DIVENDRES DE LA SETMANA XII / II
La població de Judà va ser deportada fora del seu paísLectura del segon llibre dels ReisL'any nové del regnat de Sedecies, el dia deu del mes que fa deu, Nabucodonosor, rei de Babilònia, arribà a Jerusalem amb tot el seu exèrcit, acampà davant de la ciutat i va fer construir un mur que la bloquejava. La ciutat va patir el setge fins l'any onze del rei Sedecies. Finalment, el dia nou del mes quart, quan la fam ja s'havia apoderat de la ciutat i la gent del poble no tenia gens de pa, els enemics obriren una bretxa en la muralla de la ciutat. Tots els hòmens de guerra van fugir de nit per la porta que hi ha entre dos murs davant del jardí del rei, mentres els caldeus tenien bloquejada la ciutat. El rei se'n va anar pel camí de l'Arabà. Però les tropes caldees el perseguiren i l'atraparen a les planes de Jericó. Tot l'exèrcit del rei es va desbandar i els caldeus agarraren el rei i el conduïren a Riblà, on estava el rei de Babilònia, i li donaren la sentència: els fills de Sedecies foren degollats davant d'ell, i a Sedecies, li buidaren els ulls i el portaren encadenat a Babilònia.L'any dèneu de Nabucodonosor, rei de Babilònia, el dia set del mes que fa cinc, un oficial del rei de Babilònia, Nabuzardan, comandant de la guàrdia, entrà a Jerusalem i incendià el temple del Senyor, el palau reial i totes les cases de Jerusalem. L'exèrcit dels caldeus que anava amb el comandant de la guàrdia derrocà tota la muralla de Jerusalem, i Nabuzardan, comandant de la guàrdia, deportà tota la gent que havia quedat a la ciutat, juntament amb els fugitius que s'havien passat al rei de Babilònia. Deixà només una part de la gent senzilla del país, per a que cultivara les vinyes i els camps.
Vora els rius de Babilòniaparàvem i ploràvemd'enyorança de Sió;en els salzes que hi haviateníem penjades les lires.R. Si t'oblidara, Jerusalem,que se m'apegue la llengua al paladar.Els qui ens havien deportatvolien que cantàrem;ens demanaven cants de festaels qui ens havien entristit:«Canteu-nos algun càntic de Sió». R.¿Com podíem cantar cants del Senyoren una terra estrangera?Si t'oblidara, Jerusalem,que se'm paralitze la mà dreta. R.Que se m'apegue la llengua al paladar,si no guardara el teu record,si no posara Jerusalem,per damunt dels cants de festa. R.
Crist portava les nostres malalties,ens descarregava dels nostres dolors.
Si voleu, em podeu netejar᛭ Lectura de l'evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Jesús va baixar de la muntanya i el seguia molta gent. Se li va acostar un leprós, es va agenollar davant d'ell i li va dir: «Senyor, si voleu, em podeu netejar». Jesús el va tocar amb la mà i va dir: «Sí que vullc; queda net». A l'instant va quedar net de la lepra.Jesús li va dir: «Mira, no ho digues a ningú. Ves a presentar-te al sacerdot i entrega l'ofrena que Moisés va ordenar, per a que els conste».
* * * * *
 |
| Sant Ireneu |
Memòria de Sant Ireneu de Lió, bisbe i màrtir, doctor de l'Església (mem. ob.).
Originari de l'Àsia menor i deixeble de sant Policarp, va anar a Roma on va conéixer sant Justí, i d'ací passà a la Gàl·lia després de la persecució del 177. Successor de Potí a la seu de Lió, Ireneu testimonià fidelment de la tradició, i va propagar la veritat de l'Evangeli, defensant la fer contra les heretgies gnòstiques. La teologia cristiana li deu alguns dels seus principis fonamentals que, per Tertul·lià, s'estengueren a l'Occident i, per Atanasi, a l'Orient. Segons sant Jeroni, Ireneu va morir màrtir el 202, sota Septimi Sever. [font: MCL, p. 1308]
Dia Internacional de l'Orgull LGBTIQ+
- James Martin: ¿Poden els catòlics celebrar el Mes de l'Orgull? Sí, i heus ací per què (2022)
MARTIROLOGI ROMÀ
Elogis del dia 28 de juny
Memòria de sant Ireneu, bisbe, que, com testifica sant Jeroni, de xiquet va ser deixeble de sant Policarp d'Esmirna i va custodiar amb fidelitat la memòria dels temps apostòlics. Ordenat prevere a Lió, va ser el successor del bisbe sant Potí i, segons conta la tradició, va morir coronat per un gloriós martiri. Va debatre en moltes ocasions sobre el respecte a la tradició apostòlica i, en defensa de la fe catòlica, va publicar un cèlebre tractat contra l'heretgia. (c. 200)
2. A Alexandria d'Egipte, en temps de l'emperador Septimí Sever, sants màrtirs Plutarc, Seré, Heràclides, catecumen, Heró, neòfit, un altre Seré, Heraidis, catecúmena, Potamiena i Marcel·la, sa mare, tots deixebles d'Orígenes, que, per confessar a Crist, uns van ser degollats i altres entregats a les flames. Entre ells va destacar la verge Potamiena, que va patir innombrables proves en defensa de la seua virginitat i, després de patir per la seua fe atroços turments, finalment va ser cremada viva juntament amb sa mare. (c. 202)
3. A Roma, sant Pau I, papa, qui, afable i misericordiós, de nit visitava en silenci les cases dels malalts pobres i els prestava ajuda. Defensor de la fe ortodoxa, va escriure als emperadors Constantí i Lleó per a que restituïren el culte a les sagrades imatges. Molt devot dels sants, va traslladar entre himnes i càntics els cossos dels màrtirs des dels cementeris en ruïnes als diversos títols i monestirs de l'interior de la ciutat, i va promoure el seu culte. (767)
4. A Còrdova, a la regió hispànica d'Andalusia, sant Argimir [o Argemí], màrtir, que en la persecució duta a terme pels sarraïns sota el regnat de Mohamed II, sent monjo i ja avançat en edat, el jutge musulmà el va convidar a negar a Crist i, per perseverar en la confessió de la fe, va ser turmentat en el poltre i finalment traspassat per una espasa. (856)
5. A Burghassungen, al territori de Hesse, actual Alemanya, sant Heimerad, prevere i eremita, el qual, expulsat del claustre i exposat a escarn i menyspreu de molts per amor a Crist va peregrinar incessantment. (1019)
6. A Londres, a Anglaterra, sant Joan Southworth, prevere i màrtir, que, per exercir el seu ministeri sacerdotal en este país, va haver de suportar presons i desterraments, i baix Oliveri Cromwell va ser condemnat a mort. Quan va veure el patíbul preparat a Tyburn, va exclamar que era per a ell el que va ser la Creu per a Crist. (1654)
7. A Lovere, a la regió de Llombardia, a Itàlia, santa Vicenta Gerosa, verge, que va fundar, juntament amb santa Bertomeua Capitanio, la Congregació de Germanes de la Caritat. (1847)
8. Al llogaret de Wanglajia, prop de Dongguangxian, a la província de Hebei, a la Xina, santes màrtirs Llúcia Wang Cheng, Maria Fan Kun, Maria Qi Yu i Maria Zheng Xu, les quals, havent sigut educades en un orfenat cristià, durant la persecució duta a terme per la secta Yihetuan, agafades de les mans i alegres com si anaren a la celebració d'unes noces, van ser decapitades. (1900)
9. Al lloc de Jieshuiwang, prop de la ciutat de Shenxian, en la mateixa província de Hebei, santa Maria Du Zhaozhi, màrtir, mare d'un sacerdot, que va desistir de la fugida per no voler trair la seua fe en Crist i va sotmetre serenament el seu coll a la destral dels seus perseguidors. (1900)
10. A la ciutat de Drohobych, a Ucraïna, beats màrtirs Severià Baranyk i Joaquim Senkivskyj, preveres de l'Orde Basiliana de Sant Josafat i màrtirs, que, en temps de persecució contra la fe, amb el seu martiri van ser partícips de la victòria de Crist. (1941)
11. Beata Maria Pia Mastena (1881-1951), Religiosa, fundadora de l'institut religiós de les Germanes del Sant Rostre, a Itàlia.
Ireneu de Lió, Adversus Haereses, IV, 14,1-15,1
Déu crea l’home per a atorgar-li els seus beneficis
Al principi Déu creà Adam, no perquè tinguera necessitat de l’home, sinó per tal de tindre a qui atorgar els seus beneficis. Perquè no solament davant d’Adam, sinó també davant de tota la creació, el Verb donava glòria al seu Pare i romania en Ell, i Ell era glorificat pel seu Pare, tal com diu Ell mateix: «ara glorifica’m tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia al teu costat abans que el món existira» (Jo 17,5).
No fou tampoc per necessitat dels nostres servicis que el Senyor ens manà que el seguírem; fou perquè volia salvar-nos. Sí, seguir el Salvador és participar de la salvació, no altrament de com seguir la llum és participar de la llum.
Els qui estan en la llum no són els qui la il·luminen i la fan resplandir; ben al revés, són il·luminats, són il·lustrats per ella. Ells no donen res a la llum; és ella que els és benefactora i els il·lumina.
De la mateixa manera, si som servidors de Déu, a Déu això no li dona res, perquè ell no necessita els obsequis dels hòmens; en canvi, als qui el servixen i el seguixen, els conferix vida, incorrupció i glòria eterna; afavorix els seus servents pel sol fet que el servixen, i els seus seguidors pel sol fet que el seguixen; no treu res d’ells, perquè és perfecte, i res no li falta.
Déu demana als hòmens que el servisquen perquè és bo i misericordiós, i afavorix els qui romanen en el seu servici. En la mateixa mesura que Déu no necessita res, l’home necessita la comunicació de Déu. Perquè esta és la glòria de l’home: romandre en el servici de Déu.
Per això el Senyor digué als seus deixebles: «No sou vosaltres els qui m’heu escollit; soc jo que vos he escollit (Jo 15,16). Indicava així que els deixebles, pel fet de seguir-lo, no el glorificaven, sinó que era Déu Pare que els glorificava perquè seguien el seu Fill. I deia encara: «Vull que estiguen amb mi allà on jo estic, i vegen la meua glòria (Jo 17,24)...
Déu, per la seua munificència, plasmà ja al principi l’home, i, per a salvar-lo, va escollir els patriarques; configurava ja d’avançada el poble, tot ensenyant els indòcils a seguir el Senyor. Va establir profetes sobre la terra per a habituar l’home a portar l’Esperit Sant i a tindre comunió amb Déu, el qual, certament, no necessitava res, però oferí la seua companyonia als qui el necessitaven; com si fora un arquitecte, deliniava la salvació en favor dels qui el complaïen: ell mateix conduïa els qui, a Egipte, no hi veien, i va promulgar una legislació oportuna per als rebels en el desert; forní d’un heretatge escaient als qui van arribar a la terra bona, i preparà el banquet amb el vedell gros i el vestit nou als qui retornaren al Pare. Així, disposava de moltes maneres el gènere humà per a consonar amb la simfonia de la salvació.
Per això a l’Apocalipsi, sant Joan diu: «La seua veu era com el bramul de les onades (Ap 1,15). Perquè moltes són les aigües de l’Esperit de Déu, ja que el Pare és ric i gran. I la Paraula, en passar per tots els hòmens, va ser generosament útil als qui s’hi van subjectar, i els va prescriure una llei congruent i apta per a qualsevol situació.
Així va establir per al seu poble la construcció del tabernacle, l’edificació del temple, l’elecció dels levites, els sacrificis i les ofrenes, les purificacions i tots els altres actes del culte, segons la Llei.
Déu no necessitava res de tot això, perquè posseïx tots els béns, i tenia ja en ell mateix, abans que Moisès existira, el perfum d’una bona olor, la flaire de sentors agradables. Però va ensenyar al poble, que fàcilment tornava als ídols, a perseverar amb el Senyor i a servir-lo; amb coses secundàries atenyia les principals, és a dir, per mitjà de figures arribava a les veritats, per mitjà de coses transitòries arribava a les eternes, per mitjà de coses corporals atenyia les espirituals, per mitjà de les coses de la terra s’elevava fins a les del cel, tal com fou dit a Moisès: «Mira de fer-ho tot igual al model que has vist estant a la muntanya (Ex 25,40).
El poble, durant quaranta dies, va aprendre a retindre les paraules de Déu, els signes del cel, les imatges espirituals i la prefiguració de les coses futures, tal com va dir sant Pau: «Bevien d’una roca espiritual que els acompanyava i esta roca significava el Crist» (1Co 10,4); i va afegir: «Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per a advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap als temps que vivim» (1Co 10,11).
Fou, doncs, per mitjà de figures que els israelites van aprendre el temor de Déu i la perseverança en el seu servici. Per a ells la Llei era un aprenentatge i una profecia de les coses que havien de succeir.
(Adv. Haer. IV, 14,1-15,1).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada