CARTA ENCÍCLICA
FRATELLI TUTTI
DEL SANT PARE FRANCESC
SOBRE LA FRATERNITAT I L'AMISTAT SOCIAL
Capítol tercer
PENSAR I GESTAR UN MÓN OBERT
87. Un ser humà està fet de tal manera que no es realitza, no es desenvolupa ni pot trobar la seua plenitud «si no és en l'entrega sincera de si mateix als altres». [62] Ni tan sols arriba a reconéixer a fons la seua pròpia veritat si no és en l'encontre amb els altres: «Només em comunique realment amb mi mateix en la mesura en què em comunique amb l'altre». [63] Això explica per què ningú pot experimentar el valor de viure sense rostres concrets als qui estimar. Ací hi ha un secret de la existència humana verdadera, perquè «la vida subsistix on hi ha vincle, comunió, fraternitat; i és una vida més forta que la mort quan es construïx sobre relacions verdaderes i llaços de fidelitat. Per contra, no hi ha vida quan pretenem pertànyer només a nosaltres mateixos i viure com a illes: en estes actituds preval la mort». [64]
Més enllà
88. Des de la intimitat de cada cor, l'amor crea vincles i amplia l'existència quan trau la persona de si mateixa cap a l'altre. [65] Fets per a l'amor, hi ha en cada u de nosaltres «una llei d'èxtasi: eixir de si mateix per a trobar en un altre un creiximent del seu ser». [66] Per això «en qualsevol cas l'home ha de dur a terme esta empresa: eixir de si mateix». [67]
89. Però no puc reduir la meua vida a la relació amb un grup menut, ni tan sols a la meua família, perquè és impossible entendre'm sense un teixit més ampli de relacions: no només l'actual sinó també el que em precedix i m'ha anat configurant al llarg de la vida. La relació amb una persona que aprecie no pot ignorar que eixa persona no viu només per la seua relació amb mi, ni jo visc només per la meua referència a ella. La nostra relació, si és sana i verdadera, ens obri als altres que ens amplien i enriquixen. El més noble sentit social hui fàcilment queda anul·lat darrere d'intimismes egoistes amb aparença de relacions intenses. En canvi, l'amor que és autèntic, que ajuda a créixer, i les formes més nobles de l'amistat, residixen en cors que es deixen completar. La parella i l'amic són per a obrir el cor en cercles, per a fer-nos capaços d'eixir de nosaltres mateixos fins a acollir a tots. Els grups tancats i les parelles autoreferencials, que es constituïxen en un "nosaltres" contra tothom, solen ser formes idealitzades d'egoisme i de mera autopreservació.
90. Per això moltes poblacions menudes que sobrevivien en zones desèrtiques van desenvolupar una generosa capacitat d'acolliment davant dels pelegrins que passaven, i van encunyar el deure sagrat de l'hospitalitat. Ho van viure també les comunitats monàstiques medievals, com s'advertix en la Regla de sant Benet. Encara que poguera desestructurar l'orde i el silenci dels monestirs, Benet reclamava que els pobres i pelegrins foren tractats «amb la màxima cura i sol·licitud». [68] L'hospitalitat és una manera concreta de no privar-se d'este desafiament i d'este do que és l'encontre amb la humanitat més enllà del grup propi. Aquelles persones percebien que tots els valors que podien cultivar havien d'estar acompanyats per esta capacitat de transcendir-se en una obertura als altres.
El valor únic de l'amor
91. Les persones poden desenvolupar algunes actituds que presenten com a valors morals: fortalesa, sobrietat, laboriositat i altres virtuts. Però per a orientar adequadament els actes de les diverses virtuts morals, cal considerar també en quina mesura estos realitzen un dinamisme d'obertura i unió cap a altres persones. Eixe dinamisme és la caritat que Déu infon. D'una altra manera, potser tindrem només aparença de virtuts, que seran incapaces de construir la vida en comú. Per això deia sant Tomàs d'Aquino —citant sant Agustí— que la temprança d'una persona avara ni tan sols és virtuosa. [69] Sant Bonaventura, amb altres paraules, explicava que les altres virtuts, sense la caritat, estrictament no complixen els manaments «com Déu els entén». [70]
92. L'altura espiritual d'una vida humana està marcada per l'amor, que és «el criteri per a la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d'una vida humana». [71] No obstant això, hi ha creients que pensen que la seua grandesa està en la imposició de les seues ideologies a la resta, o en la defensa violenta de la veritat, o en grans demostracions de fortalesa. Tots els creients necessitem reconéixer açò: el primer és l'amor, la cosa que mai ha d'estar en risc és l'amor, el perill més gran és no estimar (cf. 1 Co 13,1-13).
93. En un intent de precisar en què consistix l'experiència d'estimar que Déu fa possible amb la seua gràcia, sant Tomàs d'Aquino ho explicava com un moviment que centra l'atenció en l'altre «considerant-lo com u amb si». [72] L'atenció afectiva que es presta a l'altre, provoca una orientació a buscar el seu bé gratuïtament. Tot això partix d'una estima, d'una valoració, que en definitiva és el que està darrere de la paraula "caritat": el ser estimat és "car" per a mi, és a dir, «és estimat com d'alt valor». [73] I «de l'amor pel qual a un li és grata l'altra persona depén que li done alguna cosa gratis». [74]
94. L'amor implica llavors un poc més que una sèrie d'accions benèfiques. Les accions brollen d'una unió que inclina més i més cap a l'altre considerant-lo valuós, digne, grat i bell, més enllà de les aparences físiques o morals. L'amor a l'altre per ser qui és, ens mou a buscar el millor per a la seua vida. Només en el cultiu d'esta manera de relacionar-nos farem possibles l'amistat social que no exclou a ningú i la fraternitat oberta a tots.
L'obertura creixent de l'amor
95. L'amor ens posa finalment en tensió cap a la comunió universal. Ningú madura ni aconseguix la seua plenitud aïllant-se. Per la seua dinàmica pròpia, l'amor reclama una obertura creixent, una capacitat més gran d'acollir els altres, en una aventura mai acabada que integra totes les perifèries cap a un ple sentit de pertinença mútua. Jesús ens deia: «Tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8).
96. Esta necessitat d'anar més enllà dels límits val també per a les diferents regions i països. De fet, «el nombre cada vegada major d'interdependències i de comunicacions que s'entrecreuen en el nostre planeta fa més palpable la consciència que totes les nacions de la terra [...] compartixen un destí comú. En els dinamismes de la història, a pesar de la diversitat d'ètnies, societats i cultures, veem sembrada la vocació de formar una comunitat composta de germans que s'acullen recíprocament i es preocupen els uns dels altres». [75]
Societats obertes que integren a tots
97. Hi ha perifèries que estan prop de nosaltres, en el centre d'una ciutat, o en la nostra família. També hi ha un aspecte de l'obertura universal de l'amor que no és geogràfic sinó existencial. És la capacitat quotidiana d'ampliar el meu cercle, d'arribar a aquells que espontàniament no sent com a part del meu món d'interessos, encara que estiguen prop de mi. D'altra banda, cada germana i germà que patix, abandonat o ignorat per la meua societat és un foraster existencial, encara que haja nascut al mateix país. Pot ser un ciutadà amb tots els papers, però el fan sentir com un estranger en la seua terra. El racisme és un virus que muta fàcilment i en lloc de desaparéixer es dissimula, però està sempre a l'aguait.
98. Vull recordar eixos "exiliats ocults" que són tractats com a cossos estranys en la societat. [76] Moltes persones amb discapacitat «senten que existixen sense pertànyer i sense participar». Hi ha encara molt «que els impedix tindre una ciutadania plena». L'objectiu no és només cuidar-los, sinó «que participen activament en la comunitat civil i eclesial. És un camí exigent i també fatigós, que contribuirà cada vegada més a la formació de consciències capaces de reconéixer cada individu com una persona única i irrepetible». Igualment pense en «els ancians, que, també per la seua discapacitat, a vegades se senten com una càrrega». No obstant això, tots poden fer «una contribució singular al bé comú a través de la seua biografia original». Em permet insistir: «Tingueu el valor de donar veu als qui són discriminats per la seua discapacitat, perquè desgraciadament en algunes nacions, encara hui, es dubta a reconéixer-los com a persones d'igual dignitat». [77]
95. L'amor ens posa finalment en tensió cap a la comunió universal. Ningú madura ni aconseguix la seua plenitud aïllant-se. Per la seua dinàmica pròpia, l'amor reclama una obertura creixent, una capacitat més gran d'acollir els altres, en una aventura mai acabada que integra totes les perifèries cap a un ple sentit de pertinença mútua. Jesús ens deia: «Tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8).
96. Esta necessitat d'anar més enllà dels límits val també per a les diferents regions i països. De fet, «el nombre cada vegada major d'interdependències i de comunicacions que s'entrecreuen en el nostre planeta fa més palpable la consciència que totes les nacions de la terra [...] compartixen un destí comú. En els dinamismes de la història, a pesar de la diversitat d'ètnies, societats i cultures, veem sembrada la vocació de formar una comunitat composta de germans que s'acullen recíprocament i es preocupen els uns dels altres». [75]
Societats obertes que integren a tots
97. Hi ha perifèries que estan prop de nosaltres, en el centre d'una ciutat, o en la nostra família. També hi ha un aspecte de l'obertura universal de l'amor que no és geogràfic sinó existencial. És la capacitat quotidiana d'ampliar el meu cercle, d'arribar a aquells que espontàniament no sent com a part del meu món d'interessos, encara que estiguen prop de mi. D'altra banda, cada germana i germà que patix, abandonat o ignorat per la meua societat és un foraster existencial, encara que haja nascut al mateix país. Pot ser un ciutadà amb tots els papers, però el fan sentir com un estranger en la seua terra. El racisme és un virus que muta fàcilment i en lloc de desaparéixer es dissimula, però està sempre a l'aguait.
98. Vull recordar eixos "exiliats ocults" que són tractats com a cossos estranys en la societat. [76] Moltes persones amb discapacitat «senten que existixen sense pertànyer i sense participar». Hi ha encara molt «que els impedix tindre una ciutadania plena». L'objectiu no és només cuidar-los, sinó «que participen activament en la comunitat civil i eclesial. És un camí exigent i també fatigós, que contribuirà cada vegada més a la formació de consciències capaces de reconéixer cada individu com una persona única i irrepetible». Igualment pense en «els ancians, que, també per la seua discapacitat, a vegades se senten com una càrrega». No obstant això, tots poden fer «una contribució singular al bé comú a través de la seua biografia original». Em permet insistir: «Tingueu el valor de donar veu als qui són discriminats per la seua discapacitat, perquè desgraciadament en algunes nacions, encara hui, es dubta a reconéixer-los com a persones d'igual dignitat». [77]
Comprensions inadequades d'un amor universal
99. L'amor que s'estén més enllà de les fronteres té en la base l'anomenada "amistat social" en cada ciutat o en cada país. Quan és genuïna, esta amistat social dins d'una societat és una condició de possibilitat d'una verdadera obertura universal. No es tracta del fals universalisme de qui necessita viatjar constantment perquè no suporta ni estima el seu poble. Qui mira el seu poble amb menyspreu, establix en la seua societat categories de primera o de segona classe, de persones amb més o menys dignitat i drets. D'esta manera nega que hi haja lloc per a tots.
100. Tampoc estic proposant un universalisme autoritari i abstracte, dictat o planificat per alguns i presentat com un suposat somni amb vista a homogeneïtzar, dominar i espoliar. Hi ha un model de globalització que «conscientment apunta a la uniformitat unidimensional i busca eliminar totes les diferències i tradicions en una búsqueda superficial de la unitat. [...] Si una globalització pretén igualar a tots, com si fora una esfera, eixa globalització destruïx la riquesa i la particularitat de cada persona i de cada poble». [78] Eixe fals somni universalista acaba llevant-li al món el colorit variat, la bellesa i en definitiva la humanitat. Perquè «el futur no és monocromàtic, sinó que és possible si ens animem a mirar-lo en la varietat i en la diversitat del que cada u pot aportar. ¡Com necessita aprendre la nostra família humana viure junts en harmonia i pau sense necessitat que hàgem de ser tots igualets!». [79]
Transcendir un món de socis
101. Reprenguem ara aquella paràbola del bon samarità que encara té molt per a proposar-nos. Hi havia un home ferit en el camí. Els personatges que passaven al seu costat no es concentraven en esta crida interior a fer-se pròxims, sinó en la funció, en el lloc social que ells ocupaven, en una professió rellevant en la societat. Se sentien importants per a la societat del moment i la urgència era el rol que els tocava complir. L'home ferit i abandonat en el camí era una molèstia per a eixe projecte, una interrupció, i al seu torn era algú que no complia cap funció. Era un ningú, no pertanyia a una agrupació que es considerara destacable, no tenia cap funció en la construcció de la història. Mentrestant, el samarità generós es resistia a estes classificacions tancades, encara que ell mateix quedava fora de qualsevol d'estes categories i era senzillament un estrany sense un lloc propi en la societat. Així, lliure de tot rètol i estructura, va ser capaç d'interrompre el seu viatge, de canviar el seu projecte, d'estar disponible per a obrir-se a la sorpresa de l'home ferit que el necessitava.
102. ¿Quina reacció podria provocar hui eixa narració, en un món on apareixen constantment, i creixen, grups socials que s'aferren a una identitat que els separa de la resta? ¿Com pot commoure els qui tendixen a organitzar-se de tal manera que impedixen tota presència estranya que puga pertorbar eixa identitat i eixa organització autoprotectora i autoreferencial? En eixe esquema queda exclosa la possibilitat de fer-se proïsme, i només és possible ser proïsme de qui permeta assegurar els beneficis personals. Així la paraula "proïsme" perd tot el significat, i únicament cobra sentit la paraula "soci", l'associat per interessos determinats. [80]
99. L'amor que s'estén més enllà de les fronteres té en la base l'anomenada "amistat social" en cada ciutat o en cada país. Quan és genuïna, esta amistat social dins d'una societat és una condició de possibilitat d'una verdadera obertura universal. No es tracta del fals universalisme de qui necessita viatjar constantment perquè no suporta ni estima el seu poble. Qui mira el seu poble amb menyspreu, establix en la seua societat categories de primera o de segona classe, de persones amb més o menys dignitat i drets. D'esta manera nega que hi haja lloc per a tots.
100. Tampoc estic proposant un universalisme autoritari i abstracte, dictat o planificat per alguns i presentat com un suposat somni amb vista a homogeneïtzar, dominar i espoliar. Hi ha un model de globalització que «conscientment apunta a la uniformitat unidimensional i busca eliminar totes les diferències i tradicions en una búsqueda superficial de la unitat. [...] Si una globalització pretén igualar a tots, com si fora una esfera, eixa globalització destruïx la riquesa i la particularitat de cada persona i de cada poble». [78] Eixe fals somni universalista acaba llevant-li al món el colorit variat, la bellesa i en definitiva la humanitat. Perquè «el futur no és monocromàtic, sinó que és possible si ens animem a mirar-lo en la varietat i en la diversitat del que cada u pot aportar. ¡Com necessita aprendre la nostra família humana viure junts en harmonia i pau sense necessitat que hàgem de ser tots igualets!». [79]
Transcendir un món de socis
101. Reprenguem ara aquella paràbola del bon samarità que encara té molt per a proposar-nos. Hi havia un home ferit en el camí. Els personatges que passaven al seu costat no es concentraven en esta crida interior a fer-se pròxims, sinó en la funció, en el lloc social que ells ocupaven, en una professió rellevant en la societat. Se sentien importants per a la societat del moment i la urgència era el rol que els tocava complir. L'home ferit i abandonat en el camí era una molèstia per a eixe projecte, una interrupció, i al seu torn era algú que no complia cap funció. Era un ningú, no pertanyia a una agrupació que es considerara destacable, no tenia cap funció en la construcció de la història. Mentrestant, el samarità generós es resistia a estes classificacions tancades, encara que ell mateix quedava fora de qualsevol d'estes categories i era senzillament un estrany sense un lloc propi en la societat. Així, lliure de tot rètol i estructura, va ser capaç d'interrompre el seu viatge, de canviar el seu projecte, d'estar disponible per a obrir-se a la sorpresa de l'home ferit que el necessitava.
102. ¿Quina reacció podria provocar hui eixa narració, en un món on apareixen constantment, i creixen, grups socials que s'aferren a una identitat que els separa de la resta? ¿Com pot commoure els qui tendixen a organitzar-se de tal manera que impedixen tota presència estranya que puga pertorbar eixa identitat i eixa organització autoprotectora i autoreferencial? En eixe esquema queda exclosa la possibilitat de fer-se proïsme, i només és possible ser proïsme de qui permeta assegurar els beneficis personals. Així la paraula "proïsme" perd tot el significat, i únicament cobra sentit la paraula "soci", l'associat per interessos determinats. [80]
103. La fraternitat no és només resultat de condicions de respecte a les llibertats individuals, ni tan sols d'una certa equitat administrada. Si bé són condicions de possibilitat no basten perquè ella sorgisca com a resultat necessari. La fraternitat té una cosa positiva a oferir a la llibertat i a la igualtat. ¿Què ocorre sense la fraternitat cultivada conscientment, sense una voluntat política de fraternitat, traduïda en una educació per a la fraternitat, per al diàleg, per al descobriment de la reciprocitat i l'enriquiment mutu com a valors? El que passa és que la llibertat s'aprima, resultant així més una condició de soledat, de pura autonomia per a pertànyer a algú o a alguna cosa, o només per a posseir i gaudir. Això no esgota en absolut la riquesa de la llibertat que està orientada sobretot a l'amor.
104. Tampoc la igualtat s'aconseguix definint en abstracte que "tots els sers humans són iguals", sinó que és el resultat del cultiu conscient i pedagògic de la fraternitat. Els que únicament són capaços de ser socis creen mons tancats. ¿Quin sentit pot tindre en este esquema eixa persona que no pertany al cercle dels socis i arriba somiant amb una vida millor per a ell i per a la seua família?
105. L'individualisme no ens fa més lliures, més iguals, més germans. La mera suma dels interessos individuals no és capaç de generar un món millor per a tota la humanitat. Ni tan sols pot preservar-nos de tants mals que cada vegada es tornen més globals. Però l'individualisme radical és el virus més difícil de véncer. Enganya. Ens fa creure que tot consistix a donar curs a les nostres ambicions, com si acumulant ambicions i seguretats individuals poguérem construir el bé comú.
106. Hi ha un reconeiximent bàsic, essencial per a caminar cap a l'amistat social i la fraternitat universal: percebre quant val un ser humà, quant val una persona, sempre i en qualsevol circumstància. Si cada u val tant, cal dir amb claredat i fermesa que «el sol fet d'haver nascut en un lloc amb menors recursos o menor desenvolupament no justifica que algunes persones visquen amb menor dignitat». [81] Este és un principi elemental de la vida social que sol ser ignorat de diferents maneres pels qui senten que no concorda amb la seua cosmovisió o no servix als seus fins.
107. Tot ser humà té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar-se integralment, i eixe dret bàsic no pot ser negat per cap país. El té encara que siga poc eficient, encara que haja nascut o crescut amb limitacions. Perquè això no menyscaba la seua immensa dignitat com a persona humana, que no es fonamenta en les circumstàncies sinó en el valor del seu ser. Quan este principi elemental no queda assegurat, no hi ha futur ni per a la fraternitat ni per a la supervivència de la humanitat.
108. Hi ha societats que acullen parcialment este principi. Accepten que hi haja possibilitats per a tots, però sostenen que a partir d'ahí tot depén de cada u. Des d'eixa perspectiva parcial no tindria sentit «invertir perquè els lents, dèbils o menys dotats puguen obrir-se camí en la vida». [82] Invertir a favor dels fràgils pot no ser rendible, pot implicar menor eficiència. Exigix un Estat present i actiu, i institucions de la societat civil que vagen més enllà de la llibertat dels mecanismes eficientistes de determinats sistemes econòmics, polítics o ideològics, perquè realment s'orienten en primer lloc a les persones i al bé comú.
109. Alguns naixen en famílies de bona posició econòmica, reben bona educació, creixen ben alimentats, o posseïxen naturalment capacitats destacades. Ells segurament no necessitaran un Estat actiu i només reclamaran llibertat. Però evidentment no és adient la mateixa regla per a una persona amb discapacitat, per a algú que va nàixer en una llar extremadament pobra, per a algú que va créixer amb una educació de baixa qualitat i amb escasses possibilitats de curar adequadament les seues malalties. Si la societat es regix primàriament pels criteris de la llibertat de mercat i de l'eficiència, no hi ha lloc per a ells, i la fraternitat serà una expressió romàntica més.
110. El fet és que «una llibertat econòmica només declamada, però on les condicions reals impedixen que molts puguen accedir-hi realment [...] es convertix en un discurs contradictori». [83] Paraules com llibertat, democràcia o fraternitat es buiden de sentit. Perquè el fet és que «mentre el nostre sistema econòmic i social produïsca una sola víctima i hi haja una sola persona rebutjada, no hi haurà una festa de fraternitat universal». [84] Una societat humana i fraterna és capaç de preocupar-se per a garantir de manera eficient i estable que tots siguen acompanyats en el recorregut de les seues vides, no sols per a assegurar les necessitats bàsiques, sinó perquè puguen donar el millor de si, encara que el seu rendiment no siga el millor, encara que vagen amb lentitud, encara que la seua eficiència destaque poc.
111. La persona humana, amb els seus drets inalienables, està naturalment oberta als vincles. En la seua nateixa arrel residix la crida a transcendir-se a si mateixa en l'encontre amb uns altres. Per això «cal parar atenció per a no caure en alguns errors que poden nàixer d'una mala comprensió dels drets humans i d'un paradoxal mal ús d'estos. Existix hui, en efecte, la tendència cap a una reivindicació sempre més àmplia dels drets individuals —estic temptat de dir individualistes—, que amaga una concepció de persona humana deslligada de tot context social i antropològic, quasi com una "mònada" (monàs), cada vegada més insensible. [...] Si el dret de cadascú no està harmònicament ordenat al bé més gran, acaba per concebre's sense limitacions i, conseqüentment, es transforma en font de conflictes i de violències». [85]
Promoure el bé moral
112. No podem deixar de dir que el desig i la búsqueda del bé dels altres i de tota la humanitat impliquen també procurar una maduració de les persones i de les societats en els diferents valors morals que porten a un desenvolupament humà integral. En el Nou Testament s'esmenta un fruit de l'Esperit Sant (cf. Ga 5, 22), expressat amb la paraula grega agazosúne. Indica la inclinació al bé, la búsqueda del bé. Més encara, és procurar l'excel·lència, el millor per als altres: la seua maduració, el seu creiximent en una vida sana, el cultiu dels valors i no només el benestar material. Hi ha una expressió llatina semblant: bene-volentia, que significa l'actitud de voler el bé de l'altre. És un fort desig del bé, una inclinació cap a tot el que siga bo i excel·lent, que ens mou a omplir la vida dels altres de coses belles, sublims, edificants.
113. En esta línia, torne a destacar amb dolor que «ja hem tingut molt de temps de degradació moral, burlant-nos de l'ètica, de la bondat, de la fe, de l'honestedat, i ha arribat l'hora d'advertir que eixa alegre superficialitat ens ha servit de poc. Eixa destrucció de tot fonament de la vida social acaba enfrontant-nos els uns amb els altres per a preservar els propis interessos». [86] Tornem a promoure el bé, per a nosaltres mateixos i per a tota la humanitat, i així caminarem junts cap a un creiximent genuí i integral. Cada societat necessita assegurar que els valors es transmeten, perquè si això no passa es difon l'egoisme, la violència, la corrupció en les seues diverses formes, la indiferència i, en definitiva, una vida tancada a tota transcendència i clausurada en interessos individuals.
El valor de la solidaritat
114. Vull destacar la solidaritat, que «com a virtut moral i actitud social, fruit de la conversió personal, exigix el compromís de tots aquells que tenen responsabilitats educatives i formatives. En primer lloc em dirigisc a les famílies, cridades a una missió educativa primària i imprescindible. Elles constituïxen el primer lloc on es viuen i es transmeten els valors de l'amor i de la fraternitat, de la convivència i del compartir, de l'atenció i de la cura de l'altre. Elles són també l'àmbit privilegiat per a la transmissió de la fe des d'aquells primers simples gestos de devoció que les mares ensenyen als fills. Els educadors i els formadors que, a l'escola o en els diferents centres d'associació infantil i juvenil, tenen l'àrdua tasca d'educar els xiquets i jóvens, estan cridats a prendre consciència que la seua responsabilitat té a vore amb les dimensions morals, espirituals i socials de la persona. Els valors de la llibertat, del respecte recíproc i de la solidaritat es transmeten des de la més tendra infància. [...] Els qui es dediquen al món de la cultura i dels mitjans de comunicació social tenen també una responsabilitat en el camp de l'educació i la formació, especialment en la societat contemporània, en què l'accés als instruments de formació i de comunicació està cada vegada més estés». [87]
115. En estos moments on tot sembla diluir-se i perdre consistència, ens fa bé apel·lar a la solidesa [88] que sorgix de saber-nos responsables de la fragilitat dels altres buscant un destí comú. La solidaritat s'expressa concretament en el servici, que pot assumir formes molt diverses de fer-se càrrec dels altres. El servici és «en gran part, cuidar la fragilitat. Servir significa cuidar els fràgils de les nostres famílies, de la nostra societat, del nostre poble». En esta tasca cada u és capaç de «deixar de costat les seues cerques, afanys, desitjos d'omnipotència davant de la mirada concreta dels més fràgils. [...] El servici sempre mira el rostre del germà, toca la seua carn, sent la seua condició de proïsme i fins i tot en alguns casos la "patix" i busca la promoció del germà. Per això mai el servici és ideològic, ja que no se servix a idees, sinó que se servix a persones». [89]
116. Els últims en general «practiquen eixa solidaritat tan especial que hi ha entre els que patixen, entre els pobres, i que la nostra civilització sembla haver oblidat, o almenys té moltes ganes d'oblidar. Solidaritat és una paraula que no cau bé sempre, jo diria que algunes vegades l'hem transformada en una mala paraula, no es pot dir; però és una paraula que expressa molt més que alguns actes de generositat esporàdics. És pensar i actuar en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tots sobre l'apropiació dels béns per part d'alguns. També és lluitar contra les causes estructurals de la pobresa, la desigualtat, la falta de treball, de terra i de vivenda, la negació dels drets socials i laborals. És enfrontar els destructors efectes de l'Imperi dels diners. [...] La solidaritat, entesa en el seu sentit més profund, és una manera de fer història i això és el que fan els moviments populars». [90]
117. Quan parlem de cuidar la casa comuna que és el planeta, acudim a eixe mínim de consciència universal i de preocupació per la cura mútua que encara pot quedar en les persones. Perquè si algú té aigua de sobres i, no obstant això, la cuida pensant en la humanitat, és perquè ha aconseguit una altura moral que li permet transcendir-se a si mateix i al seu grup de pertinença. Això és meravellosament humà! Esta mateixa actitud és la que es requerix per a reconéixer els drets de tot ser humà, encara que haja nascut més enllà de les nostres fronteres.
112. No podem deixar de dir que el desig i la búsqueda del bé dels altres i de tota la humanitat impliquen també procurar una maduració de les persones i de les societats en els diferents valors morals que porten a un desenvolupament humà integral. En el Nou Testament s'esmenta un fruit de l'Esperit Sant (cf. Ga 5, 22), expressat amb la paraula grega agazosúne. Indica la inclinació al bé, la búsqueda del bé. Més encara, és procurar l'excel·lència, el millor per als altres: la seua maduració, el seu creiximent en una vida sana, el cultiu dels valors i no només el benestar material. Hi ha una expressió llatina semblant: bene-volentia, que significa l'actitud de voler el bé de l'altre. És un fort desig del bé, una inclinació cap a tot el que siga bo i excel·lent, que ens mou a omplir la vida dels altres de coses belles, sublims, edificants.
113. En esta línia, torne a destacar amb dolor que «ja hem tingut molt de temps de degradació moral, burlant-nos de l'ètica, de la bondat, de la fe, de l'honestedat, i ha arribat l'hora d'advertir que eixa alegre superficialitat ens ha servit de poc. Eixa destrucció de tot fonament de la vida social acaba enfrontant-nos els uns amb els altres per a preservar els propis interessos». [86] Tornem a promoure el bé, per a nosaltres mateixos i per a tota la humanitat, i així caminarem junts cap a un creiximent genuí i integral. Cada societat necessita assegurar que els valors es transmeten, perquè si això no passa es difon l'egoisme, la violència, la corrupció en les seues diverses formes, la indiferència i, en definitiva, una vida tancada a tota transcendència i clausurada en interessos individuals.
El valor de la solidaritat
114. Vull destacar la solidaritat, que «com a virtut moral i actitud social, fruit de la conversió personal, exigix el compromís de tots aquells que tenen responsabilitats educatives i formatives. En primer lloc em dirigisc a les famílies, cridades a una missió educativa primària i imprescindible. Elles constituïxen el primer lloc on es viuen i es transmeten els valors de l'amor i de la fraternitat, de la convivència i del compartir, de l'atenció i de la cura de l'altre. Elles són també l'àmbit privilegiat per a la transmissió de la fe des d'aquells primers simples gestos de devoció que les mares ensenyen als fills. Els educadors i els formadors que, a l'escola o en els diferents centres d'associació infantil i juvenil, tenen l'àrdua tasca d'educar els xiquets i jóvens, estan cridats a prendre consciència que la seua responsabilitat té a vore amb les dimensions morals, espirituals i socials de la persona. Els valors de la llibertat, del respecte recíproc i de la solidaritat es transmeten des de la més tendra infància. [...] Els qui es dediquen al món de la cultura i dels mitjans de comunicació social tenen també una responsabilitat en el camp de l'educació i la formació, especialment en la societat contemporània, en què l'accés als instruments de formació i de comunicació està cada vegada més estés». [87]
115. En estos moments on tot sembla diluir-se i perdre consistència, ens fa bé apel·lar a la solidesa [88] que sorgix de saber-nos responsables de la fragilitat dels altres buscant un destí comú. La solidaritat s'expressa concretament en el servici, que pot assumir formes molt diverses de fer-se càrrec dels altres. El servici és «en gran part, cuidar la fragilitat. Servir significa cuidar els fràgils de les nostres famílies, de la nostra societat, del nostre poble». En esta tasca cada u és capaç de «deixar de costat les seues cerques, afanys, desitjos d'omnipotència davant de la mirada concreta dels més fràgils. [...] El servici sempre mira el rostre del germà, toca la seua carn, sent la seua condició de proïsme i fins i tot en alguns casos la "patix" i busca la promoció del germà. Per això mai el servici és ideològic, ja que no se servix a idees, sinó que se servix a persones». [89]
116. Els últims en general «practiquen eixa solidaritat tan especial que hi ha entre els que patixen, entre els pobres, i que la nostra civilització sembla haver oblidat, o almenys té moltes ganes d'oblidar. Solidaritat és una paraula que no cau bé sempre, jo diria que algunes vegades l'hem transformada en una mala paraula, no es pot dir; però és una paraula que expressa molt més que alguns actes de generositat esporàdics. És pensar i actuar en termes de comunitat, de prioritat de la vida de tots sobre l'apropiació dels béns per part d'alguns. També és lluitar contra les causes estructurals de la pobresa, la desigualtat, la falta de treball, de terra i de vivenda, la negació dels drets socials i laborals. És enfrontar els destructors efectes de l'Imperi dels diners. [...] La solidaritat, entesa en el seu sentit més profund, és una manera de fer història i això és el que fan els moviments populars». [90]
117. Quan parlem de cuidar la casa comuna que és el planeta, acudim a eixe mínim de consciència universal i de preocupació per la cura mútua que encara pot quedar en les persones. Perquè si algú té aigua de sobres i, no obstant això, la cuida pensant en la humanitat, és perquè ha aconseguit una altura moral que li permet transcendir-se a si mateix i al seu grup de pertinença. Això és meravellosament humà! Esta mateixa actitud és la que es requerix per a reconéixer els drets de tot ser humà, encara que haja nascut més enllà de les nostres fronteres.
Tornar a proposar la funció social de la propietat
118. El món existix per a tots, perquè tots els sers humans naixem en esta terra amb la mateixa dignitat. Les diferències de color, religió, capacitats, lloc de naiximent, lloc de residència i altres moltes no poden anteposar-se o utilitzar-se per a justificar els privilegis d'uns sobre els drets de tots. Per consegüent, com a comunitat estem comminats a garantir que cada persona visca amb dignitat i tinga oportunitats adequades al seu desenvolupament integral.
119. En els primers segles de la fe cristiana, diversos savis van desenvolupar un sentit universal en la seua reflexió sobre el destí comú dels béns creats. [91] Açò portava a pensar que si algú no té prou per a viure amb dignitat es deu al fet que un altre s'ho està quedant. Ho resumix sant Joan Crisòstom en dir que «no compartir amb els pobres els béns propis és robar-los i llevar-los la vida. No són nostres els béns que tenim, sinó seus»; [92] o també en paraules de sant Gregori el Gran: «Quan donem als pobres les coses indispensables no els donem les nostres coses, sinó que els retornem el que és seu». [93]
120. Torne a fer meues i a proposar a tots unes paraules de sant Joan Pau II la contundència de les quals potser no ha sigut advertida: «Déu ha donat la terra a tot el gènere humà perquè ella sustente tots els seus habitants, sense excloure a ningú ni privilegiar-ne a cap». [94] En esta línia recorde que «la tradició cristiana mai va reconéixer com a absolut o intocable el dret a la propietat privada i va subratllar la funció social de qualsevol forma de propietat privada». [95] El principi de l'ús comú dels béns creats per a tots és el «primer principi de tot l'ordenament eticosocial», [96] és un dret natural, originari i prioritari. [97] Tots els altres drets sobre els béns necessaris per a la realització integral de les persones, inclosos el de la propietat privada i qualsevol altre, «no han de destorbar, ans al contrari, facilitar-ne la realització», com afirmava sant Pau VI. [98] El dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi del destí universal dels béns creats, i això té conseqüències molt concretes que han de reflectir-se en el funcionament de la societat. Però ocorre amb freqüència que els drets secundaris se sobreposen als prioritaris i originaris, i els deixen sense rellevància pràctica.
Drets sense fronteres
121. Per tant ningú pot quedar exclòs, no importa on haja nascut, i molt menys a causa dels privilegis que uns altres posseïxen perquè han nascut en llocs amb majors possibilitats. Els límits i les fronteres dels Estats no poden impedir que això es complisca. Així com és inacceptable que algú tinga menys drets per ser dona, és igualment inacceptable que el lloc de naiximent o de residència de per si determine ja menors possibilitats de vida digna i de desenvolupament.
122. El desenvolupament no ha d'orientar-se a l'acumulació creixent d'uns pocs, sinó que ha d'assegurar «els drets humans, personals i socials, econòmics i polítics, inclosos els drets de les Nacions i dels pobles». [99] El dret d'alguns a la llibertat d'empresa o de mercat no pot estar per damunt dels drets dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte al medi ambient, ja que «qui s'apropia alguna cosa és només per a administrar-la en bé de tots». [100]
123. És veritat que l'activitat dels empresaris «és una noble vocació orientada a produir riquesa i a millorar el món per a tots». [101] Déu ens promou, espera que desenvolupem les capacitats que ens va donar i va omplir l'univers de potencialitats. En els seus designis cada home està cridat a promoure el seu progrés, [102] i açò inclou fomentar les capacitats econòmiques i tecnològiques per a fer créixer els béns i augmentar la riquesa. Però en tot cas estes capacitats dels empresaris, que són un do de Déu, haurien d'orientar-se clarament al desenvolupament de les altres persones i a la superació de la misèria, especialment a través de la creació de fonts de treball diversificades. Sempre, al costat del dret de propietat privada, està el més important i anterior principi de la subordinació de tota propietat privada al destí universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tots al seu ús. [103]
Drets dels pobles
124. La convicció del destí comú dels béns de la terra hui requerix que s'aplique també als països, als seus territoris i a les seues possibilitats. Si ho mirem no sols des de la legitimitat de la propietat privada i dels drets dels ciutadans d'una determinada nació, sinó també des del primer principi del destí comú dels béns, aleshores podem dir que cada país és així mateix de l'estranger, perquè els béns d'un territori no han de ser negats a una persona necessitada que provinga d'un altre lloc. Perquè, com van ensenyar els bisbes dels Estats Units, hi ha drets fonamentals que «precedixen a qualsevol societat perquè brollen de la dignitat atorgada a cada persona d'acord amb la condició de creatura de Déu». [104]
125. Açò suposa a més una altra manera d'entendre les relacions i l'intercanvi entre països. Si tota persona té una dignitat inalienable, si tot ser humà és el meu germà o la meua germana i, si en realitat el món és de tots, no importa si algú ha nascut ací o si viu fora dels límits del seu país. També la meua nació és corresponsable del seu desenvolupament, encara que puga complir esta responsabilitat de diverses maneres: acollint-lo de manera generosa quan ho necessite imperiosament, promovent-lo en la seua terra, no usufructuant ni buidant de recursos naturals països sencers propiciant sistemes corruptes que impedixen el desenvolupament digne dels pobles. Açò que val per a les nacions s'aplica a les diferents regions de cada país, entre les quals sol haver-hi greus inequitats. Però la incapacitat de reconéixer la igual dignitat humana a vegades porta al fet que les regions més desenvolupades d'alguns països somien a alliberar-se del "llast" de les regions més pobres per a augmentar encara més el seu nivell de consum.
126. Parlem d'una nova xarxa en les relacions internacionals, perquè no hi ha manera de resoldre els greus problemes del món pensant només en formes d'ajuda mútua entre individus o grups menuts. Recordem que «la inequitat no afecta només individus, sinó països sencers, i obliga a pensar en una ètica de les relacions internacionals». [105. I la justícia exigix reconéixer i respectar no sols els drets individuals, sinó també els drets socials i els drets dels pobles. [106] El que estem dient implica assegurar «el dret fonamental dels pobles a la subsistència i al progrés», [107] que a vegades es veu fortament dificultat per la pressió que origina el deute extern. El pagament del deute en moltes ocasions no solament no afavorix el desenvolupament, sinó que el limita i el condiciona fortament. Si bé es manté el principi que tot deute legítimament adquirit ha de ser saldat, la manera de complir este deure que molts països pobres tenen amb els països rics no ha d'arribar a comprometre la seua subsistència i el seu creixement.
127. Sens dubte, es tracta d'una altra lògica. Si no s'intenta entrar en eixa lògica, les meues paraules sonaran a fantasia. Però si s'accepta el gran principi dels drets que brollen del sol fet de posseir la inalienable dignitat humana, és possible acceptar el desafiament de somiar i pensar en una altra humanitat. És possible anhelar un planeta que assegure terra, sostre i treball per a tots. Este és el verdader camí de la pau, i no l'estratègia mancada de sentit i curta de mires de sembrar temor i desconfiança davant d'amenaces externes. Perquè la pau real i duradora només és possible «des d'una ètica global de solidaritat i cooperació al servici d'un futur plasmat per la interdependència i la corresponsabilitat entre tota la família humana». [108]
118. El món existix per a tots, perquè tots els sers humans naixem en esta terra amb la mateixa dignitat. Les diferències de color, religió, capacitats, lloc de naiximent, lloc de residència i altres moltes no poden anteposar-se o utilitzar-se per a justificar els privilegis d'uns sobre els drets de tots. Per consegüent, com a comunitat estem comminats a garantir que cada persona visca amb dignitat i tinga oportunitats adequades al seu desenvolupament integral.
119. En els primers segles de la fe cristiana, diversos savis van desenvolupar un sentit universal en la seua reflexió sobre el destí comú dels béns creats. [91] Açò portava a pensar que si algú no té prou per a viure amb dignitat es deu al fet que un altre s'ho està quedant. Ho resumix sant Joan Crisòstom en dir que «no compartir amb els pobres els béns propis és robar-los i llevar-los la vida. No són nostres els béns que tenim, sinó seus»; [92] o també en paraules de sant Gregori el Gran: «Quan donem als pobres les coses indispensables no els donem les nostres coses, sinó que els retornem el que és seu». [93]
120. Torne a fer meues i a proposar a tots unes paraules de sant Joan Pau II la contundència de les quals potser no ha sigut advertida: «Déu ha donat la terra a tot el gènere humà perquè ella sustente tots els seus habitants, sense excloure a ningú ni privilegiar-ne a cap». [94] En esta línia recorde que «la tradició cristiana mai va reconéixer com a absolut o intocable el dret a la propietat privada i va subratllar la funció social de qualsevol forma de propietat privada». [95] El principi de l'ús comú dels béns creats per a tots és el «primer principi de tot l'ordenament eticosocial», [96] és un dret natural, originari i prioritari. [97] Tots els altres drets sobre els béns necessaris per a la realització integral de les persones, inclosos el de la propietat privada i qualsevol altre, «no han de destorbar, ans al contrari, facilitar-ne la realització», com afirmava sant Pau VI. [98] El dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi del destí universal dels béns creats, i això té conseqüències molt concretes que han de reflectir-se en el funcionament de la societat. Però ocorre amb freqüència que els drets secundaris se sobreposen als prioritaris i originaris, i els deixen sense rellevància pràctica.
Drets sense fronteres
121. Per tant ningú pot quedar exclòs, no importa on haja nascut, i molt menys a causa dels privilegis que uns altres posseïxen perquè han nascut en llocs amb majors possibilitats. Els límits i les fronteres dels Estats no poden impedir que això es complisca. Així com és inacceptable que algú tinga menys drets per ser dona, és igualment inacceptable que el lloc de naiximent o de residència de per si determine ja menors possibilitats de vida digna i de desenvolupament.
122. El desenvolupament no ha d'orientar-se a l'acumulació creixent d'uns pocs, sinó que ha d'assegurar «els drets humans, personals i socials, econòmics i polítics, inclosos els drets de les Nacions i dels pobles». [99] El dret d'alguns a la llibertat d'empresa o de mercat no pot estar per damunt dels drets dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte al medi ambient, ja que «qui s'apropia alguna cosa és només per a administrar-la en bé de tots». [100]
123. És veritat que l'activitat dels empresaris «és una noble vocació orientada a produir riquesa i a millorar el món per a tots». [101] Déu ens promou, espera que desenvolupem les capacitats que ens va donar i va omplir l'univers de potencialitats. En els seus designis cada home està cridat a promoure el seu progrés, [102] i açò inclou fomentar les capacitats econòmiques i tecnològiques per a fer créixer els béns i augmentar la riquesa. Però en tot cas estes capacitats dels empresaris, que són un do de Déu, haurien d'orientar-se clarament al desenvolupament de les altres persones i a la superació de la misèria, especialment a través de la creació de fonts de treball diversificades. Sempre, al costat del dret de propietat privada, està el més important i anterior principi de la subordinació de tota propietat privada al destí universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tots al seu ús. [103]
Drets dels pobles
124. La convicció del destí comú dels béns de la terra hui requerix que s'aplique també als països, als seus territoris i a les seues possibilitats. Si ho mirem no sols des de la legitimitat de la propietat privada i dels drets dels ciutadans d'una determinada nació, sinó també des del primer principi del destí comú dels béns, aleshores podem dir que cada país és així mateix de l'estranger, perquè els béns d'un territori no han de ser negats a una persona necessitada que provinga d'un altre lloc. Perquè, com van ensenyar els bisbes dels Estats Units, hi ha drets fonamentals que «precedixen a qualsevol societat perquè brollen de la dignitat atorgada a cada persona d'acord amb la condició de creatura de Déu». [104]
125. Açò suposa a més una altra manera d'entendre les relacions i l'intercanvi entre països. Si tota persona té una dignitat inalienable, si tot ser humà és el meu germà o la meua germana i, si en realitat el món és de tots, no importa si algú ha nascut ací o si viu fora dels límits del seu país. També la meua nació és corresponsable del seu desenvolupament, encara que puga complir esta responsabilitat de diverses maneres: acollint-lo de manera generosa quan ho necessite imperiosament, promovent-lo en la seua terra, no usufructuant ni buidant de recursos naturals països sencers propiciant sistemes corruptes que impedixen el desenvolupament digne dels pobles. Açò que val per a les nacions s'aplica a les diferents regions de cada país, entre les quals sol haver-hi greus inequitats. Però la incapacitat de reconéixer la igual dignitat humana a vegades porta al fet que les regions més desenvolupades d'alguns països somien a alliberar-se del "llast" de les regions més pobres per a augmentar encara més el seu nivell de consum.
126. Parlem d'una nova xarxa en les relacions internacionals, perquè no hi ha manera de resoldre els greus problemes del món pensant només en formes d'ajuda mútua entre individus o grups menuts. Recordem que «la inequitat no afecta només individus, sinó països sencers, i obliga a pensar en una ètica de les relacions internacionals». [105. I la justícia exigix reconéixer i respectar no sols els drets individuals, sinó també els drets socials i els drets dels pobles. [106] El que estem dient implica assegurar «el dret fonamental dels pobles a la subsistència i al progrés», [107] que a vegades es veu fortament dificultat per la pressió que origina el deute extern. El pagament del deute en moltes ocasions no solament no afavorix el desenvolupament, sinó que el limita i el condiciona fortament. Si bé es manté el principi que tot deute legítimament adquirit ha de ser saldat, la manera de complir este deure que molts països pobres tenen amb els països rics no ha d'arribar a comprometre la seua subsistència i el seu creixement.
127. Sens dubte, es tracta d'una altra lògica. Si no s'intenta entrar en eixa lògica, les meues paraules sonaran a fantasia. Però si s'accepta el gran principi dels drets que brollen del sol fet de posseir la inalienable dignitat humana, és possible acceptar el desafiament de somiar i pensar en una altra humanitat. És possible anhelar un planeta que assegure terra, sostre i treball per a tots. Este és el verdader camí de la pau, i no l'estratègia mancada de sentit i curta de mires de sembrar temor i desconfiança davant d'amenaces externes. Perquè la pau real i duradora només és possible «des d'una ètica global de solidaritat i cooperació al servici d'un futur plasmat per la interdependència i la corresponsabilitat entre tota la família humana». [108]
[62] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 24.
[63] Gabriel Marcel, Du refus à l’invocation, ed. NRF, París 1940, 50; cf. Íd., De la negación a la invocación, en Obras selectas, ed. BAC, Madrid 2004, vol. 2, 41.
[64] Ángelus (10 novembre 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (15 novembre 2019), p. 3.
[65] Cf. St. Tomàs d'Aquino, Scriptum super Sententiis, lib. 3, dist. 27, q. 1, a. 1, ad 4: «Dicitur amor extasim facere, et fervere, quia quod fervet extra se bullit et exhalat» (es diu que l'amor produïx èxtasi i efervescència, ja que l'efervescent bull fora de sí i expira).
[66] Karol Wojtyła, Amor y responsabilidad, Madrid 1978, 136.
[67] Karl Rahner, S.J., El año litúrgico, Barcelona 1966, 28. Obra original: Kleines Kirchenjahr. Ein Gang durch den Festkreis, ed. Herder, Friburgo 1981, 30.
[68] Regula, 53, 15: «Pauperum et peregrinorum maxime susceptioni cura sollicite exhibeatur».
[69] Cf. Summa Theologiae, II-II, q. 23, art. 7; S. Agustí, Contra Julianum, 4, 18: PL 44, 748: «De quants plaers es priven els avars per a augmentar els seus tresors o pel temor de vore'ls minvar».
[70] «Secundum acceptionem divinam» (Scriptum super Sententiis, lib. 3, dist. 27, a. 1, q. 1, concl. 4).
[71] Benet XVI, Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 15: AAS 98 (2006), 230.
[72] Summa Theologiae II-II, q. 27, art. 2, resp.
[73] Ibíd., I-II, q. 26, art. 3, resp.
[74] Ibíd., q. 110, art. 1, resp.
[75] Mensaje para la 47.ª Jornada Mundial de la Paz 1 enero 2014 (8 desembre 2013), 1: AAS 106 (2014), 22; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (13 desembre 2013), p. 8.
[76] Cf. Ángelus (29 desembre 2013): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (3 gener 2014), pp. 2-3; Discurso al Cuerpo diplomático acreditado ante la Santa Sede (12 gener 2015): AAS 107 (2015), 165; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (16 gener 2015), p. 10.
[77] Mensaje para el Día internacional de las personas con discapacidad (3 diciembre 2019): L’Osservatore Romano, ed. stemanal en llengua espanyola (6 desembre 2019), pp. 5.12.
[78] Discurso en el Encuentro por la libertad religiosa con la comunidad hispana y otros inmigrantes, Filadèlfia – Estats Units (26 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1050-1051.
[79] Discurso a los jóvenes, Tòquio – Japó (25 novembre 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (29 novembre 2019), p. 15.
[80] En estes consideracions em deixe inspirar pel pensament de Paul Ricoeur, «Le socius et le prochain», en Histoire et vérité, ed. Le Seuil, París 1967, 113-127.
[81] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 190: AAS 105 (2013), 1100.
[82] Ibíd., 209: AAS 105 (2013), 1107.
[83] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 129: AAS 107 (2015), 899.
[84] Mensaje para el evento “Economy of Francesco” (1 maig 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (17 maig 2019), p. 5.
[85] Discurso al Parlamento europeo, Estrasburg (25 novembre 2014): AAS 106 (2014), 997; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (28 novembre 2014), p. 3.
[86] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 229: AAS 107 (2015), 937.
[87] Mensaje para la 49.ª Jornada Mundial de la Paz 1 enero 2016 (8 desembre 2015), 6: AAS 108 (2016), 57-58; L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (18-25 desembre 2015), p. 10.
[88] La solidesa está en l'arrel etimològica de la paraula solidaritat. La solidaritat, en el significat eticopolític que esta ha assumit en els últims dos segles, dona lloc a una construcció social segura i ferma.
[89] Homilía durante la Santa Misa, L'Havana – Cuba (20 setembre 2015): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (25 setembre 2015), p. 3.
[90] Discurso a los participantes en el Encuentro mundial de Movimientos populares (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 851-852.
[91] Cf. S. Basili, Homilia 21. Quod rebus mundanis adhaerendum non sit, 3, 5: PG 31, 545-549; Regulae brevius tractatae, 92: PG 31, 1145-1148; S. Pere Crisòleg, Sermo 123: PL 52, 536-540; S. Ambrós, De Nabuthe, 27.52: PL 14, 738s; S. Agustí, In Iohannis Evangelium 6, 25: PL 35, 1436s.
[92] De Lazaro Concio 2, 6: PG 48, 992D.
[93] Regula pastoralis 3, 21: PL 77, 87.
[94] Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 31: AAS 83 (1991), 831.
[95] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 93: AAS 107 (2015), 884.
[96] S. Joan Pau II, Carta enc. Laborem exercens (14 setembre 1981), 19: AAS 73 (1981), 626.
[97] Cf. Consell Pontifici Justicia i Pau, Compendio de la doctrina social de la Iglesia, 172.
[98] Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 22: AAS 59 (1967), 268.
[99] S. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 33: AAS 80 (1988), 557.
[100] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 95: AAS 107 (2015), 885.
[101] Ibíd., 129: AAS 107 (2015), 899.
[102] Cf. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 15: AAS 59 (1967), 265; Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 16: AAS 101 (2009), 652.
[103] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 93: AAS 107 (2015), 884-885; Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 189-190: AAS 105 (2013), 1099-1100.
[104] Conferència de Bisbes Catòlics dels Estats Units, Obrim els nostres cors: La crida incessant a l'amor. Carta pastoral contra el racisme (novembre 2018).
[105] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 51: AAS 107 (2015), 867.
[106] Cf. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 6: AAS 101 (2009), 644.
[107] S. Joan Pau II, Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 35: AAS 83 (1991), 838.
[108] Discurso sobre las armas nucleares, Nagasaki – Japó (24 novembre 2019): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (29 novembre 2019), p. 11.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada