Commemoració de tots els Fidels Difunts
Commemoració de tots els Fidels Difunts. La santa Mare Església, després de la seua sol·licitud per a celebrar amb les degudes alabances la felicitat de tots els seus fills benaurats en el cel, s'interessa davant del Senyor en favor de les ànimes dels que ens han precedit amb el signe de la fe i dormen en l'esperança de la resurrecció, i per tots els difunts des del principi del món, la fe dels quals només Déu coneix, perquè, purificats de tota taca de pecat i associats als ciutadans celestes, puguen gaudir de la visió de la felicitat eterna (elog. del Martirologi Romà).
- Enric Benavent, arquebisbe de València: Pregar pels difunts (2023, octubre 25)
- J.M. Bausset: Els difunts (2016)
- J.M. Bausset: Els Difunts o Dia de les Ànimes (2014)
- J.M. Bausset: Anar a la casa del Pare (2014)
- Paraula del dia: difunt (AVL)
La litúrgia de l'Església prega sovint pels difunts, i esta pregària té el seu fonament en les primitives memòries dels màrtirs. Els primers segles, l'Església pregava sovint pel sants màrtirs i pels difunts sense especificar, significant així la glorificació del sants o l'alliberament de les ànimes insuficientment purificades del pecat.
A partir del segle VII comencen a aparéixer diverses diades en què es fa memòria de tots els fidels difunts. El ritu bizantí celebra dos "dissabtes dels difunts". A Occident va prevaler el costum cluniacenc (998), del 2 de novembre.
El decret de sant Odiló, que imposava la commemoració a tots els monestirs depenents de Cluny, diu: "Així com el primer de novembre celebrem la festa de tots els sants, cal celebrar l'endemà la memòria de tots els qui reposen en el Senyor, amb salms, almoina i sobretot amb l'eucaristia". No és, doncs, un dia de tristesa o de dol, sinó un dia de pregària per l'Església sofrent, [font: MCL, p. 1604]
Martirologi Romà
2. Commemoració de sant Victorí, bisbe de Petàvia, actual Ptuj (Pannònia, Eslovènia), que va redactar múltiples escrits per a explicar els llibres de la Sagrada Bíblia i va ser coronat amb el martiri en la persecució desencadenada per Dioclecià. (c. 303)
3. A Trieste, a la península d'Ístria, a l'actual Itàlia, sant Just, màrtir (c. s. IV).
4. A Sebaste, a Armènia, hui Turquia, sants Carteri, Estiríac, Tobies, Eudoxi, Agapi i companys, màrtirs, que, sent soldats, en temps de l'emperador Licini van ser llançats a les flames per romandre en la fe de Crist, segons ens referix la tradició. (c. 320)
5. A Pèrsia, actualment l'Iraq, sants Acindí, Pegasi, Aftoni, Epidífor, Anempodist i molts companys màrtirs, que, segons es conta, van patir durant el regnat de Sapor II. (s. IV)
6. A Viena del Delfinat (Vienne), de la Gàl·lia Lugdunense, França en l'actualitat, sant Domí, bisbe, que es va dedicar a la redempció dels captius. (c. 538)
7. Commemoració de sant Marcià, eremita, que, nascut a Cir (Síria), es va retirar al desert de Calcedònia, a l'actual Turquia, i allí, vivint en una estretíssima caseta, només a la vesprada s'alimentava d'una mòdica quantitat de pa i aigua, però posant per davant del dejuni l'amor fratern. (s. IV)
8. A l'abadia de Sant Maurici d'Agaune, a la regió d'Helvècia, hui Suïssa, sant Ambròs, abat, que primerament va ser pare del monestir de l'Îlle-Barbe, prop de Lió, i després traslladat a Agaune per la seua exemplar observança religiosa, on va establir la pràctica de l'alabança perpètua. (c. 520)
 |
| Santa Winfreda de Gal·les |
10. A Vienne, lloc de Burgúndia, França actualment, sant Jordi, bisbe. (c. 670)
11. A l'abadia de Claravall [Clairvaux], a Borgonya, també a França, sepultura de sant Malaquies d'Armagh, bisbe de Down i Connor, a Irlanda, on havia restaurat la vida de l'Església, i que de camí a Roma, en el citat monestir, i en presència de l'abat sant Bernat, va entregar el seu esperit al Senyor. (1148)
12. A Montagne, a la regió de Normandia, de nou a França, beata Margarida de Lorena, que primer va ser duquessa d'Alençon, i en quedar viuda va abraçar la vida religiosa en un monestir de Clarisses que ella mateixa havia edificat. (1521)
13. A Andover, al comtat anglés de Hampshire, beat Joan Bodey, màrtir, que, sent mestre d'escola, per no acceptar l'autoritat de la reina Isabel I en els assumptes espirituals, va morir penjat i esquarterat. (1583)
14. A Casale, a la regió de Flamínia, hui Emília-Romanya, a Itàlia, beat Pius de Sant Lluís (Lluís) Campidelli, religiós de la Congregació de la Passió, el qual, sent jove i víctima d'una cruel malaltia, es va conformar totalment a la divina voluntat. (1889)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada