La paràbola dels vinyaters

Papa Francesc: Àngelus. Diumenge 8 d'octubre de 2017

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

La litúrgia d'este diumenge ens proposa la paràbola dels vinyaters, als quals un propietari confia la vinya que havia plantat i després se'n va (cf. Mt 21, 33-43). Així es posa a prova la lleialtat d'estos vinyaters: la vinya els està confiada i han de custodiar-la, fer-la fructificar i entregar a l'amo el que es culla. Arribat el temps de la verema, l'amo envia els seus servents a recollir els fruits. Però els vinyaters assumixen una actitud possessiva: no es consideren simples gestors, sinó propietaris, i es neguen a entregar el que han collit. Maltracten els servents fins a matar-los.

L'amo es mostra pacient amb ells: envia uns altres servents, més nombrosos que els primers, però el resultat és el mateix. Al final, amb paciència, decidix enviar el seu propi fill; però aquells vinyaters, presoners del seu comportament possessiu, maten també el fill pensant que així aconseguiran l'herència.

Esta història il·lustra de manera al·legòrica els retrets que els profetes havien fet sobre la història d'Israel. És una història que ens pertany: es parla de l'aliança que Déu va voler establir amb la humanitat i a la qual també ens va cridar a participar. Però esta història d'aliança, com cada història d'amor, coneix els seus moments positius, però està marcada també per traïcions i menyspreus.

Per a fer entendre com Déu Pare respon als menyspreus contraris al seu amor i a la seua proposta d'aliança, el passatge evangèlic posa en boca del propietari de la vinya una pregunta: «Quan torne l'amo de la vinya, ¿què farà amb aquells vinyaters?» (Mt 21, 40). Esta pregunta subratlla que la desil·lusió de Déu pel comportament pervers dels hòmens no és l'última paraula. Heus ací la gran novetat del cristianisme: un Déu que, fins i tot desil·lusionat pels nostres errors i els nostres pecats, no perd la seua paraula, no es deté i sobretot ¡no es venja!

Germans i germanes, ¡Déu no es venja! Déu ama, no es venja, ens espera per a perdonar-nos, per a abraçar-nos. A través de les «pedres de rebuig» –i Crist és la primera pedra que els constructors han rebutjat– a través de les situacions de debilitat i de pecat, Déu continua posant en circulació el «vi nou» de la seua vinya, és a dir, la misericòrdia: este és el vi nou de la vinya del Senyor: la misericòrdia. Hi ha només un impediment enfront de la voluntat tenaç i tendra de Déu: la nostra arrogància i la nostra presumpció, ¡que es convertix a vegades en violència! Enfront d'estes actituds i allà on no es produïxen fruits, la paraula de Déu conserva tot el seu poder de retret i advertiment: «se vos llevarà el regne de Déu per a donar-li'l a un poble que rendisca els seus fruits» (Mt 21, 43).

La urgència de respondre amb fruits de bé a la crida del Senyor, que ens crida a convertir-nos en la seua vinya, ens ajuda a entendre què hi ha de nou i d'original en la fe cristiana. Esta no és tant la suma de preceptes i de normes morals com, primer que res, una proposta d'amor que Déu, a través de Jesús va fer i continua fent a la humanitat. És una invitació a entrar en esta història d'amor i convertir-se en una vinya vivaç i oberta, rica de fruits i d'esperança per a tots. Una vinya tancada es pot convertir en salvatge i produir raïm salvatge. Estem cridats a eixir de la vinya per a posar-nos al servici dels germans que no estan amb nosaltres, per a somoure'ns i animar-nos, per a recordar-nos que hem de ser la vinya del Senyor en cada ambient, també en els més llunyans i desagradables.

Benvolguts germans i germanes, invoquem la intercessió de Maria Santíssima, perquè ens ajude a estar a tot arreu, sobretot en les perifèries de la societat, la vinya que el Senyor ha plantat pel bé de tots i a portar el vi nou de la misericòrdia del Senyor.