- Enric Benavent, arquebisbe de València: Una mirada de fe davant una tragèdia (2024, març 6)
DISSABTE DE LA SETMANA III DE QUARESMA
El que jo vull és amor, i no sacrificisLectura de la profecia d'Osees«Veniu, tornem al Senyor.Ell, que ens ha ferit, ens curarà;ell, que ens ha colpejat, ens cuidarà.Ens tornarà la vida en dos dies,el dia tercer ens farà alçari viurem en la seua presència.Esforcem-nos per conéixer el Senyor;està a punt d'alçar-se com l'aurora,ens vindrà com pluja de tardor,com el ruixat que amera la terra».
El Senyor respon:«¿Què he de fer amb tu, Efraïm?¿Què he de fer amb tu, Judà?El vostre amor és com la boira del matí,com la rosada que a l'alba es fon.Per això vos he forjat valent-me dels profetes;les paraules dels meus llavis, vos han dut la mort,però la meua decisió brilla com la llum:el que jo vull és amor, i no sacrificis,coneiximent de Déu, i no holocaustos».
Pietat, Déu meu, vós que sou bo;per la vostra gran misericòrdia,ofegueu la meua malícia;llaveu del tot la meua falta,renteu el meu pecat.R. El que jo vull és amor, i no sacrificis.No vos satisfan els sacrificis,si vos oferira un holocaust, no vos plauria.El meu sacrifici és un esperit abatut;un cor trencat i humiliat,vós, Déu meu, no el menyspreeu. R.Beneïu a Sió, per la vostra bondat,restaureu les muralles de Jerusalem.Així acceptareu els sacrificis,ofrenes i holocausts. R.
No enduriu, hui, els vostres cors;
escolteu la veu de Déu.
Va ser el publicà, i no el fariseu,el qui va tornar perdonat a sa casa᛭ Lectura de l'evangeli segons sant LlucEn aquell temps, Jesús va dir una altra paràbola a uns que es consideraven justos, i tenien per no res a tots els altres:
«Dos hòmens pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l'altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, vos done gràcies perquè no soc com els altres: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com eixe publicà. Dejune dos dies cada setmana i done la desena part de totes les meues rendes".
Però el publicà, que s'havia quedat un poc lluny, ni gosava alçar els ulls al cel, sinó que es pegava colps en el pit i deia: "Déu meu, tingueu compassió de mi, que soc un pecador".
Vos assegure que este va tornar perdonat a sa casa, i l'altre no; perquè el qui s'enaltix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit»
- Setmana III de Quaresma. Missa de lliure elecció: "la Samaritana" (AVL).
MARTIROLOGI ROMÀ
Elogis del 9 de març
Santa Francesca, religiosa, que casada encara adolescent, va viure quaranta anys en matrimoni i va ser excel·lent esposa i mare de família, admirable per la seua pietat, humilitat i paciència. En temps calamitosos va distribuir els seus béns entre els pobres, va assistir els atribolats i, en quedar viuda, es va retirar a viure entre les oblates que ella havia reunit sota la Regla de sant Benet, a Roma. (1440)
2. A Sebaste, a l'antiga Armènia, hui Turquia, passió dels sants quaranta soldats de Capadòcia, que, en temps de l'emperador Licini es van mostrar companys, no per raó de sang, sinó per la fe comuna i l'obediència a la voluntat del Pare celestial. Després de presons i turments cruels, com el fet d'haver de pernoctar nus a l'aire lliure sobre un estany gelat en el més fred hivern, van consumar el martiri amb el trencament de les seues cames. (320)
3. A Barcelona, a la Hispània Tarraconense, sant Pacià, bisbe, que, en exposar la seua fe, proclamava que "cristià" era el seu nom i "catòlic" el seu cognom. (390)
Sant Jeroni elogia este bisbe de Barcelona en el seu tractat Sobre els barons il·lustres, dedicat precisament al fill de Pacià, Dextre, el qual era “Prӕfectus Prӕtorio”. De l’escriptor més il·lustre de la Barcelona romanocristiana, se’ns n’ha conservat una Exhortació a la penitència, un sermó Sobre el baptisme i tres cartes. En una carta a Simpronià escrivia: “Cristià és el meu nom, i catòlic el meu cognom. Aquell diu el que em dic; l’altre em demostra com soc. Este em dona per bo; aquell em significa”. Morí en edat avançada cap al 390. [font]
4. Al lloc de Rapolla, a Lucània, a l'actual Itàlia, sant Vital [o Vidal] de Castronovo, monjo. (993)
5. A Moràvia oriental, actualment Alemanya, sant Bru, bisbe de Querfurt i màrtir, el qual, acompanyant a Itàlia l'emperador Otó III, mogut per l'autoritat de sant Romuald va abraçar la disciplina monàstica, i va rebre el nom de Bonifaci. Tornat a Moràvia i nomenat bisbe pel papa Joan X, durant una expedició apostòlica va ser espedaçat, juntament amb díhuit companys, per uns idòlatres. (1009)
6. A Bolonya, a la regió d'Emília-Romanya, a Itàlia, santa Caterina, verge de l'Orde de les Clarisses, qui, notable pels seus dots naturals, va ser encara més il·lustre per les seues virtuts místiques, així com per la vida de penitència i humilitat, i es va convertir en guia de verges consagrades. (1463)
7. A Mondonio, lloc del Piemont, de nou a Itàlia, sant Doménec Savio, que, dolç i jovial des de la infància, encara adolescent va consumar amb ànim resolt el camí de la perfecció cristiana. (1857)
- J.M. Bausset: Sant Doménec Savio (2015)
8. Al llogaret de Nei-Co-Ri, a Corea, sants Pere Ch'oe Hyong i Joan Baptista Chon Chang-un, màrtirs, els quals, sent pares de família, es van distingir per administrar el baptisme i publicar escrits cristians, raó per la qual van ser entregats al suplici, en el transcurs del qual es van mantindre tan constants en la fe que van suscitar l'admiració dels seus mateixos perseguidors. (1866)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada