5 de març de 2026, dijous II de Quaresma

DIJOUS DE LA SETMANA II DE QUARESMA

La Quaresma: confiar en els valors verdaders

Lectura primera Jr 17,5-10

Maleït aquell que confia en l'ajuda humana;

beneït aquell que confia en el Senyor

Lectura del llibre de Jeremies

Açò diu el Senyor:

«Maleït el que confia en l'ajuda humana

i busca qui li faça de braç dret,

mentres el seu cor s'aparta del Senyor.

Serà com un matoll en el desert;

no veu vindre la pluja;

viu en un desert ardorós,

en una terra salada que no es pot habitar. 

 

Beneït el que confia en el Senyor,

que troba l'esperança en el Senyor .

Serà com un arbre plantat vora l'aigua,

que estén les arrels vora el corrent;

quan ve l'estiu, ell no té por,

les seues fulles aguanten fresques;

en anys de sequera no s'inquieta

ni deixa de donar fruit. 

 

No hi ha res més fals que el cor: no té remei.

¿Qui es capaç de conéixer-lo?

Jo, el Senyor, escrute el cor

i examine la consciència,

per a donar a cada u segons per on camina,

segons el fruit de les seues obres».

Salm responsorial 1,1-2.3.4 i 6 (R.: 39,5a)

Feliç aquell que no es guia pel consell dels malvats,

ni el veus pels camins dels pecadors,

ni s'entaula amb els arrogants,

sinó que es complau en la llei del Senyor:

la medita nit i dia.

R. Feliç aquell que confia en el Senyor.

Serà com un arbre plantat vora l'aigua:

dona fruit quan li arriba el temps,

no li cauen les fulles,

tot el que emprén acaba bé. R.

Eixa no serà la sort dels malvats;

seran com la palla que escampa el vent.

El Senyor guarda el camí del just,

però el del malvat, acaba malament. R.

Vers abans de l'evangeli Cf. Lc 8,15

Feliços els qui amb cor bo i generós

guarden la paraula de Déu,

i donen fruit amb perseverança.

Evangeli Lc 16,19-31

Et van tocar béns de tota classe, i a Llàtzer mals,

però ara ell ha trobat consol, i tu, patiments

᛭ Lectura de l'evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús va dir als fariseus: 

«Hi havia un home ric que anava vestit de púrpura i de lli finíssim i per a ell cada dia era una festa. Un pobre que es deia Llàtzer estava estirat vora el seu portal amb tot el cos llagat, esperant satisfer la fam amb les molles que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar-li les úlceres.

El pobre va morir i els àngels el portaren al si d'Abraham. El ric també va morir i el sepultaren. Arribat al país dels morts, va alçar els ulls enmig dels turments i va vore de lluny a Abraham, amb Llàtzer al seu costat; el va cridar i li va dir: "Abraham, pare meu, apiada't de mi i envia a Llàtzer que mulle amb aigua la punta del seu dit i em refresque la llengua, perquè patixc terriblement enmig d'estes flames".

Abraham li va respondre: "Fill meu, recorda que en vida et van tocar béns de tota classe, i a Llàtzer mals, però ell ara troba consol, i tu, en canvi, patiments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha un abisme immens, tant que ningú, per més que vullga, pot passar d'ací on estic jo cap on esteu vosaltres, ni tampoc d'on esteu vosaltres cap ací".

El ric va dir: "En eixe cas, pare, et pregue que l'envies a casa de mon pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els advertixca, per a que no acaben també ells en este lloc de turments".

Abraham li va respondre: "Ja tenen a Moisés i els profetes: que els escolten". El ric va contestar: "No ho faran, pare meu Abraham. Però si va a vore'ls algú d'entre els morts, sí que es convertiran". Abraham li va dir: "Si no fan cas de Moisés i dels profetes, tampoc es deixaran convéncer per algú que ressuscite d'entre els morts"» 

 

MEDITACIÓ AMB EL PAPA FRANCESC

 

Per a convertir-nos, no hem d'esperar esdeveniments prodigiosos, sinó obrir el cor a la Paraula de Déu, que ens crida a amar a Déu i el proïsme. La Paraula de Déu pot fer reviure un cor marcit i curar-lo de la seua ceguesa. El ric coneixia la Paraula de Déu, però no la va deixar entrar en el cor, no la va escoltar, per això va ser incapaç d'obrir els ulls i de tindre compassió del pobre. Cap missatger i cap missatge no podran substituir els pobres que trobem en el camí, perquè en ells ens ve a trobar el mateix Jesús: «cada vegada que ho féieu a u d'estos germans meus, per menut que fora, m'ho féieu a m» (Mt  25, 40), diu Jesús. Així, en el canvi de les sorts que la paràbola descriu s'amaga el misteri de la nostra salvació, en què Crist unix la pobresa a la misericòrdia. Estimats germans i germanes, escoltant este Evangeli, tots nosaltres, al costat dels pobres de la terra, podem cantar amb Maria: «Derroca els poderosos del soli i exalça els humils; ompli de béns els pobres i els rics se'n tornen sense res» (Lc  1, 52-53). (Audiència general, 18 de maig de 2016)

* * * * *

Aniversari del traspàs de Max Jacob, pintor, poeta i escriptor, després de ser deportat pel règim nazi (1944)

MARTIROLOGI ROMÀ

Elogis del 5 de març

1. Commemoració de sant Teòfil, bisbe de Cesarea de Palestina, que sota l'emperador Septimi Sever va brillar per la seua saviesa i integritat de vida. (195)

2. A Pamfília, a l'actual Turquia, sant Conó, màrtir, hortolà de professió, que en temps de l'emperador Deci va ser obligat a córrer davant d'un carro amb els peus travessats per claus i, caent de genolls, va entregar l'esperit mentres resava. (c. 250)

3. A Roma, a la via Àpia, al cementeri de Calixt, sepultura de sant Luci, papa, successor de Corneli, que va patir l'exili per la fe de Crist i, en temps angoixants, va ser eximi confessor de la fe, actuant amb moderació i prudència. (254)

4. A Sinope, a la regió del Pont, hui Turquia, sant Focas l'Hortolà, màrtir, llaurador d'ofici, que va patir moltes injúries pel nom del Redemptor. (c. s. IV)

5. A Cesarea de Palestina, sant Adrià, màrtir, que en la persecució desencadenada sota l'emperador Dioclecià, en el dia en què solien celebrar-se els festejos de la Fortuna, per orde del procurador Firmilià, i per la seua fe de Crist, va ser llançat davant d'un lleó i després degollat a espasa. (309)

6. A Palestina, a la ribera del Jordà, sant Geràsim, anacoreta, que en temps de l'emperador Zenó, convertit a la fe ortodoxa per obra de sant Eutimi, es va entregar a grans penitències, i va oferir a tots els que sota la seua direcció s'exercitaven en la vida monàstica la norma d'una integèrrima disciplina i la manera de sustentar-se. (475)

Va nàixer a Lícia. Primer va ser monjo i després anacoreta a la seua regió, però després va anar a Palestina i es va establir per la redor de la mar Morta. Per influència del bisbe intrús Teodosi, va abraçar el monofisisme, però l'en va traure sant Eutimi el Gran. Cap a l'any 455 va fundar un monestir a la vora del riu Jordà, que va presidir amb gran santedat i prudència fins que va morir, el 5 de març de l'any 475. S'explica d'ell que cada any, per Quaresma, es reunia amb Eutimi i observava un rigorós dejuni que només interrompia per a rebre l'eucaristia. És cèlebre la llegenda que diu que va curar un lleó traent-li una espina de la pota, i que l'animal es va quedar amb ell fins que, un cop mort el sant, es va ajaure damunt de la seua tomba i s'hi va estar fins que va morir. [font]

7. A Saighir, a la regió d'Ossory, a Hibèrnia, hui Irlanda, sant Kieran [o Ciaran], bisbe i abat. (530)

8. A Arle, ciutat de Provença, a l'actual França, sant Virgili, bisbe, que va rebre com a hostes sant Agustí i els seus monjos quan viatjaven cap a Anglaterra per encàrrec del papa sant Gregori el Gran. (c. 618)

9. A Vigevano, a la regió italiana de Llombardia, beat Cristòfol Macassoli, prevere de l'Orde de Germans Menors, insigne per la seua predicació i la seua caritat envers els pobres. (1485)

10. A Nàpols, ciutat de Campània, de nou a Itàlia, beat Jeremies (Joan) Kostistik de Valacchia, religiós de l'Orde dels Germans Menors Caputxins, que, amb caritat i alegria, va assistir incessantment els malalts durant quaranta anys. (1625)

11. També a la mateixa ciutat de Nàpols, sant Joan Josep de la Creu (Carles Caietà) Calosirto, prevere de l'Orde dels Germans Menors, que, seguint les petjades de sant Pere d'Alcántara, va restablir la disciplina de la Regla en molts convents de la regió napolitana. (1734)

Carles Gaietà Calosirto va nàixer a l’illa napolitana d’Ischia el 1654. Acabades les humanitats a 16 anys va ser el primer italià a seguir la reforma franciscana de sant Pere d’Alcàntara, que pretenia que l’orde tornara a l’esperit ori­ginal. Ben prompte va destacar per la seua gran ascesi (penitència, pregària i austeritat), i els seus superiors, veent la seva vàlua, li van encarregar fundar un convent nou, el van nomenar mestre de novicis i finalment provincial de l’orde.

Els seus contemporanis expliquen que tenia el do de la profecia, de la curació i de la bilocació. Va ser igual­ment conegut com a bon confessor i director espiritual de persones que també acabarien sent santes, com ara Alfons Maria de Liguori. Va morir el 5 de març de 1734 a Lucia del Monte, prop de Nàpols. Canonitzat en 1811 per Gregori XVI. [font]