consell Pontifici Justcia i Pau, Compendio de la doctrina social de la Iglesia, 207.
[172] S. Joan Pau II, Carta enc. Redemptor hominis (4 març 1979), 15: AAS 71 (1979), 288.
[173] Cf. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 44: AAS 59 (1967), 279.
[174] Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendio de la doctrina social de la Iglesia, 207.
[175] Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 2: AAS 101 (2009), 642.
[176] Ibíd., 3: AAS 101 (2009), 643.
[177] Ibíd., 4: AAS 101 (2009), 643.
[179] Ibíd., 3: AAS 101 (2009), 643.
[180] Ibíd.: AAS 101 (2009), 642.
[181] La doctrina moral catòlica, seguint l'ensenyança de sant Tomàs d'Aquino, distingix entre l'acte “elícit” i l'acte “imperat” (cf. Summa Theologiae, I-II, q. 8-17; Marcellino Zalba, S.J., Theologiae moralis summa. Theologia moralis fundamentalis. Tractatus de virtutibus theologicis, ed. BAC, Madrid 1952, vol. 1, 69; Antonio Royo Marín, O.P., Teología de la perfección cristiana, ed. BAC, Madrid 1962, 192-196).
[182] Consell Pontifici Justicia i Pau, Compendio de la doctrina social de la Iglesia, 208.[183] Cf. S. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 42: AAS 80 (1988), 572-574; Íd., Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 11: AAS 83 (1991), 806-807.
[184] Discurso a los participantes en el Encuentro mundial de Movimientos populares (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 852.
[185] Discurso al Parlamento europeo, Estrasburg (25 novembre 2014): AAS 106 (2014), 999; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (28 novembre 2014), p. 4.
[186] Discurso a la clase dirigente y al Cuerpo diplomático, Bangui – República Centreafricana (29 novembre 2015): AAS 107 (2015), 1320; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (4 desembre 2015), p. 15.
[187] Discurso a la Organización de las Naciones Unidas, Nova York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1039.
[188] Discurso a los participantes en el Encuentro mundial de Movimientos populares (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 853.
[189] Documento sobre la fraternidad humana por la paz mundial y la convivencia común, Abu Dhabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (8 febrer 2019), p. 7.
[190] René Voillaume, Hermano de todos, ed. Narcea, Madrid 1978, 15-17.
[191] Videomensaje al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Osservatore Romano (27 abril 2017), p. 7.
[192] Audiencia general (18 febrero 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (20 febrer 2015), p. 2.
[193] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 274: AAS 105 (2013), 1130.
[194] Ibíd., 279: AAS 105 (2013), 1132.
[195] Missatge per a la 52a Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2019 (8 desembre 2018), 5.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada